Si hi ha alguna cosa que caracteritza la biologia evolutiva és que, amb independència de la seua capacitat explicativa, el balanç de les preguntes que es formula i que manquen de contestació (o, dit d’una altra manera, estan contestades de múltiples maneres, a vegades antagòniques i per tant no definitives) és incomparablement alt confrontat amb el d’altres matèries biològiques, molt més positivitzades. Es pot argüir que es tracta d’una matèria amb poc desenvolupament teòric, poc avançada, que manca de teories capaces d’explicar allò que són els seus grans reptes, com ara, per indicar-ne alguns dels més rellevants: l’origen de la vida, l’aparició de la cèl·lula eucariòtica, la multicel·lularitat, els grans fila, el desenvolupament de l’organisme des de la sexualitat, la conducta social, l’altruisme, el llenguatge, el cervell i les categories superiors del pensament. En el conjunt d’articles d’aquest monogràfic sobre evolució veurem que l’espectre d’investigacions que abraça la teoria evolutiva és molt ampli, i alguna fins i tot (per exemple les relacionades amb la patologia dels microorganismes o la diversitat vegetal) manifestament aplicables. Però el camp és extremadament ampli i ambiciós en les seues pretensions cognoscitives. Monogràfic coordinat per Andrés Moya i Ester Desfilis. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València. |
© Mètode Làmina interior de la traducció castellana de l’obra de Ernst Haeckel La perigénesis de los plastídulos, publicada a València, 1882, amb pròleg de Peregrí Casanova. A la làmina es mostren combinades les accions de les influències ambientals i dels mecanismes hereditaris. La representació en forma d’arbre del curs evolutiu, ara tan familiar per a tothom, fou popularitzada per Haeckel. |
© Mètode 2013 - 28. Evolució - Hivern 2000/01