La mesura de les costes

© J. Domingo
Les torres de guaita han estats utilitzades per a estimar els canvis a la línia de costa. Les fluctuacions de la mar han fet desaparèixer algunes d’elles. A la fotografia, la Torre de la Corda als penya-segats de la Renegà (Orpesa).

Coastal fluctuations. The Valencian coasts have undergone important environmental changes over the last millennium. Rivers have left their old riverbeds and estuaries dry, the lagoons have silted up and become cut off from the sea, some dunar chains have advanced hundreds of metres while others have disappeared. The archaeological records, historical documentation and cartography have allowed us to glean the extent of these changes, which have not been studied in depth until now.

Fa poques setmanes, la televisió i els diaris difongueren la troballa d’una ciutat romana submergida a la costa d’Egipte, vora el delta del Nil. Segurament, molts lectors i espectadors relacionaren les ruïnes hel·lenístiques cobertes d’arena i algues amb el lent enfonsament de la ciutat de Venècia, amb la preocupació per la qüestió del canvi climàtic o, per què no, amb el poètic mite de l’Atlàntida.

Les costes són ambients en un equilibri inestable, paisatges sempre fronterers que experimenten canvis importants amb el pas del temps: terra i mar s’enjogassen en la construcció i la destrucció de deltes, platges, albuferes i barres submarines, en la paradoxa d’un paroxisme lent i permanent.

L’home, omniscient, estableix la mesura de les coses, també de les costes. Valora els canvis costaners en funció dels beneficis o pèrdues materials i percep l’evolució del litoral en referència a les fites constructives –siguen antigues torres de guaita o xalets de primera línia de platja.

Amb tot, la memòria col·lectiva és selectiva. Moltes alteracions dels ecosistemes litorals s’obliden amb els anys i sovint hom assumeix una invariabilitat indemostrada del medi natural, com si pesés encara una mena d’herència o inèrcia del creacionisme. Per tot això, els mitjans de comunicació troben sorprenent i noticiable el descobriment d’una ciutat submergida o un canvi en una desembocadura fluvial: també fa uns dies la premsa s’ha fet ressò de l’avulsió del riu Guadalaviar, que en el segle XIII mudà el seu caixer des de la platja de Pinedo cap al Grau de València.

L’estudi d’aquests canvis del paisatge costaner a la mar Mediterrània ha aprofundit en les grans variacions paleoambientals des de l’antiguitat; tanmateix, els processos més recents han passat un tant desapercebuts: ara com ara no es coneixen bé les tendències de la costa valenciana durant el darrer mil·lenni. Són episodis que han quedat lluny de l’abast de la memòria col·lectiva i massa prop per a l’interès de molts quaternaristes. Romanen tot just al buit que separa l’escala humana i l’escala geològica.

A hores d’ara disposem d’alguns casos estudiats: formes i processos del litoral valencià que han evolucionat des de l’edat mitjana, amb interferència humana o sense. Són peces que a poc a poc van encaixant. En els pròxims anys, la reconstrucció del passat recent ens hauria de permetre enllaçar els resultats de les investigacions sobre el litoral d’època romana amb les projeccions climàtiques sobre el futur de les costes al segle XXI.

L’escorcoll de la documentació històrica, d’antics textos i mapes, ens ha de proporcionar informació sobre aquestes transformacions, tot encaminant la geomorfologia litoral per una via poc transitada a les nostres costes. La lectura de la crònica de Gaspar de Escolano, escrita a l’inici del segle XVII, és un bon punt de partida. Aquest cronista –catedràtic de la nostra Universitat– apuntà detalls sobre les costes valencianes del sis-cents i deixà referències d’un altre comportament del nivell marí: “Descúbrese hoy día en aquel puerto [Santa Pola] muchos rastros del muelle del puerto en seco, más de quinientos metros tierra adentro: por haverse retirado el mar, como cadía experimentamos en la costa; y mayormente en la playa de la ciudad de Valencia, donde en tiempo de nuestros padres casi las olas bañaban la muralla del pueblo que llamamos Grao, y agora dista de la mar más de una larga carrera de cavallo.”

  

© J. Domingo
La caserna de carabiners del Prat de Cabanes s’ha vist arrossegada per la mar, tot i que fa unes dècades n’estava allunyada.

En efecte, abans que els grans ports del segle XX alteraren la dinàmica costanera, durant els segles medievals i moderns, moltes de les nostres platges avançaren centenars de metres. Altres, però, retrocedien o s’estabilitzaven. Les torres de guaita bastides per ordre de Felip II al llarg d’un litoral poc poblat i poregós resulten testimonis excel·lents per mesurar el capteniment secular de les restingues.

Al nord del golf de València, les antigues talaies defensives s’alcen vora mar i fins i tot en algun cas han estat engolides per les ones al segle XX. No deixen arguments per reconèixer ampliacions de la part forana de la restinga. Per contra, al sector meridional de l’òval, algunes torres –la de la Vall d’Alfàndec, la de Xeraco, etc.– disten 400 metres de la platja actual i a l’ampla restinga hom reconeix dos cordons dunars separats per una canal mitgera, on abunden marenys, gorgs, comes, basses i clots. Hi ha hagut, doncs, al llarg dels darrers segles, una dinàmica costanera diferenciada al nord i al sud del golf valencià.

La morfologia de la desembocadura del riu Molinell és una altra manifestació del creixement de les restingues meridionals. Al segle XVI–segons un mapa elaborat arran d’una disputa de terres entre el marquès de Dénia i els senyors d’Oliva–, la seua desembocadura era curta i perpendicular a la mar, però avui el riu serpeja en paral·lel a la línia de costa i acaba eixint a la mar més al nord. L’evolució d’aquesta desembocadura pogué estar motivada per un canvi en la deriva litoral, una alteració que sembla constatar-se en altres indrets de la costa. De fet, al Grau de València, també els mapes antics demostren que llavors l’arena quedava atrapada al sud del port, mentre que avui s’acumula a la platja nord, per efecte de l’actual corrent litoral, de sentit nord-sud.

  

© Mètode
A l’esquerra, la desembocadura del Molinell, al segle XVI curta i perpendicular a la mar, serpeja en paral·lel a la costa.
A la dreta, el riu Millars ha deixat diversos caixers abandonats a la seua desembocadura. Circulà per ells en temps passats i ara també ho fa en les revingudes.

Les albuferes també han experimentat canvis importants. Els textos d’Escolano i la documentació d’arxiu refereixen els últims moments d’uns espais més oberts a la mar, de goles que permetien l’entrada freqüent d’aigua salada. Entre els segles XVI i XVII i molt particularment a l’Albufera de València, s’hi observa una procés d’endolciment definitiu, una continentalització paral·lela al col·lapse o el declivi de determinats aprofitaments tradicionals dels recursos costaners, com ara l’activitat salinera o la pesca a les albuferes.

Al llarg de l’època moderna algunes goles perfectament documentades des del segle XIII–com ara la de l’Albufera de València o la de Morvedre– foren tancant-se, fet que tingué repercussions ambientals immediates als estanys, a més de forçar, del segle XVIII ençà, la construcció de nombroses goles noves –duplicant-ne el nombre al litoral valencià– per assegurar el drenatge dels arrossars en expansió.

El tancament de les goles –així com el ja comentat recreixement de les restingues– és una modalitat més d’adaptació a la retirada de la mar en una costa d’acumulació, potser també manifesta en la inestabilitat històrica de les desembocadures dels rius del golf de València: en bona part d’elles hi ha un caixer vell i un o més de novells. Hi ha documentats processos d’avulsió, de major o menor abast, a més de l’esmentat cas del Túria, al Xúquer, al Millars i al Palància, a la rambla de Gallinera, al riu de les Coves i al de Xeraco.

L’estudi dels canvis ambientals seculars a la costa del golf de València és, en definitiva, una qüestió oberta, fonamentada encara en dades escasses i observacions discontínues. Per conèixer l’abast d’aquestes transformacions caldrà mobilitzar informació provinent de vells plànols, textos i de la posició de les construccions costaneres, un munt de referències relatives per establir la mesura de les costes en el passat recent.

Joan F. Mateu Bellés. Departament de Geografia. Universitat de València.
Carles Sanchis Ibor. Centre Valencià d’Estudis del Reg. Dpt. d’Enginyeria Hidràulica i Medi Ambient. Universitat Politècnica de València.
© Mètode 26, Estiu 2000. 

  
© Mètode 2013 - 26. Redescobrir el litoral - Estiu 2000