Prohibit parlar-ne!: El tabú de l’origen del llenguatge

Don’t talk about it! The origin of language is taboo. The origin of language has traditionally been a rather difficult issue within linguistic theory. Mankind descends from primates and linguistic ability is a product of the brain: hence, it is made up of a hard-wired set of neurological connexions which evolved according to Darwinian laws of natural selection. However, many problems remain yet unresolved. Is language mostly innate or culturally acquired? Was the evolutive process that gave rise to it a gradual or a catastrophic one?

La tècnica dels globus o bafarades, pròpia del còmic, es antiquísima, segons reflecteix aquesta ceràmica grega en què Aquil·les i Àiax juguen a daus. El problema que planteja és el de la relació entre imatge i paraula i la importància relativa de cada component. Històricament s’ha produït una sobrevaloració del contingut verbal, que troba la seua justificació en un text de Plató, encara que des de la irrupció de la societat de la imatge (publicitat, televisió, multimèdia), la relació s’ha invertit. La qüestió que es planteja és la de si l’espècie humana arribarà a modificar la seua percepció de la realitat abocant-la cap a un predomini clar del component visual.

Que en les societats primitives hi ha molts temes tabú dels quals no es pot parlar és cosa sabuda: en algunes, per exemple, està prohibit referir-se a les persones pel seu nom, perquè en anomenar-les ens apropiaríem d’elles. Per això també, s’exclou l’esment directe de la divinitat en l’Antic Testament. En l’edat mitjana alguns d’aquests temes continuaven vedats, encara que la incipient emergència de la mentalitat científica els anara desvelant a poc a poc: ja es podia esmentar el nom dels altres i el de Déu, però tot allò que estiguera relacionat amb el diable i amb certs pecats considerats nefands continuava sota sospita. Per això, encara avui, es demana perdó en ambients educats per les al·lusions sexuals o escatològiques de “mal gust”.

A la ciència no li ha fet por mai la veritat, la seua essència és precisament la recerca de la veritat. Per això, va anar alçant l’un darrere de l’altre els tabús que pesaven sobre distints temes, des de la posició de la Terra en el sistema solar fins a l’origen de l’univers i el de l’home. Sobre aquest últim va ser decisiva la contribució de Charles Darwin a la seua obra On the origin of species by means of natural selection de 1859 i la seua continuació The descent of Man de 1871. En aquest context vuitcentista de progrés i entusiasme científics encara resulta més sorprenent la decisió adoptada per la Société de Linguistique de París en 1886 per la qual es prohibia tractar el tema de l’origen del llenguatge als seus membres. I això que Darwin havia demostrat un gran interès per la qüestió del llenguatge no sols en relació amb la seua emergència, sinó també quant als seus processos evolutius i d’especiació (López García, 2001).

Un segle després, encara que estem d’acord amb les raons que llavors es van adduir –la impossibilitat d’aportar cap prova de les nombroses hipòtesis que s’estaven formulant–, sospitem que hi devia haver alguna cosa més. Al cap i a la fi no feia tant que el teòleg Charles Hodge havia atacat furiosament l’argument evolucionista a la seua obra What is Darwinism? (1874) amb el seu famós –i antic– argument del disseny, és a dir, la idea que de la mateixa manera que el rellotge demostra l’existència del rellotger, la notable perfecció dels organismes i de les seues parts, per exemple l’ull, demostren l’existència de Déu. Suposar amb Darwin que l’ull humà és el resultat cec de la selecció natural operant al llarg de moltes generacions d’éssers vius té implicacions ideològiques.

En aquest context la qüestió de l’origen del llenguatge resultava la més vidriosa de totes. I és que l’evolució s’imposava per la seua evidència a partir de les proves del registre fòssil i, encara que la seua causa, la selecció natural, no fóra plenament entesa fins que la incorporació de la genètica mendeliana al darwinisme va donar lloc a l’anomenat programa de la síntesi, la veritat és que totes les persones intel·ligents van comprendre que calia rendir-se a l’evidència: fins i tot el papa Pius XII va acabar acceptant-la en la seua encíclica Humani generis de 1950, amb l’única excepció de la creació de l’ànima, que es continua reservant a Déu. Però el llenguatge era una altra cosa. És que potser no es diu en el Gènesi que al principi va ser el Verb, és a dir, que el problema dels orígens es redueix al del logos? No és estrany que es prohibira als lingüistes ocupar-se de la perillosa idea de Darwin, per parafrasejar el filòsof Daniel Dennett.

Quadre 1

No obstant això, no hauríem de pensar que l’origen del llenguatge només és un problema filosòfic o religiós. En el segle XXI constitueix una de les fronteres de la ciència biològica. La veritat és que l’explicació de Darwin resultava ingènua, perquè va proposar una transició gradual des dels crits dels animals fins al llenguatge articulat dels éssers humans en un moment en què se sabia molt poc d’aquestes habilitats comunicatives. Avui que coneixem prou bé com es comuniquen els animals i que portem uns quants decennis ensenyant els ximpanzés i altres primats a comunicar-se mitjançant les llengües de signes dels sordmuts, les quals no difereixen en res de les llengües fonètiques, podem afirmar taxativament que la dita evolució és, si més no, qüestionable.

Al màxim que s’ha arribat és a demostrar que els éssers humans i els primats comparteixen una fase comunicativa prèvia, l’anomenat protollenguatge. D. Bickerton (1990) va suggerir que la parla dels xiquets menors de dos anys, les varietats maldestres que emprem quan intentem expressar-nos en una llengua que no coneixem a penes (els pidgins) i els progressos aconseguits per ximpanzés criats com humans ensenyant-los llengua de signes són molt semblants: consisteixen en expressions de dues o tres paraules sense morfologia ni sintaxi (és a dir, sense articles, preposicions, temps o modes verbals, etc.). També s’assemblen al llenguatge dels anomenats “nens llop”, és a dir, nens que han estat criats com a animals i que aprenen a parlar més tard d’allò normal. Açò s’aprecia clarament en el quadre I, on es confronten les expressions d’un xiquet angloparlant de dos anys, les de la ximpanzé Washoe a la qual s’havia ensenyat Ameslan (la llengua gestual dels sordmuts americans), les de Genie (una xiqueta criada al marge de la civilització humana i que només va rebre instrucció lingüística després dels tretze anys) i, finalment, les d’un pidgin de base anglesa utilitzat per mariners russos i noruecs per a esporàdics contactes comercials al Mar del Nord:

«És que potser no es diu en el Gènesi que al principi va ser el Verb, és a dir, que el problema dels orígens es redueix al del logos? No és estrany que es prohibira als lingüistes ocupar-se de la perillosa idea de Darwin, per parafrasejar el filòsof Daniel Dennett»

Això demostra que compartim amb les espècies animals de les quals procedim certs circuits neurològics dedicats al llenguatge i que els esmentats circuits apareixen en la morfogènesi dels nens i nenes humans, cosa que dóna la raó a Haeckel quan afirmava que l’ontogènesi recrea la filogènesi. Fins i tot hi ha hagut autors que han establert un paral·lelisme amb les regles de la percepció visual, suposant que el protollenguatge es basa en circuits sinàptics molt pròxims als que subjauen a aquesta última. Prova d’això seria que el corrent nerviós que ix del còrtex visual es bifurca en dues branques, una dorsal que passa prop de l’àrea de Broca i una altra ventral que passa prop de l’àrea de Wernicke. La qüestió més notable és que el corrent dorsal té el mateix efecte visual que l’àrea de Broca en el llenguatge, la unió d’elements, és a dir, la sintaxi, mentre que el corrent ventral de la visió es dedica al reconeixement dels objectes, igual com l’àrea de Wernicke, que és la que s’ocupa de la semàntica dels signes lingüístics (Givón 2002).

El corrent nerviós que ix del còrtex visual es bifurca en dues branques, una dorsal, que passa prop de l’àrea de Broca, i una altra ventral, que passa prop de l’àrea de Wernicke. La qüestió més notable és que el corrent dorsal té el mateix efecte visual que l’àrea de Broca en el llenguatge, la unió d’elements, és a dir, la sintaxi, mentre que el corrent ventral de la visió es dedica al reconeixement dels objectes, igual com l’àrea de Wernicke, que és la que s’ocupa de la semàntica dels signes lingüístics.

Però açò ens allunya de l’explicació gradual darwiniana, perquè la transició suau, auxiliada o no pels circuits de la visió, només arriba fins al protollenguatge i el llenguatge és una altra cosa. Realment només des de la ingenuïtat d’algú que no siga lingüista es poden entendre les explicacions gradualistes que s’han suggerit. La més comuna es basa en l’exaptació baldwiniana, en la idea d’un efecte Baldwin prolongat gràcies al qual certs desenvolupaments comunicatius que anaven millorant la comunicació en el grup d’homínids van acabar incorporant-se al genoma gràcies a una mutació o a una recombinació casual. Suposem que un grup d’individus d’una mateixa espècie es trasllada a una àrea climàtica més freda. Com a conseqüència d’aquest canvi, la selecció natural començarà a privilegiar certes varietats millor adaptades al fred, per exemple, els individus amb una pell més grossa o més pèl, fins que finalment tot el grup incorpore aquestes característiques en el seu genoma. En comunicació, l’efecte Baldwin hauria funcionat de la mateixa manera. En incrementar-se la vida social del grup, segurament per a fer front a certs reptes de l’entorn, es privilegien determinats individus posseïdors de circuits neuronals específics i a la llarga tot el grup incorpora àrees comunicatives. D’aquí al llenguatge només hi hauria un pas: aquests circuits comunicatius, destinats originàriament a garantir la cohesió social, haurien acabat ampliant la seua funció fins a permetre’ls l’expressió d’informacions cognitives (és el que s’anomena exaptació).

La idea de l’exaptació és enginyosa, però sembla ignorar el fet que hi ha moltes característiques purament formals del llenguatge les quals no remeten directament a funcions socials (com les d’agent, pacient, instrument o objecte): quina classe d’avantatge selectiu haurien d’aportar el complicat sistema de la flexió casual llatina, els phrasal verbs de l’anglès o les mil i una formes del verb basc (que un erudit divuitesc va aconseguir sistematitzar en una obra titulada significativament El imposible vencido)? És veritat que els processos de selecció natural no produeixen solucions òptimes de disseny, sinó tan sols les millors dins de les circumstàncies, però, francament, els idiomes humans semblen sovint construccions capritxoses i concebudes per algun dimoni juganer per a fer sofrir els estudiants de segones llengües. D’aquí les dificultats epistemològiques a què s’enfronten les posicions “internalistes”.

Una cosa és passar de la bufeta natatòria dels peixos al pulmó dels amfibis i una altra molt distinta de l’agent al subjecte, és a dir, a la paraula que concorda amb el verb i que sovint és un pacient (María dorm), un instrument (aquesta clau obre la porta) o un lloc (el jardí és ple de flors). Per això, hi ha tota una línia d’investigació, que podríem anomenar “externalista”, per a la qual les llengües són producte de la cultura i ho reflecteixen en les seues formes. El trànsit hauria consistit, doncs, a passar dels gens als memes –en el sentit de Dawkins–, a unitats de transmissió cultural.

La cultura és un producte de la societat i, en efecte, s’ha constatat una relació entre l’augment de grandària del cervell i el del grup social d’homínids (Aiello i Dunbar, 1993: 184-193), però això no explica quin factor va catalitzar la transferència d’habilitats cognitives des dels primats fins a l’ésser humà.

Siga com siga, el problema dels fonaments biològics del llenguatge és avui el tema central de la lingüística i el motiu pel qual en molts centres d’investigació es pensa que es tracta d’una part de la biologia. O ens enfrontem a un dels monstres esperançats de Goldschmidt i propugnem una mutació gegantina o, si volem moure’ns en el domini de la ciència i no en el de l’especulació creacionista, caldrà postular algun tipus d’evolució gradual des dels animals superiors. Avui per avui tot sembla indicar que la solució està més prop de l’equilibri puntuat d’Eldredge i Gould que d’una especiació al·lopàtrica ortodoxa produïda en un grup perifèric, perquè el paral·lelisme entre l’arbre de l’ADN mitocondrial i el graf de les llengües (Cavalli-Sforza, 1996) demostra que l’origen del llenguatge es va produir una sola vegada i precisament al centre d’Àfrica, on la concentració d’humans era major (quadre 2).

Quadre 2. L’origen del llenguatge es va produir una sola vegada i precisament al centre d’Àfrica, on la concentració d’humans era major. Els dos arbres enfrontats de Cavalli-Sforza, el de l’esquerra –d’acord amb la composició de l’ADN mitocondrial– i el de la dreta –segons les llengües–, mostren un grau de coincidència tan elevat que sembla impossible que ambdós no tinguen un mateix fonament. Per a veure la imatge més gran, feu click sobre aquesta.

En qualsevol cas, el diàleg interdisciplinar –per a què enganyar-nos– és ple de trampes. Aquesta desconfiança ha portat molts lingüistes a rebutjar la idea que les llengües i el llenguatge com a tal puguen tenir alguna cosa a veure amb la biologia. No obstant això, hi ha un argument decisiu, formulat pel lingüista Noam Chomsky (vegeu l’entrevista que li fem en aquest volum), a la seducció del qual a un intel·lectual li resulta molt difícil sostraure’s. És el que es coneix com l’argument de la pobresa de l’estímul: els xiquets aprenen a parlar amb una sorprenent facilitat, a pesar que les mostres lingüístiques que reben dels adults són tan pobres i fragmentàries que de cap manera poden justificar un procés d’aprenentatge per imitació com el que els porta a saber vestir-se per si mateixos, a manejar els coberts a la taula o a resoldre equacions de segon grau. La conclusió a què açò ens porta és que el llenguatge humà –millor dit, la facultat lingüística, no tal o tal llengua concreta– és innat, pertany a la dotació biològica de l’espècie. És clar que aquesta conclusió pot encarar-se de moltes maneres. La més extremada és suposar que hi ha gens específics del llenguatge, tal vegada associats a la morfogènesi d’àrees cerebrals lingüístiques específiques com la de Broca o la de Wernicke. Una posició intermèdia seria suposar que les capacitats lingüístiques humanes són habilitats cognitives generals, les quals tenen un suport neurològic exclusiu de l’espècie humana. La més dèbil de les hipòtesis que s’han formulat és la de la mera analogia formal, açò és, la idea que el llenguatge comparteix amb les unitats de la genètica i amb les de la química la peculiaritat de produir seqüències infinites a partir de mitjans finits i discrets (els morfemes, els gens, els àtoms), per la qual cosa els sorprenents paral·lelismes que s’han assenyalat entre aquestes disciplines (Abler, 1997: 237-248) vénen a ser solucions emergents d’una xarxa de relacions complexa. Avui per avui la pilota continua encalada a la teulada, però el que sí que sembla cert és que la vella compartimentació estanca de les ciències i les lletres té els dies comptats.