Hem de resignar-nos al «Que investiguen ells!»?

El 2003 els països de la Unió Europea (UE) dedicaven de mitjana l’1,9% del percentatge del PIB a la recerca i el desenvolupament (R + D), mentre que els EUA i el Japó caminaven pròxims al 3%. Els millors, Finlàndia i Suècia, flirtejaven amb el 4 %. Espanya? 0,9 %, lluny de la mitjana de la UE; encara més del gran grup capdavanter. Però eren temps d’optimisme, perquè la xifra anava en augment. I van arribar les vaques grosses. El 2009 (la crisi ja havia començat, però no ho sabíem, almenys oficialment…) assolim el nostre sostre: 1,4 %. Era el fruit d’un enorme esforç: el 50 % més! Hi hagué places per a joves científics brillants, diners per a projectes, es va generar una enorme il·lusió col·lectiva per demostrar que no hi havia un malefici històric que impedira a Espanya ser entre els millors per la seua ciència i la seua tecnologia. Surfejàvem en la cresta de l’onada. Fins que va trencar.

Els organismes públics d’investigació (CSIC, INIA, CIEMAT, IEO, Carlos III…) han vist retallats els seus pressupostos entorn del 40 %! Les universitats, ofegades les seues comunitats autònomes pel dèficit públic, la mateixa. Adéu beques, Erasmus, Ramones y Cajales, places per a joves científics… adéu a les infraestructures científiques de qualitat, a la participació en acords i institucions internacionals (Per a què serveixen l’ESA, l’ESRF, el CERN…?) Segismundo ens recordaria que «Tota la vida és somni, i els somnis somnis són». Havíem oblidat els clàssics! Sobtat i dolorós ha estat el despertar. Els diners per a formar la nostra millor gent (un doctor li «costa» al país més de 100.000 €) són una meravellosa donació espanyola als països avançats que els acullen, verificant-se l’efecte Mateu: «Com més en tens, més te’n donen.» En castellà hem donat al món el terme quixotisme. En anglès, el resultat en aquest cas s’escriu brain drain. 

Comença l’hora de la reflexió, de l’anàlisi de comportaments individuals i col·lectius. Hi deu haver algun culpable, no? Quines són les causes objectives del desastre? Contra les internes actuen els indignats, una magistratura que s’activa i una ciutadania convençuda que cal canviar les formes de fer política. Sobre les externes, el culpable sembla evident: La UE! Les instruccions, assegura el Govern, emanen directament de Brussel·les. Però la crisi no ens abandona i la gent es despacienta. Per a què serveix Europa? Isquem de l’euro!, comença a sentir-se. I, ja posats, per què no de la UE?

Primer, un important canvi semàntic. El món continua anant avant, i el desenvolupament (D) ha estat reemplaçat per la innovació (I). Tornem al solc. La xifra dedicada a R + I és significativa perquè es dóna una correlació claríssima entre el seu valor i els d’altres estimadors fiables del nivell de vida. Les institucions d’aquesta UE –Comissió, Parlament Europeu i Consell– el rumb actual de la qual a molts no ens fa el pes, han deixat, però, ben clar que la millor garantia de futur d’un país es basa en el seu capital humà, en la qualitat de la seua educació, recerca i innovació. La inversió –que no despesa!– en R + I ha d’incrementar-se. La UE dóna exemple: el pròxim Programa Marc d’R + I per al període 2014-2020 estarà dotat amb 70.000 milions d’euros: un augment respecte al seu predecessor (FP7, vigent en 2007-2013) pròxim al 40 %! Vaja, igualet que a Espanya. Per què, en aquest cas, no seguim el camí traçat per Brussel·les?  

Jorge Velasco. Físic. Delegat del CSIC a Brus­sel·les.
© Mètode 78, Estiu 2013.

Mètode

«La UE ha augmentat un 40 % el pressupost del seu pròxim Programa Marc d’R + I. Per què, en aquest cas, no seguim el camí traçat per Brussel·les?»