El gener passat, el grup Springer Nature va deixar de publicar Investigación y Ciencia (fundada el 1976) i Mente y Cerebro (2002), dos grans referents de la divulgació científica en castellà. Van desaparèixer de la nit al dia. De cop. I el pitjor de tot: sense relleu.
Com pot ser que dues publicacions de tanta qualitat i tan consolidades no tinguin cabuda en l’ecosistema actual de la divulgació científica? Ja no són necessàries? No tenen prou valor? Quines dinàmiques ens han portat fins aquí?
El món de la comunicació fa temps que viu trasbalsat. Des de fa uns anys la primera font d’informació científica, per davant de la televisió i els mitjans escrits com la premsa, els llibres i les revistes, és Internet. Això s’ha traduït en el fet que cada vegada es fa més difícil fidelitzar uns lectors que s’han acostumat a tenir a l’abast un oceà infinit d’informació i que es mostren reticents a pagar per uns bons continguts.
Davant d’aquest escenari, el màrqueting ha anat agafant les regnes. Sovint, els temes no es trien tant per la seva rellevància científica, sinó pel seu rendiment mediàtic o publicitari, retroalimentant la febre dels trending topics i dels titulars cridaners. També la qualitat dels textos se n’ha vist ressentida. En aquesta cursa frenètica per l’audiència, els mitjans són esclaus del trànsit web. I com que aquest està conduït pels algoritmes dels cercadors, els textos s’hi adapten. Això vol dir que els redactors de continguts digitals, quan escriuen, es veuen obligats a seguir els famosos criteris SEO (search engine optimization). Alguns gestors de continguts web fins i tot incorporen «detectors d’estil» que avisen –amb semàfors vermells!– quan la redacció no és del gust dels cercadors. Una pràctica que empobreix els textos i els despersonalitza.
Una altra estratègia habitual és publicar molt, ja que, com més continguts tingui un web, més probable és que hi anem a parar a través d’una cerca. La quantitat per sobre de la qualitat, una manera de fer que arracona les propostes més elaborades, de major profunditat i extensió.
A l’empobriment dels continguts se suma un altre peatge: la pèrdua de pluralitat i transversalitat. Segons la darrera enquesta de la FECYT sobre la percepció de la ciència i la tecnologia a Espanya, els mitjans d’Internet més emprats per informar-se sobre ciència són els vídeos i les xarxes socials. Un dels perills de delegar en les xarxes socials (i, per tant, en els seus algoritmes) la selecció de l’allau d’informació que ens arriba és que acabem llegint només sobre els temes que ens agraden i que ja coneixem. No sortim del nostre «petit món». No traiem el cap fora de les nostres «àrees de confort» ni escoltem altres maneres de mirar i d’entendre.
Però no només han canviat els models de negoci i els continguts, sinó també la nostra manera de llegir. Mentre els experts en ciències cognitives ens diuen que la lectura en paper i, sobretot, fora de línia (off-line) és molt més profitosa, hi ha una tendència creixent a oferir els continguts només en format web (on-line). Diuen que és més «modern», més «actual». No ens enganyem: és més barat. Òbviament, m’estic referint als textos, no pas als vídeos, les infografies interactives o altres narratives genuïnament digitals. A més, el discurs, abonat per la mateixa indústria, que les noves generacions tenen un «cervell adaptat a l’era digital» no té cap fonament. Igual que els joves d’abans, els joves d’ara necessiten atenció i concentració per tal d’entendre bé allò que llegeixen. I l’atenció necessita temps i silenci. Condicions cada vegada més difícils de trobar enmig de tanta velocitat i soroll.
L’ecosistema de la divulgació científica a casa nostra és sens dubte molt més divers i ric que quan va néixer Investigación y Ciencia. Però la seva salut serà fràgil mentre estigui regit per dinàmiques que afavoreixen l’entreteniment enfront de la cultura, l’enlluernament enfront de la il·luminació.
Si de debò ens preocupa la cultura científica, aturem-nos a pensar quin valor li donem.
