Egas Moniz, l’empirisme psiquiàtric en temps de crisi

126-68
© MÈTODE
En la imatge, una angiografia cerebral. Aquesta tècnica permet valorar els desplaçaments de la distribució dels vasos sanguinis pel creixement de tumors, els accidents o les alteracions genètiques. Malgrat la importància d’aquesta tècnica, va ser principalment el desenvolupament de la lobotomia prefrontal allò que li va valdre a Egas Moniz el premi Nobel. 

El 1861 el metge i antropòleg francès Pierre Broca va localitzar experimentalment el centre del llenguatge articulata la tercera circumvolució frontal. Des d’aleshores, les experiències per demostrar la localització cerebral de nombroses funcions orgàniques es multiplicaren i l’escorça del cervell va representar-se com un mapa de funcions ben localitzades i relacionades entre si. El 1909, K. Brodman va proposar una cartografia del còrtex cerebral dividit en àrees, però foren les investigacions posteriors a la Gran Guerra les que contribuïren a configurar una visió integrada de la neurofisiologia del cervell.

Des d’una orientació diferent, les primeres dècades del segle xx van veure néixer dues noves aproximacions als processos mentals i a llur patologia. L’orientació més psicològica prenia com a punt de partida l’obra de Sigmund Freud, que feia èmfasi en la funció determinant de l’inconscient, els esdeveniments traumàtics reprimits i els trastorns en el desenvolupament de la sexualitat per explicar la gènesi de certes malalties mentals. L’altra orientació partia de la psicologia fisiològica iniciada per Wilhelm Wundt i Ivan Pavlov. És en aquesta segona orientació on han de situar-se els experiments i les aportacions tècniques del nostre protagonista, Antonio Caetano de Abreu Freire Egas Moniz (1874-1955), creador de l’angiografia cerebral i de la tècnica de la lobotomia prefrontal.

El metge portuguès Egas Moniz havia estudiat medicina a Coimbra a les acaballes del segle xix i es va traslladar a Bordeus i París per especialitzar-se en neurologia i psiquiatria. Docent a Coimbra des de 1902, el 1911 va accedir a la càtedra de neurologia de Lisboa fins que es va jubilar el 1945. Durant la seua vida va dur una doble carrera professional i política com a parlamentari (1903-1917), ambaixador a Madrid (1917), ministre d’Afers Estrangers (1917-1918) i president de la delegació portuguesa a la Conferència de Pau de París (1919), cabdal per al Pacte de Versalles que va marcar el context internacional durant el període d’Entreguerres. Al capdavall, estem parlant d’una de les figures més rellevants de la vida pública i mèdica portuguesa del primer terç del segle xx.

Egas Moniz va dur a terme dues aportacions d’interès a la història de la cirurgia i la tecnologia mèdica que li van fer obtenir el premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1949, compartit amb el metge suís Walter Rudolf Hess. La primera de les aportacions va ser el desenvolupament de l’angiografia cerebral, una tècnica diagnòstica que per primera vegada permetia visualitzar la circulació sanguínia cerebral mitjançant una tècnica senzilla basada en els raigs X. El descobriment el 1895 de la radiació X per part del físic Wilhelm Conrad Röntgen va tenir aplicacions immediates a la pràctica clínica i va revolucionar el món del diagnòstic. A partir d’estudis realitzats inicialment en cadàvers, als quals Moniz injectava líquids de contrast en l’interior de les artèries cerebrals, va reproduir la distribució vascular al llarg de tot el territori cerebral i a partir del 1927 va traslladar les seues experiències a la pràctica clínica. El període d’Entreguerres, com és ben sabut, no va destacar per les restriccions ètiques a l’experimentació humana, i aquesta tolerància sovint justificada pel progrés de la ciència i el bé de la humanitat va fomentar molts experiments que avui serien moralment inacceptables.

La pràctica de l’angiografia permetia valorar els desplaçaments que el creixement de tumors, els accidents o les alteracions genètiques provoquen en la distribució normal dels vasos sanguinis. Les experiències practicades per Egas Moniz foren tan nombroses que va arribar a publicar més de dos-cents treballs junt amb els seus col·laboradors, on analitzava amb tot luxe de detalls la cartografia vascular cerebral i les alteracions provocades per processos patològics.

  127A-68
© Sociedade das Ciências Médicas de Lisboa
El metge portuguès Egas Moniz va fer dues aportacions importants a la història de la medicina: l’angiografia i la lobotomia prefrontral, que suposaria l’inici de la pràctica de la lobotomia.
127B-68
© Warner Bros
En la pel·lícula La taronja mecànica de Stanley Kubrick, el protagonista «un psicòpata i delinqüent» és sotmès a una intervenció de característiques semblants a les realitzades per Egas Moniz.
   

No obstant la importància diagnòstica d’aquesta nova tècnica, el neuròleg portuguès va rebre el premi Nobel principalment per una tècnica quirúrgica aplicada a la patologia psiquiàtrica: la lobotomia prefrontal, intervenció que va aplicar amb generositat al tractament de malalts mentals afectats de certes psicosis, particularment de caràcter depressiu greu. La tècnica consistia en la secció quirúrgica d’una part de la substància blanca del lòbul frontal del cervell, la qual provocava un canvi radical en la situació del pacient, en uns moments en què les diverses doctrines psicològiques havien aportat claus per a la comprensió dels processos psicòtics, però no aportaven resultats terapèutics ni millores fefaents. Era coneguda la importància dels lòbuls frontals en la regulació d’alguns dels processos més complexos del cervell, com ara el control de les emocions (es conei­xien els trastorns provocats pels tumors en aqueixa zona o les ferides de bala) i s’havia comprovat que les destruccions parcials de la zona alteraven el judici, l’adaptació social i moltes reaccions més.

Egas Moniz va conèixer en el II Congrés Internacional de Neurologia, celebrat el 1935, els experiments realitzats per J. F. Fulton sobre ximpanzés, i immediatament es va posar a la feina d’aplicar la cirurgia cerebral als seus pacients psiquiàtrics. Inicialment no es tractava d’extirpar els lòbuls frontals, sinó d’interrompre’n les vies de comunicació neuronal amb la resta del cervell. Els experiments resultaren d’una palpable efectivitat empírica en alguns casos, perquè domesticaven l’agressivitat dels pacients. Segons l’experiència de Moniz, els estats depressius, les neurosis obsessives i algunes formes d’esquizofrènia n’eixien pal·liades. Els resultats més espectaculars es donaven en pacients amb dolors intensos, que provocaven ansietat i tensió. Sembla que els pacients intervinguts sentien igualment el dolor, però l’acceptaven amb total indiferència. Stanley Kubrick en va fer una excel·lent obra de ficció a la seua famosa La taronja mecànica (1971), on el carismàtic psicòpata i delinqüent Alex de Large era sotmès a una intervenció de característiques semblants amb uns resultats fantàstics: ja no era capaç de reaccionar i acceptava amb una docilitat absoluta la seua situació. O no era una obra de ficció?

Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència. Universitat de València.
© Mètode 68, Hivern 2010/11.

   

Egas Moniz, l’empirisme psiquiàtric en temps de crisi
Egas Moniz, el empirismo psiquiátrico en tiempo de crisis

© Mètode 2011 - 68. Després de la crisi - Número 68. Hivern 2010/11

Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.