La Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, col·loquialment coneguda amb l’escarida denominació de la VOC (acrònim del seu nom neerlandès: Vereenigde Oostindische Compagnie), dominà el comerç europeu amb el sud-est asiàtic durant els segles XVII i XVIII. Era una naviliera i alhora una empresa comercial amb exèrcit propi que responia al model corporatiu de cadena de subministrament global. Equipà centenars de vaixells que feren quasi 5.000 viatges intercontinentals, és a dir, 25 cada any durant dos segles. Un invent mercantil gens heroic i molt pràctic, ben holandès, als antípodes d’oneroses grandeses imperials.
Un dels directors de la VOC fou George Clifford III, banquer d’ascendència britànica, nascut a Amsterdam l’any 1685. Fou immortalitzat per Carl von Linné gràcies a la publicació d’Hortus Cliffortianus (1737), catàleg raonat, i il·lustrat per Georg Ehret, de les plantes existents al jardí ornamental i d’aclimatació que Clifford tenia a Heemstede. Als hivernacles d’Hartekamp, la seva residència a Heemstede, Clifford aconseguí l’any 1736 que florís i fructifiqués, per primer cop a Europa, un bananer americà, precisament l’espècie que Linné havia descrit i dedicat al banquer (Musa cliffortiana).
Consagrar-se simultàniament a la banca, al gran comerç internacional i a la botànica no és actualment gaire corrent. Però els il·lustrats eren d’una altra pasta. Tracto d’imaginar el suec Linné, l’alemany Ehret i l’angloholandès Clifford discutint la jugada, potser en llatí, a peu de parterre. O corregint proves als obradors de l’impressor d’Amsterdam. Linné i Ehret residiren a Hartekamp una colla de mesos, classificant i dibuixant aplicadament els centenars d’espècimens vius aplegats pels corresponsals de Clifford arreu del món i aclimatats a l’aleshores anomenada República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos (Republiek der Verenigde Nederlanden). Altres temps, sens dubte…
Les Set Províncies Unides (Holanda, Zelanda, Gelderland, Utrecht, Frísia, Groningen i Overijssel) s’havien anat confederant entre 1579 i 1594, però no aconseguiren deseixir-se de la corona espanyola fins 1648, any en què Felip IV en reconegué la independència: adéu al Flandes imperial… L’any 1795 caigueren sota influència francesa (República de Batàvia o Bataafse Republiek), fins 1815. Amb alternatives diverses (unió amb Bèlgica i Luxemburg durant part del segle XIX) acabaren esdevenint l’actual regne dels Països Baixos o Nederland.
Tots aquests trasbalsos polítics no van impedir l’activitat mercantil i cultural flamenca i neerlandesa. Mentre Clifford feia de banquer, navilier i botànic a Amsterdam, Antonie van Leeuwenhoek (1632-1723), a Delft, comerciava amb teixits, exercia de topògraf i de vidrier i, de passada, remenant lents, inventava el microscopi, cosa que el dugué a ser el primer microbiòleg de la història. Anteriorment, en el segle XVI, Abraham Ortelius, a Anvers, i Gerhard Kremer Mercator, a Lovaina, al servei dels navegants, havien posat les bases de la cartografia moderna, meitat ciència, meitat expressió plàstica. Tant, que el gran Jan Vermeer (1632-1675), també fill de Delft, incorporà mapes i globus terraqüis detallats en diversos dels seus quadres: L’oficial i la noia, Dona amb llaüt, Dona amb un gerro, L’astrònom, El geògraf, L’art de la pintura… Envejable.
Aquest maridatge de coneixement, sensibilitat i sentit econòmic s’advera avui dia com a més convenient que mai. L’alternativa sostenibilista, per damunt de pintoresquismes arcadians i de grolleries desenvolupistes, ja ve a ser això. Les Set Províncies neerlandeses comerciaren globalment sense massa excessos colonials. Altrament, el sentit pràctic holandès, a força d’hidràulica i de molins de vent, convertí marjals en feraç terra conreable. Una bona combinació. Ens convindrien uns quants Cliffords, em sembla
