Paul Decauville, enginyer, empresari i polític francès, va viure a cavall dels segles XIX i XX. Inventà un tren de butxaca que va fer fortuna (sistema Decauville). Era un carrilet minúscul, les vies del qual (40, 50 o 60 cm d’amplada) es connectaven com les d’un tren de joguina. Rails i travesses eren d’una peça. Un parell d’homes podien traginar-ne els trams i anar-los muntant directament sobre el terra, sempre que fos mitjanament pla. En aquells anys anteriors als automòbils, els trens Decauville permeteren construir, de pressa i a poc cost, ferrocarrils agrícoles, industrials, forestals, militars o, fins i tot, de passatgers. N’hi va arribar a haver més de 5.000 arreu del món (les dessecacions de la Ricarda, al delta del Llobregat, van comptar amb un carrilet Decauville elèctric, per exemple).
Les vagonetes mineres que circulaven sobre vies ja són descrites i il·lustrades a De re metallica, el clàssic sobre mineria publicat per Georg Bauer l’any 1556, però foren els trenets Decauville els que revolucionaren el transport miner, industrial i edilici a partir de 1875. Fins que els automòbils i les carreteres els van arraconar. Els carrilets Decauville van explotar amb èxit un nínxol d’oportunitat. Els va passar el mateix que al fax o les fotocopiadores, tecnologies triomfants durant un parell o tres de dècades i després oblidades. O com la fotografia analògica, revolucionària i imprescindible durant un segle i mig, però arraconada per la digital. Amb escales temporals diferents (la dècada o el segle), aquestes tecnologies arribaren, triomfaren i desaparegueren quan es tancaren les seves escletxes d’oportunitat. Avui dia, les considerem arcaismes de transició de la metal·lúrgia o de l’electrònica a la informàtica.
Aviat passarà el mateix amb els combustibles fòssils. La història els recordarà com una enlluernadora anomalia energètica, capital per al desenvolupament de la societat industrial, però insostenible en aquest món postindustrial que ja despunta. Hauran tingut un nínxol d’oportunitat d’un parell i mig de segles, de tres a tot estirar. És fàcil adonar-se de la transitorietat d’alguna cosa quan la seva escletxa d’oportunitat és de només una o dues dècades, però costa més de percebre quan implica alguna centúria. Aquest és el problema: després de dos segles i mig, molts pensen que recórrer a l’energia fòssil és la normalitat. Ofuscats per la curta escala temporal de les seves vides, prenen per immanent un nínxol efímer que no passa de contingent.
Altrament, podria molt ben ser que tota l’espècie humana depengui d’una escletxa d’oportunitat de només quatre o cinc milions d’anys, que no és gaire a escala biosfèrica. La seva extinció deu ser tan plausible com la del fax, sobretot si s’entesta a propiciar-ne proactivament les condicions. La filosofia sostenibilista, ben mirat, deu ser un intent d’eixamplar la finestra antròpica d’oportunitat. Trobo que és una temptativa per engrandir les dimensions del nínxol, en contra del desfici autodestructiu que exhibeix l’espècie. Només així pot explicar-se que canviem el clima contra nostre o que espletem recursos no renovables per produir residus. Som més intel·ligents que no pas savis, em temo. I força miops.
Decauville, en veure declinar els seus carrilets, començà a fabricar automòbils. Massa tard. De cotxes Decauville en queden quatre en algun museu, mentre que es compten amb els dits d’una mà els seus trenets encara en servei. Per exemple, els 3,5 km que van de Castellar de n’Hug a la Pobla de Lillet, resta turística remodelada del petit ferrocarril de 13 km que entre 1914 i 1963 va portar ciment del Clot del Moro a Guardiola de Berguedà. Són una bona metàfora exigua. I potser una premonició: al segle XXIII, els turistes segurament faran cua per passejar amb un vehicle de motor tèrmic. Posat que, aleshores, encara hi hagi turistes. O, fins i tot, que encara quedin humans…
