Entrevista a Álvaro Moreno
«Els apèndixs tecnològics estan canviant el nostre cos»
Catedràtic emèrit de Filosofia de la Ciència de la Universitat del País Basc
La intel·ligència artificial i els nous avanços científics modelen el món en què vivim i generen un gran impacte en com percebem la realitat i la vida tal com la coneixem. Aquests canvis han causat una alteració en el nostre entorn i en la nostra manera de pensar, dirigint l’ésser humà cap al pròxim pas en l’evolució.
El catedràtic Álvaro Moreno és professor emèrit de Filosofia de la Ciència a la Universitat del País Basc (UPV/EHU) i també investigador associat en el Donostia International Physics Center (DIPC), on dirigeix un projecte finançat per la John Templeton Foundation. Així mateix, és fundador del Grup de Filosofia de la Biologia IAS Research des de fa més de vint anys, un dels grups d’investigació de referència a Europa en el seu àmbit. És especialista en les àrees de Filosofia de la Biologia, Vida Artificial, Sistemes Complexos i Ciència Cognitiva. En aquesta entrevista, reflexionem amb ell sobre l’impacte dels últims avanços tecnològics en la nostra forma de vida i fins a quint punt podem arribar amb la biologia sintètica des de la perspectiva de l’evolució i l’origen de la vida.
Actualment està visitant el Jardí Botànic de la Universitat de València amb motiu de la preparació del seu nou llibre, què ens pot explicar sobre aquest projecte?
Es tracta d’un projecte d’un nou llibre en col·laboració amb el professor Juli Peretó sobre l’evolució de l’agencialitat des de l’origen de la vida. Els organismes interactuen amb altres organismes, amb l’ambient, etc., amb un propòsit. Tota acció que realitza una cèl·lula, la fa per a la seua autopropagació i automanteniment, i això té una lògica per a l’evolució. En aquest llibre, ens interessa estudiar en quines branques de l’evolució l’agencialitat s’ha fet més complexa i ha donat lloc a fenòmens molt interessants, com la visió, la cognició o la intel·ligència. És una propietat de tots els éssers vius, però no en tots han evolucionat de la mateixa manera i el que ens interessa és saber quins factors estan darrere de l’evolució cap a la complexitat en el procés evolutiu i què implica això en la mateixa evolució de la vida en general. L’agencialitat ens ajuda a entendre l’evolució i la història de la vida d’una altra manera, comprendre sobretot el que anomenem grans transicions evolutives, com els salts de complexitat en les eucariotes o la multicel·lularitat.
Quins desafiaments planteja el procés de comprendre l’origen de la vida?
En el camp de l’astrobiologia, que involucra buscar vides en altres planetes, pot servir per a saber què buscar exactament. Des d’altres perspectives, com la biologia sintètica, implica també saber com i què podem fabricar en el laboratori i quin paper poden jugar les formes de vida intermèdia que van aparèixer. Des que el planeta s’ha refredat i ha començat una evolució química, tot aquest procés de transició, anomenat biogènesi, sembla que no ha pres tant de temps; almenys, ni de lluny tant com el transcorregut des de l’aparició de la vida tal com la coneixem fins a l’actualitat, 3.500 milions d’anys. Totes les formes que han anat apareixent abans han hagut de ser esborrades per altres més complexes. No obstant això, totes les formes de vida més complexes no han esborrat a les procariotes, a l’inrevés, les necessiten, encara que elles sí que puguen prescindir de les primeres. En aquest pas ha d’haver ocorregut una cosa molt important.
Respecte al fet de definir la vida, quins són els aspectes que li han interessat més sobre aquest concepte?
La qüestió que més m’ha interessat sempre és si és possible que hi haja vida d’altres formes, perquè aquest és un problema que ja ha plantejat la vida artificial. Podrem crear altres formes de vida, vides a l’ordinador, o fins i tot en un robot? O la vida només és possible amb biomolècules? Aquest fet ens planteja fins a quin punt la vida que coneixem és un cas particular, però pot haver-hi altres formes de vida molt diferents. Darrere d’això hi ha unes qüestions relacionades amb la matèria i la forma. Podem crear vida amb un robot? Podem acoblar unes peces, aportar una energia i que faça coses, però els éssers vius no funcionen així.
Podria un sistema de vida artificial arribar a ser autònom?
Aquesta qüestió em sembla molt important, perquè un programa és una cosa que existeix materialment en un ordinador. Llavors, al final, aquest és un flux d’electrons en una màquina. Si tractem el programa des de la immaterialitat i fem l’abstracció, com el materialitzem? En aquest cas, el fem en una màquina, però, com es reprodueix? Potser es reprodueix el flux d’electrons, però llavors, de facto necessitem la màquina. Crec que els programes d’algorismes genètics són molt interessants, perquè de fet ara s’estan emprant programes de vida artificial per a fer treballs en el camp de la biologia sintètica, per exemple, computacionalment, per a veure com evolucionen aquestes cèl·lules manipulades de forma diferent de com ho farien en un teixit. Si aconseguim fabricar una cosa que estiga realment viva, i capaç d’evolucionar, podria arribar a ser autònoma. Això em sembla que caldrà fer-ho amb biomolècules, en la línia de la biologia sintètica. Però en aquest segon cas el repte és generar un sistema realment artificial, no únicament la manipulació de formes de vida natural.
Seguint aquest plantejament, quin impacte tindrà en el futur la biologia sintètica?
Al meu entendre, tindrà un gran impacte. Utilitzem materials vius per a manipular-los. Ací les possibilitats biotecnològiques em semblen molt potents. Com amb tots els invents tecnològics, ens trobarem diferents problemes. És una qüestió amb conseqüències bones i dolentes i, llavors, no sé fins a quin punt parlar de vida sintètica ens pot plantejar uns problemes qualitativament molt diferents que desenvolupar armes nuclears, per exemple. Cal anar amb compte amb obtindre alguna cosa amb bona intenció, però que s’extralimite. Sempre ha estat en la història de la humanitat que allò que té un ús bo, també en pot tindre un dolent.
Com veu el desenvolupament tecnològic en la societat actual, com una eina o com una amenaça per a la sostenibilitat del nostre planeta?
Ambdues. D’una banda, s’obren noves possibilitats, siguen curatives o per a remeiar problemes ecològics, com per exemple modificant bacteris perquè degraden els microplàstics, fets per biologia sintètica. Al mateix temps, aquest desenvolupament pot desestabilitzar l’ecosistema, o pot ser que tinga altres usos no tan benignes. Sempre que hi ha noves possibilitats, es generen també problemes nous.
Quins riscos correm de dirigir l’evolució?
Des que ens estem desenvolupant com a éssers humans, estem dirigint-la. Per exemple, sense necessitat de desenvolupar òrgans visuals més grans tenim microscopis, telescopis… Sense necessitat de desenvolupar apèndixs voladors, volem. Sense desenvolupar cervells més grans tenim una memòria i un processament enormes, per exemple amb el xat GPT. Podem dir que els apèndixs tecnològics estan canviant el nostre cos. També el canviem amb la cirurgia, amb l’ús de fàrmacs… A conseqüència de tot això, estem canviant l’ecologia, desestabilitzant tot el sistema. Això, per descomptat, canvia l’evolució. I ho estem fent des que ens desenvolupem com una espècie racional i estem creant tecnologies. Això accelera la velocitat del canvi.
Com afecta el desenvolupament tecnològic a la nostra forma de vida?
La tecnologia pot ser útil, per exemple, per a intentar estabilitzar alguna cosa que ens està costant moltíssim, que és el canvi climàtic i tota la devastació de l’ecosistema. Però això ens està resultant en gran manera més difícil del que podíem pensar. Tornar enrere és impossible. Imaginem tornar a abans dels satèl·lits i les comunicacions del telèfon mòbil, vint o trenta anys abans, o viure sense electricitat, com es feia en 1850. És impossible i inimaginable. Hem construït una societat que depèn tant –i tan íntimament– de les tecnologies que fa impossible tornar cap enrere. Per exemple, tota la tecnologia per a previsions climàtiques o per a intentar resoldre nous avanços científics implica unes capacitats de computació enormes. Ara estan començant a aparèixer notícies que tot açò –tota la massa d’informació i la potència de càlcul d’«el núvol»– està requerint una quantitat de despesa energètica enorme. Cada vegada necessitem més espai i més recursos. Estem creant una societat en què la part del cervell que governa tot i ens soluciona tots els problemes té molta despesa en termes d’energia.
