Entrevista a Pedro Ruiz-Castell
«La importància de la tecnologia no sempre radica en la innovació»
Professor titular d’Història de la ciència
Historia de la tecnología a través de veinte objetos (Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, 2023) és l’últim llibre de Pedro Ruiz-Castell. En aquesta obra a mig camí entre el manual de consulta i el llibre divulgatiu, l’autor recupera vint artefactes rellevants, des d’una perspectiva eurocèntrica, per al desenvolupament tecnològic de la humanitat.
Llicenciat en Física a la Universitat de València (UV) i doctorat en Història a la Universitat d’Oxford, ha centrat les seues investigacions en el desenvolupament de la història de l’astronomia en els segles XIX i XX, la presència de la ciència a l’esfera pública, la instrumentació científica i els museus de ciència i tecnologia. Al llarg de la seua trajectòria, a més, ha coordinat el Departament de Documentació i Recerca del Museu Nacional de Ciència i Tecnologia de Madrid i va ser investigador postdoctoral del Departament de Filosofia i del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona.
En l’actualitat, és professor titular al Departament d’Història de la Ciència i Documentació a la UV i membre de l’Institut lnteruniversitari López Piñero d’Estudis Històrics i Socials sobre Ciència, Tecnologia, Medicina i Mediambient. Ens hem acostat al Palau Cerveró, a la plaça Cisneros de València, per a parlar amb ell de les qüestions que aborda al llibre.
Pel que fa a la seua trajectòria professional, com es va plantejar el salt de la física a la història?
Vaig estudiar física perquè era una manera de saciar la curiositat, d’entendre el món que ens envolta, però sempre he tingut molt present l’àmbit de les humanitats. Soc de l’antiga llicenciatura, i l’estiu de quart a cinquè vaig fer unes pràctiques en un accelerador d’ions pesats i ací vaig decidir que acabaria la carrera perquè m’agradava molt, però el meu interès era tractar d’entendre, d’una manera més global, el funcionament del món. I això m’ho permetia la història. Així, l’últim any de carrera el vaig fer pensant com anar cap a la història de la ciència o, almenys, cap a una altra aproximació a les ciències. Al final, com que vaig cursar l’assignatura d’Història de la Física, vaig acabar dedicant-m’hi.
Com sorgeix l’oportunitat d’estudiar a Oxford?
Quan comence el programa de doctorat d’Història de la Ciència i de la Comunicació Científica, s’engega el projecte Thesaurus dins dels actes de commemoració dels cinc segles de la Universitat. Entre els seus objectius estava la catalogació de patrimoni científic. Aleshores, va sorgir la possibilitat d’anar a fer un màster, que en aquell moment era pràcticament únic a Europa, que em permetria especialitzar-me justament en la catalogació d’instruments i patrimoni científic. Així que vaig anar cap a Oxford i ja m’hi vaig quedar a fer la tesi doctoral.
El títol del llibre és Historia de la tecnología a través de veinte objetos, però inclou el foc o el projecte de la bomba atòmica. Com definiria què és un objecte?
En el llibre utilitze una definició deliberadament ambigua d’objecte, justament per donar cabuda a tota una sèrie de debats de certa rellevància des del punt de vista de la historiografia de la ciència i de la tècnica, i cobrir així gran part de la història de la humanitat. Moltes vegades, no són objectes pròpiament dits, sinó conceptes vinculats a aquests objectes. El llibre està basat en la meua experiència com a professor d’Història de la Tecnologia d’ençà que em vaig incorporar a la Universitat de València el 2010. Aquest es troba a mig camí entre el llibre de divulgació i el manual perquè estava buscant un mecanisme que fora diferent, però atractiu, per als estudiants, per tal d’abordar totes aquestes qüestions.
Per què ha seleccionat aquests vint objectes? Es va plantejar incloure alguns altres que, finalment, ha exclòs?
Qualsevol elecció és subjectiva i no pretenia fer una història exhaustiva. Sobretot, volia plantejar estudis de cas que em permeteren parlar de certes qüestions i fer reflexionar, tant a l’alumnat com al públic general, al voltant d’aquestes. De fet, hi ha moments en els quals he dubtat quina seria la millor elecció. Mai no plou a gust de tots. Però he tractat de combinar la rellevància que podria tindre determinada innovació en un context històric concret amb l’aportació o la capacitat que tenia per a engegar una sèrie de debats o de qüestions que a mi m’interessaven i mostrar la complexitat d’allò que denominem tecnologia i, òbviament, ciència.
Els objectes que ha seleccionat fan un recorregut al llarg de tota la humanitat, però quan més ens apropem al present, més objectes hi ha. Creu que cada vegada l’evolució va més de pressa?
Hi ha tota una sèrie de prejudicis i de percepcions, entre les quals que l’edat mitjana va ser una època fosca des del punt de vista del desenvolupament científic i tecnològic, la qual cosa no és certa. I, de fet, al llibre tracte de demostrar-ho. No obstant això, com més ens centrem en qüestions actuals, tant per a l’alumnat com per al públic en general és molt més fàcil identificar-se amb objectes i debats sorgits a partir del segle XIX i fer les reflexions a les quals convida el llibre.
De fet, al llibre hi ha set objectes del segle XIX, diria que aquest segle és «el segle de les innovacions»?
En certa manera, sí que és el segle de les innovacions, perquè tenim l’aparició i el domini de noves fonts d’energia a partir de la Revolució Industrial, com el vapor, l’electricitat o la indústria química. Hi ha un desenvolupament molt notable a partir del segle XIX i, per tant, està justificada [aquesta accepció]. Vol dir això que no hi ha hagut desenvolupament tecnològic o innovacions en altres períodes de la història? Òbviament no. I això és el que tracta de desmuntar, també, el llibre.
Considera que hi ha objectes que han sigut més clau que altres en la història de la tecnologia?
És una pregunta complicada. A mi no m’agrada donar més importància a uns objectes que altres, però és cert que sí que n’hi ha hagut alguns que han tingut un paper clau en determinants contextos. Per exemple, la impremta ha sigut crucial en la circulació i difusió del coneixement, en la possibilitat de veure informacions contradictòries i donar pas a intentar dirimir-les i, per tant, a establir una nova manera de produir coneixement. També és cert que la importància de la tecnologia no sempre radica en la innovació. Hi ha molts historiadors de la tecnologia, com per exemple David Edgerton, que han plantejat que el progrés de les societats, moltes vegades, té molt més a veure amb tècniques o tecnologies tradicionals, que no pas amb innovacions que han tardat més incorporar-se a la nostra vida. Per tant, el que m’interessa és aprofundir en el procés històric, però també en la complexitat i les negociacions que són necessàries [perquè aquest es produïsca]. Una de les idees que, per exemple, ix al llibre, i que no està molt assumida per la comunitat d’historiadors, és la idea del sistema tecnològic. Aquests mostren la necessitat de centrar-nos en allò que motiva la difusió i ús d’una tecnologia i no només en l’objecte o en la seua producció. En aquesta línia, no he buscat fer un rànquing de quins són els objectes més importants o interessants, sinó facilitar eines per a reflexionar sobre el seu paper en contextos històrics determinats.
Ha mencionat que triaria alguns objectes més rellevants, quins?
Molta gent parlaria de la computadora, dels ordinadors, de l’origen de la intel·ligència artificial a través dels treballs d’Alan Turing, o la impremta, però podríem trobar-ne moltíssims. De fet, per exemple, per poder parlar de la computació moderna, cal parlar del transistor, que també apareix en els processos de miniaturització, com es comenta al llibre. Tanmateix, no soc molt partidari de triar. Encara més, deixaria que altres triaren. El que faig ací és un primer tast d’objectes que podrien ser vistos amb interès per a contar, no només la història de la humanitat, sinó la complexitat dels processos tecnològics, que al final, com la ciència, són processos socials i producte de la negociació.
La preocupació ètica de l’ús de la tecnologia i la ciència és recent, com menciona a l’epíleg. Sempre anirà la reflexió ètica per darrere del desenvolupament tecnològic?
No, no necessàriament. De fet, crec que és fonamental que vagen junts, i per això crec que està justificat que els futurs enginyers o tecnòlegs es formen en aquests temes. És clar que no sempre serà possible que aquests plantejaments ètics o morals s’avancen al desenvolupament tecnològic. Hi haurà casos que ens trobarem que cal fer-ho a posteriori. Però com més formada estiga la gent, com més conscient siga que aquestes qüestions estan presents en la pràctica tecnocientífica, més fàcil serà poder fer-ho en el moment que toca. El cas paradigmàtic en l’actualitat, probablement, és tot el que té a veure amb la intel·ligència artificial i els estudis del cervell. És cert que es desenvolupa molt de pressa la part cientificotècnica, però també hi ha moltes iniciatives per a salvaguardar els drets de les persones, per a regular determinats aspectes que són fonamentals per a mantindre la integritat i totes les qüestions de l’àmbit més ètic que no són alienes a les persones que estan desenvolupant les tecnologies.
Al llibre parla del projecte de la bomba atòmica i critica la idea que la ciència i la tecnologia siguen «productes neutres per se, sent la societat la responsable del seu ús». Vostè qualifica aquesta visió com a «tremendament ingènua i acrítica», que ignora que l’activitat cientificotecnològica incorpora interessos econòmics, polítics, socials». Considera que saber els possibles usos d’un objecte, com la bomba atòmica, obliga a regular el seu desenvolupament o, fins i tot, prohibir-lo?
De nou, hem d’entendre la complexitat del procés. La bomba atòmica es desenvolupa en un context molt particular, sota la por que Hitler i l’Alemanya nazi la desenvoluparen abans. Davant aquella possibilitat real, Einstein va plantejar estudis per a veure si era possible el desenvolupament d’una arma atòmica basada en les reaccions en cadena, tot i que ell serà el primer a advocar per un control armamentístic des del primer moment. I no en va ser l’únic, hi va haver moltes veus en contra del llançament de les bombes al Japó. De tot aquest procés, el que m’interessa és mostrar que qualsevol objecte reflecteix una sèrie de valors i idees. I que ens hem de preguntar fins a quin punt el desenvolupament tecnològic es pot igualar a progrés. Perquè les conseqüències no sempre són les que u entendria com a una millora del món, que és el que per a moltes persones hauria de ser la tecnologia. Però, òbviament, el desenvolupament de qualsevol cosa respon a idees que procedeixen de persones i els seus interessos i, per tant, no existeix la neutralitat. Estem condicionats per la nostra formació, educació, context, interessos, obsessions… I hem de ser conscients quan desenvolupem qualsevol mena de resposta, no en ens podem simplement desvincular, encara que resulte més còmode fer-ho.
