Òfset

Anna Sanchis

Hi ha centenars de mans estampades a les parets. I centenars de mans en negatiu, estergides. És la fascinant Cueva de las Manos, una extensa balma basàltica a la vall del riu Ecker o Charkamak (que en idioma tehuelche aónikenk significa “riu Pintures”), a la província patagònica de Santa Cruz. La balma i tot l’engorjat de l’Ecker són plistocènics, resultat de l’erosió glacial; les pintures tenen entre 9.000 i 10.000 anys d’antiguitat. Els estergits d’aquesta cova són els més antics de què es té notícia. Hi ha més mans en altres coves patagòniques i tota mena de pintures rupestres en dotzenes de coves europees que tenen 20.000 anys d’antiguitat i fins 30.000. Són les primeres arts gràfiques conegudes. Des d’aleshores, els humans s’han esmerçat a deixar constància gràfica permanent de les coses que veien i, estilitzant els dibuixos, a crear formes d’escriptura per transferir llenguatge i pensament abstracte. Fins a poder escriure i imprimir reflexions com la present.

La gràcia és que l’escriptura i la impressió han passat de mer instrument representatiu a eina bàsica de pensament. Sense escriure, a penes podríem pensar, car no podríem fixar coneixement ni atribuir inequívocament significat als significants. Hi ha una evolució conjunta dels sistemes d’escriptura i de l’univers cognitiu. Es pot pensar sense escriure, naturalment (cas de les cultures agràfiques), però no es pot construir coneixement ampli i transmissible sense escriptura. I, per extensió, sense arts gràfiques. L’any 1452 Johannes Gutenberg introduí en la impremta els tipus mòbils metàl·lics (lletres soltes componibles) i va revolucionar la cultura occidental (a Corea es feien servir tipus mòbils de fusta des de quasi un segle abans). Estampar una mà en una cova és fàcil, però quasi intranscendent; imprimir en un paper una lletra d’un mot que després pot formar part d’una altra paraula igualment impresa fou revolucionari.

De les premses de Gutenberg, que estampaven blocs plans un a un i monocromàticament, a les modernes rotatives, que imprimeixen a gran velocitat i en quatre colors sobre rotlles de paper continu, hi ha hagut un llarg recorregut tecnològic. La feina del caixista que componia els textos a mà i lletra per lletra fou substituïda per la del linotipista, que escrivia en un teclat mentre la seva màquina infernal, sobre la marxa, fonia en plom línies completes i justificades. Però aquelles trepidants linotípies que jo encara he conegut són ja història, desplaçades pels sistemes de fotocomposició primer i després pels mètodes informatitzats que componen i paginen en pantalla seleccionant fonts, canviant cossos, movent textos i incrustant imatges com aquell que res.

«L’escriptura i la impressió han passat de mer instrument representatiu a eina bàsica de pensament»

De tots els sistemes d’impressió (calcografia, litografia, rotografia, flexografia, etc.), l’òfset ha estat el més exitós a l’hora de produir a l’engròs llibres i revistes multicolor. És una evolució del sistema litogràfic inventat l’any 1798 pel dramaturg austroalemany Alois Senefelder, que gravava els seus textos o dibuixos sobre pedra calcària tractada per a repel·lir l’aigua i imprimia amb tintes grasses. Devem l’òfset a l’impressor anglès Robert Barclay, que l’any 1875 substituí la llosa plana per un cilindre metàl·lic gravat i per un cilindre de cartó interposat que rebia la gravació i la transferia al paper, invent que perfeccionà el també impressor nord-americà Ira Washington Rubel, que l’any 1904 substituí el cilindre de cartó per un de catxú. La perfecció i la rapidesa havien arribat.

La impressió digital directa i encara més la «impressió virtual», lligada al desenvolupament d’internet, han superat per elevació els sistemes anteriors. Però la línia iniciada per Gutenberg continua essent el pilar històric i fonamental de la cultura occidental. Ben injustament, de Senefelder, Barclay i Rubel a penes se’n parla, malgrat ser els pares de les arts gràfiques modernes. Quant de camí des de la Cueva de las Manos…

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)

Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.