El 25 d’agost de 1973, ara fa cinquanta anys, es presentà a Prada de Conflent, en el marc de la cinquena Universitat Catalana d’Estiu, el manifest «El català: Llengua d’expressió científica», que assolí una gran difusió. Fou signat per un grup de científics que tindrien grans responsabilitats en el mon polític i acadèmic en els anys que seguiren. Podem esmentar Josep Laporte, Heribert Barrera, Enric i Oriol Casassas, Oriol de Bolòs o Josep Alsina i Bofill; però darrere d’ells hi hagué una llista impressionant de signants i d’adhesions de científics de totes les disciplines i d’arreu del territori. Del document se’n feren milers de còpies, pagades, per cert, per Òmnium Cultural, que circularen per tots els centres de recerca i de docència del país malgrat el seu caràcter pràcticament clandestí. Encara que ara sembli un episodi de la història poc recordat, tingué una influència cabdal en la normalització de la terminologia científica catalana, no endebades cridava a l’Institut d’Estudis Catalans a accelerar les tasques d’actualització de la terminologia científica, i sobretot en la utilització de la llengua en la universitat i en molts altres àmbits de treball científic. Tres anys més tard, el 3 de desembre de 1976, fou presentat en un acte memorable a la Sorbona, a París, presidit per l’encara president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, Josep Tarradelles.
El 20 d’agost d’enguany se’n commemorà el cinquantenari, novament a Prada, amb la participació dels doctors Josep Maria Camarasa i Ramon Folch, dos dels tres darrers supervivents dels primers signants del manifest. El darrer supervivent, el físic Antoni Lloret, no hi pogué assistir per raons de salut, atesa la seva edat avançada. L’acte fou presentat en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu pel doctor Jordi Casassas, president de la 55a edició.
L’agost de 2023, tres dels onze signants originals del Manifest de Prada van participar en un acte de commemoració celebrat al mateix lloc on es va presentar el document. En aquest acte es va constatar la vigència de les propostes del Manifest, cinquanta anys després. En la imatge, d’esquerra a dreta, el químic Reinald Dedies; Ramon Bartrons, actual secretari científic de l’IEC; el biòleg Ramon Folch (dempeus); Jordi Casassas, president de la Universitat Catalana d’Estiu; el biòleg i historiador de la ciència Josep M. Camarasa, i Oriol Ramis, secretari de la Societat Catalana del Diccionari Enciclopèdic de Medicina. Dedies, Folch i Camarasa són tres dels onze signants del manifest el 1973. / Odette Viñas
El valor d’aquest manifest no el trobem només en el seu pes històric que s’ha d’interpretar en el context de les transformacions en la ciència i en l’organització política que s’experimentaren durant els anys seixanta i setanta del segle passat, com bé ha estudiat el doctor Camarasa. El text ens continua interpel·lant com a científics i com a parlants i, per tant, com a agents actius en la fràgil ecologia lingüística humana, especialment en la de la petita part del món que ens toca de prop, afectada per les tensions de la globalització i de la disglòssia.
A Prada, el 1973, no només es reivindicava la desaparició de les prohibicions i les limitacions imposades pels poders acadèmics i polítics en la utilització de la llengua pròpia, sinó que sobretot es feia una crida moral als científics per usar el català «en el treball científic quotidià (…) tant en les tasques de recerca com en les de docència, tant en les petites reunions de treball com en les conferències d’auditori més ample». Deia que l’ús de la llengua pròpia pel científic «–ultra un dret inalienable– constitueix, per dignitat, un imperatiu indefugible».
També feia referència a la necessitat de la utilització de l’anglès, que ja havia esdevingut el nou «llatí» contemporani per a la ciència i la responsabilitat de tots els científics en el manteniment del lèxic i, per tant, en la formació dels neologismes. Però, tal com s’ha exposat en tots els debats durant aquesta commemoració, el risc pel català científic no ens ve ni ens venia de l’anglès, sinó de la situació disglòssica amb el castellà (o amb el francès, a la Catalunya del Nord).
Si bé és cert que l’afirmació dels nostres drets lingüístics pot crear incomoditat, l’acceptació conscient o inconscient de la submissió lingüística també té efectes indesitjables: ressentiment, frustració i renúncia, sovint poc reconeguts o directament ignorats. A banda, és clar, d’efectes desastrosos sobre l’ecologia lingüística del català. Tot plegat, això sí, justificat al voltant de creences no sempre certes sobre la incapacitat dels parlants d’altres llengües, especialment dels d’arrel llatina, per entendre’ns; sobre l’acceptació acrítica d’un universalisme mal entès o també per la ignorància davant l’aparició dels nous ginys de traducció automàtica que faciliten la comprensió entre parlants de les llengües més allunyades.
És cert que la competició entre universitats i centres de recerca per captar allò que ara en diuen talent, els canvis demogràfics i la mobilitat mundial dels científics obliga a cercar balanços en la utilització de les llengües en els centres d’investigació i docència globalitzats. Tanmateix, és la recerca honesta d’aquests balanços, basada en el respecte per totes les llengües, allò que ens cal; no la renúncia sistemàtica a la nostra. D’altra banda, és d’això, d’aquests balanços, del que s’està parlant en molts centres de recerca en països on l’anglès no és la llengua pròpia, però estava provocant disglòssia en l’ús de les llengües pròpies des de l’Índia o Sud-àfrica a Holanda o Dinamarca, on el respecte a les llengües pròpies i la seva dignitat són valors a defensar.
És en el posicionament personal en l’ús de la llengua pròpia davant de les situacions de disglòssia on aquesta darrera es pot revertir. És ben veritat que aquesta és una actitud voluntària i profundament política. Però cal recordar a la comunitat científica que, no fer-ho, també ho és. La revista Mètode és un bon lloc per deixar-ne constància.
