Presencia y palabra
Una antropología del decir
Carlos Hernández Sacristán
Tirant Humanidades, 2022. 207 pàgines.
La lectura del llibre de Carlos Hernández, catedràtic de Lingüística General de la Universitat de València, convida a dir. A dir cap a dins i a dir cap a fora. A fer la ruminatio del text, però també a escriure aquestes ratlles per a fer-ne partícips a com més millor. L’objecte del llibre és el llenguatge, però també una determinada orientació a l’hora de tractar-lo, que trenca amb la dicotomia expressada per Snow en 1959 sobre les antítesis entre el pensament científic i l’humanista. Aquest és un llibre impossible sense els avenços de la neurociència, la sociobiologia o l’etologia. Però s’expressa a través d’il·luminacions benjaminianes i de trops antropològics, traductològics i filosòfics.
La il·luminació primera és la següent: en el penúltim tram de la pandèmia de covid-19, el lingüista reflexiona sobre l’increment d’activitats comunicatives no presencials. Que les trobe útils o, fins i tot, insubstituïbles en un moment d’excepció, no vol dir que li semblen ni agradables ni perllongables. I sap per què: «Tota comunicació requereix sempre almenys un simulacre propi d’una interacció cara a cara». Necessitem l’altre per a comunicar. L’autor ens ho explica en 200 pàgines, estructurades en tres parts. La primera s’ocupa de les bases biològiques, psicològiques i sociològiques del llenguatge, però també de la capacitat d’aquest per a alterar-les. Com va expressar en el seu dia el genetista Luigi Cavalli-Sforza, la cultura humana és impossible sense el llenguatge, que no té més de 150.000 anys i que es correspon a una productiva alteració genètica de l’espècie Homo; alhora, la cultura ha permès a l’espècie emancipar-se parcialment dels processos de selecció natural; genètica i evolució cultural es recombinen. La segona part indaga sobre com el llenguatge interacciona amb les vivències de l’ésser humà i posa un èmfasi especial en la naturalesa somàtica d’aqueixa interacció. Impossible ací passar per alt l’aportació dels estudiosos de les neurones espill. En els setanta, el gran etnòleg i antropòleg André Leroi-Gourhan ens va parlar del vincle entre el gest i la paraula; i a través d’investigacions neurobiològiques, Iacobini i altres, en les primeres dècades del segle XXI, ens han fet veure que la gestualitat no és un complement, sinó una matriu del llenguatge. El tercer bloc aborda la importància del llenguatge en la condició gregària dels éssers humans.
Carlos Hernández no sols ens mostra la dialèctica entre dir i callar, entre expressar i inhibir, entre llenguatge audible i interior, entre evolució biològica i cultura lingüísticament fundada, entre cos i llenguatge, entre emocions i diccions o entre variants lingüístiques i traduccions, sinó que és capaç de separar-se d’aqueixa supèrbia postmoderna –que l’autor, discretament, anomena «mitologia de l’espai comunicatiu pur»–, segons la qual el llenguatge, el món i l’existència del subjecte són la mateixa cosa. La capacitat d’Hernández per apreciar les interaccions dels tres elements en la seua complexitat és la que li permet no confondre l’enorme poder que suposa la designació de les coses amb les coses mateixes.
El lector agraeix la ductilitat del text, la seua capacitat per al matís i, a parer meu, acaba persuadit que la corporeïtat del llenguatge, però també la seua incapacitat per a substituir el món, és el que fa que necessitem l’altre i, si és possible, mirant-lo als ulls per enllestir una comunicació plena. O, almenys, l’única manera de no deteriorar l’aura que ens acompanya i que tant ajuda a construir la nostra manera de dir.
