Cinquanta anys després
Fa cinquanta anys, el 25 d’agost de 1973, s’aplegaven al gimnàs del Liceu Renouvier de Prada de Conflent, seu de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), habilitat com a sala d’actes, prop de tres-centes persones per assistir a la presentació d’un manifest sobre l’ús del català a la comunicació científica. Els ponents que el presentaven eren onze: Heribert Barrera, Josep Maria Camarasa, Enric Casassas, Oriol Casassas, Reinald Dedies, Ramon Folch, Josep Laporte, Antoni Lloret, Lluis Marquet, Joaquim Ramis i Gerard Vassails. Les edats dels ponents anaven dels seixanta-tres anys de Gerard Vassails als vint-i-sis de Reinald Dedies, de manera que hi eren presents les diferents generacions actives, amb les respectives sensibilitats i experiències, de científics catalans. Tres eren metges, dos biòlegs, dos enginyers, dos físics i dos químics, representant també un ampli ventall d’especialitats. D’aquells onze només quatre sobreviuen: Camarasa, Dedies, Folch i Lloret. Els tres primers, aquells que no arribaven als trenta anys el 1973 (i ara passen dels setanta) han pogut participar, al mateix Liceu Renouvier, en un acte commemoratiu i, alhora, de reconsideració del tema.
Transcorreguts cinquanta anys de la presentació del «Manifest de Prada», que va marcar segurament un abans i un després de la relació dels científics dels Països Catalans amb la seva llengua, cal reconèixer que l’ús del català en la comunicació científica encara és matèria de debat.
Seixantisme
Fa uns mesos es va atorgar el premi de la Crítica Serra d’Or d’assaig a un llibre, Seixantisme, de Marta Vallverdú, editat per L’Avenç. És un repàs força fidel del que l’autora no dubta a qualificar de «l’esclat cultural català dels seixanta» posant aquells anys i aquell esclat al nivell dels altres dos moments estel·lars de la cultura catalana del segle XX: el modernisme i el noucentisme. Del moviment universitari a la Nova Cançó, de la Gran Enciclopèdia Catalana a la gauche divine, del Grup de Folk a Serra d’Or o Oriflama, d’Òmnium Cultural a Rosa Sensat, l’autora passa revista a tots els aspectes i protagonistes de la cultura catalana d’aquells anys.
Tanmateix, se’n troba a faltar almenys un: el «seixantisme» de la ciència i els científics. Segurament, comptat i debatut, no ha trobat encaix en aquest llibre perquè no va tenir el protagonisme ni la projecció social del seixantisme literari, el del disseny o el de la música en aquells anys. Però certament va existir un «seixantisme» de la ciència del qual, sense saber-ho, participaven, entre molts altres, aquells onze ponents del «Manifest de Prada».
Certament el «Manifest de Prada» no és dels anys seixanta, és de 1973, però sens dubte cal considerar-lo una manifestació tardana del seixantisme en el camp de la ciència (com ho seran més tard el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, el Desè Congrés de Metges i Biòlegs de Perpinyà o la revista Ciència). El seixantisme, segons Marta Vallverdú, s’hauria desenvolupat principalment de 1959 a 1971, però en alguns camps, entre ells sens dubte el de la ciència, va tenir projeccions al llarg de tota la dècada dels setanta.
El seixantisme va ser un moviment plural i de molta vitalitat, que es va manifestar en la societat catalana com l’expressió d’una voluntat d’acció col·lectiva en què convergien dos objectius: el rebuig del franquisme i l’afirmació de la cultura (i la llengua) com a forma definidora de la identitat catalana. Per a assolir-los calia fer front a un doble repte: recuperar i construir.
Tres anys després de la presentació del Manifest, el 3 de desembre de 1976, aquest es va presentar públicament a la Sorbona de París. L’acte va comptar amb la presència de Josep Tarradellas (el tercer assegut per la dreta). En la imatge podem veure també dos dels signants del Manifest, els biòlegs Ramon Folch, de peu parlant, i Antoni Lloret, el primer assegut per l’esquerra. / Foto cedida per Ramon Folch
Recuperar
Recuperar volia dir connectar amb el ric patrimoni d’abans del 1939, divulgar-lo i fer-ne una interpretació crítica nova, així com recuperar el coneixement i l’ús de la llengua en tots els àmbits possibles. Construir volia dir trencar amb la misèria intel·lectual general, evitar el provincianisme, crear una cultura identitària i moderna per a establir les bases per a un nou projecte de país. En poques paraules, crear una cultura comparable a la d’un país normal del nostre entorn.
I això, com es menjava en el camp de la ciència? Al començament amb molt de sigil i amb iniciatives personals agosarades però no forassenyades. El 1959, al domicili de l’advocat Antoni Pelegrí (1907-2002), a iniciativa dels químics Enric Casassas (1920-2000) i Heribert Barrera (1917-2020), reprenia les seves activitats, interrompudes a causa de la Guerra Civil de 1936-39, la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (SCCFQM). Tots dos, massa joves els anys trenta per participar activament a les tasques de la Societat, havien estat alumnes, en aquells anys juvenils, de Josep Estalella (1879-1938) el primer president d’aquesta (1932).
Va ser una reunió d’una vintena de persones. Alguns veterans que ja havien estat socis en l’etapa fundacional (1932-36) i altres, la majoria, entre ells els convocants mateixos, força més joves. Era el primer pas, el de la recuperació.
L’activitat de la Societat, sempre en la clandestinitat, va ser encara molt minsa els primers anys; les sessions científiques eren esporàdiques i amb poca participació. Així i tot, entre la refundació, l’any 1959, i el 1965, la SCCFQM va doblar el nombre de socis, que es va situar en una seixantena, i el 1962 va establir un premi per a estudiants i també va iniciar l’elaboració d’un diccionari científic i tècnic. Eren les primeres (i tímides) passes de la nova construcció.
Però aquell mateix 1962 va ser també l’any de l’inici d’una altra represa, aquesta encara més vigorosa: la de la Societat Catalana de Biologia (SCB), que, a partir del 1938, havia quedat hivernada (o més aviat «esporulada», segons l’expressió del seu president des de 1935, Leandre Cervera). En aquest cas la represa va ser fruit de la iniciativa d’un grup de metges. La majoria d’ells, sense haver estat socis de la Societat de Biologia de Barcelona (nom que va dur la Societat en la seva etapa fundacional) abans de la Guerra Civil, havien participat com a estudiants atents o col·laboradors fidels en les seves activitats. Els qui van posar fil a l’agulla varen ser sobretot Josep Alsina i Bofill (1904-1993) i Pere Babot i Boixeda (1898-1982). Ni l’un ni l’altre havien estat socis de la Societat de Biologia abans del 1939, però tots dos hi havien estat propers i tant l’un com l’altre havien participat de la vida acadèmica i associativa dels professionals de la medicina des de ben joves. El desenllaç de la Guerra Civil els va apartar de carreres prometedores i es van haver de retirar a l’exercici privat de la medicina. A partir de 1945, Alsina i Bofill l’exerciria com a cap de servei a l’Institut Policlínic (després Clínica Plató) i, a partir, d’aquella data va anar esdevenint un dels metges generalistes més prestigiosos de Barcelona, amb particular dedicació a la nefrologia. Pere Babot, després de la guerra, s’havia vist obligat a guanyar-se la vida com a analista i finalment va trobar aixopluc a la Clínica Corachan, de la qual va ser nomenat cap de laboratori el 1949, i allí havia de romandre fins a la seva jubilació.
La «recuperació», en el cas de la SCB, va començar amb algunes reunions d’uns quants metges en domicilis privats. Entre la darreria del 1961 i el gener del 1962, amb l’estímul de Ramon Aramon, l’esperó de Pere Babot i el seny organitzador de Josep Alsina i Bofill, l’organització es consolidà. Així s’aplegaren una cinquantena de metges, algun farmacèutic i un parell de «biòlegs» (en realitat catedràtics de la Secció de Biològiques de la Facultat de Ciències amb titulació de doctors en ciències naturals). Finalment, el 14 de febrer de 1962, el doctor Conrad Xalabarder, director dels Dispensaris Blancs, nom amb què es coneixia popularment l’obra antituberculosa de la Caixa de Pensions, rebia la visita d’una mica més d’una trentena de col·legues de professió per participar en una incipient «reunió biològica». Arribaven d’un en un, espaiadament, per evitar que es notés que es disposaven a cometre un acte delictiu segons la legislació vigent sota el franquisme: una reunió no autoritzada. Després d’unes quantes «reunions biològiques» d’aquest estil, al llarg de més d’un any, es va organitzar una comissió gestora i finalment, el 10 d’octubre de 1963 se celebrava al Palau Dalmases, llavors seu de l’IEC, la primera «reunió privada» (nom eufemístic que aplicava el doctor Babot a les assemblees de socis) que es pot considerar l’assemblea constituent de la SCB.
No gaire més tardana (1971-72) seria la recuperació de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN). Però, de totes les iniciatives de recuperació de societats filials de l’IEC d’aquells anys seixanta, la més durable i exitosa ha estat la de la SCB. I també la més proactiva, fins al punt que en aquell 1973, cinc dels onze ponents del Manifest de Prada eren socis de la Societat Catalana de Biologia: Josep Maria Camarasa, Oriol Casassas, Ramon Folch, Josep Laporte i Joaquim Ramis. I dos d’aquests, Oriol Casassas i Ramon Folch, van ser, a més, els redactors inicials del document que després es va discutir i aprovar.
Reconstrucció
Però el «seixantisme» científic no es va limitar a la recuperació i reconstrucció de les societats filials de ciències de l’IEC; encara podem esmentar algunes fites més d’aquest «seixantisme» científic. D’una banda, tenim l’esclat a l’escena internacional de l’ecòleg Ramon Margalef com a introductor de la teoria de la informació en ecologia, un dels pilars de la teoria ecològica de la segona meitat del segle XX, amb la seva ponència al congrés de 1960 de l’ASLO (American Society of Limnology and Oceanography) i el seu article sobre alguns conceptes unificadors en ecologia, publicat el 1963 a la revista American Naturalist, seguit de la seva arribada a la càtedra d’ecologia de la Universitat de Barcelona (UB) (la primera de l’Estat espanyol) el 1967.
A una escala molt més modesta, però significativa, esmentem l’expedició Atlas-66 del Centre Excursionista de Catalunya, en la qual vàrem participar, a més dels escaladors i els espeleòlegs, un recol·lector botànic (l’autor d’aquest article), tres zoòlegs i dos arqueòlegs, la majoria d’ells encara estudiants però vinculats a l’Institut Botànic de Barcelona, el Museu de Zoologia o el Museu Arqueològic. Aquell mateix any 1966, el químic i oceanògraf Antoni Ballester era el primer català a participar en una expedició antàrtica, ocasió en què posà en marxa un sistema propi per a analitzar i enregistrar de manera contínua les dades referents a la composició química, temperatura i salinitat de les aigües marines (procediment que posteriorment s’ha generalitzat a tots els vaixells oceanogràfics del món).
El Manifest de Prada
Així, doncs, encara que el Manifest de Prada es va gestar entre 1972 i 1973, va ser clarament una manifestació tardana d’aquell esclat cultural dels seixanta en el seu vessant científic. Tot va començar al Departament de Botànica de la Facultat de Ciències de la UB. Allí compartíem despatx Ramon Folch, llavors secretari general de la ICHN, i de nou, l’autor d’aquest article, Josep Maria Camarasa, llavors vicesecretari en funcions de secretari de la SCB (per l’avançada edat d’aquest, Pere Babot). Tots dos ens havíem incorporat també junts, uns anys abans (1967), encara estudiants de ciències biològiques, primer a la Comissió de Lexicografia de la SCB i a continuació a la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), de la qual vam ser els primers redactors de biologia i de botànica. Aquelles experiències ens havien fet especialment sensibles al tema del vocabulari científic, sensibilitat que compartíem amb el cap del Departament, el doctor Oriol de Bolòs (1924-2007).
Oriol de Bolòs, a més de catedràtic de botànica a la Facultat de Ciències (secció Biològiques) de la UB, era membre de la Secció de Ciències de l’IEC, director de l’Institut Botànic de Barcelona i responsable científic de l’àrea de Botànica de la Gran Enciclopèdia Catalana. Parlant-ne amb ell, els dos joves biòlegs li suggerirem que potser seria el moment que l’IEC digués la seva en relació amb aquest tema i el doctor Bolòs ho va parlar amb els seus companys de la Secció de Ciències i amb el secretari general de l’IEC Ramon Aramon.
«Cinquanta anys de la presentació del «Manifest de Prada», l’ús del català en la comunicació científica encara és matèria de debat»
La idea va semblar d’allò més oportuna i prenguérem la iniciativa, d’una banda els botànics i, de l’altra, uns quants metges, encapçalats pel doctor Josep Alsina i Bofill (1904-1993). Josep Alsina i Bofill havia estat president de la SCB des de la seva represa el 1963 fins al 1967 i delegat de l’IEC de 1967 a 1969; el 1973 n’era vocal de lexicografia i el 1971 havia estat l’impulsor i un dels autors principals del Vocabulari mèdic que l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya (ACMCB) publicaria el 1974; era membre de la Secció de Ciències de l’IEC des del 1961. L’ambient de l’Acadèmia, sota la presidència de Josep Laporte (1922-2005) no podia ser més favorable a una iniciativa com aquesta i ben aviat el doctor Alsina hi va embarcar tant el seu col·laborador més estret en l’elaboració del Vocabulari mèdic, Oriol Casassas (1923-2012), com el mateix president de l’Acadèmia, Josep Laporte i Joaquim Ramis, també redactor del Vocabulari mèdic
A poc a poc es va anar definint el projecte i es va determinar que el més oportú seria redactar un manifest, breu però contundent, i fer-lo públic a la següent edició de l’UCE. Als ponents esmentats s’hi afegirien (probablement a iniciativa de Ramon Aramon) Heribert Barrera, Enric Casassas i Lluis Marquet, tots tres de la SCCFQM.
Els químics Heribert Barrera i Enric Casassas ja havien estat promotors de la represa de la SCCFQM i el segon, a més, era germà d’Oriol Casassas. Barrera era catedràtic de química inorgànica a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i responsable científic adjunt i redactor de l’àrea de química de la GEC, mentre el responsable principal era Enric Casassas. Lluís Marquet (1937-2011) era enginyer industrial de professió i lexicògraf (havia publicat un Diccionari d’electrònica el 1971) i en aquells anys era secretari general de la SCCFQM, professor adjunt d’electrònica del Departament de Física de la Facultat de Ciències de la UAB, professor encarregat d’electrònica a la càtedra d’electrònica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona (ETSEIB) i responsable científic de l’àrea d’electricitat i electrònica de la GEC.
Posteriorment, per part de l’organització de l’UCE, s’hi afegirien Reinald Dedies, Antoni Lloret i Gerard Vassails. Reinald Dedies (n. 1947) era un jove enginyer rossellonès que havia guanyat el premi Antoni de Martí i Franquès de l’IEC de 1973 amb un treball que havia dut a terme al Centre d’Études d’Electronique des Solides de la Université des Sciences et Techniques du Languedoc de Montpeller, alhora que era un dels components del Grup d’Acció Cultural Guillem de Cabestany, impulsor de la Nova Cançó a Catalunya Nord. Antoni Lloret (n. 1935) era investigador en el camp de la física nuclear de les altes energies al Centre de Recherches Nucleaires d’Estrasburg i professor de física moderna a l’UCE des del 1970. Gerard Vassails (1910-1994) també era físic; havia estat investigador agregat à l’Institut Henri-Poincaré de física matemàtica (París) de 1949 a 1960 i professor de ciències físiques a la Universitat de Madagascar a Tananarive (avui Antananarivo) de 1960 a 1973, on va ser degà de 1969 a 1973; formava part, des del 1966, del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), entitat organitzadora de l’UCE, aquells primers anys, i acabava de ser designat president d’aquesta.
Hi hagué un acord per confiar la redacció del text de base per a la discussió a Oriol Casassas i Ramon Folch i ells dos s’hi varen posar el juliol de 1973, poc més d’un mes abans de la celebració de l’UCE. Casassas passava les vacances a Premià de Dalt i Folch a Premià de Mar i es trobaven alternativament en poble o l’altre, raó per la qual els que en sabíem l’entrellat anomenàvem de broma el document «Manifest de Premià del Mig». Enllestit el document, es va fer circular entre la resta dels ponents per a la seva discussió i aprovació.
I arribà el 25 d’agost. Aquell dissabte, a última hora del matí, acabades les classes, s’aplegaren al gimnàs del Liceu Renouvier de Prada, habilitat com a sala d’actes, prop de tres-centes persones. Oriol Casassas i Ramon Folch presentaren el document que havien preparat i començà el debat, presidit i moderat pel president de l’UCE Gerard Vassails. No recordo el detall de les intervencions dels membres de la mesa (tots hi vàrem donar la nostra aprovació explícita, tot afegint-hi alguns alguna precisió) ni el de les del públic assistent, però sí que recordo el resultat que, en definitiva, va consistir l’aprovació, amb alguna esmena, del document presentat pels ponents i l’acord d’adreçar el document resultant a l’Institut d’Estudis Catalans.
Cal tenir present que el 1973 encara vivia el general Franco i, per tant, la presència pública del català patia serioses limitacions. Així, malgrat que la Ley General de Educación (Llei Villar Palasí) permetia «la incorporación de las peculiaridades regionales, que enriquecen la unidad y el patrimonio cultural de España», fins al decret 1443/1975 no s’autoritzà, això sí, «con carácter experimental» i «como materia voluntaria» l’ensenyament «de las lenguas nativas españolas». I això, únicament «a los Centros de Educación Preescolar y Educación General Básica». Mentrestant, però, Òmnium Cultural havia llençat (1968) la campanya «Català a l’escola» i havia organitzat uns primers cursos de català i de mestres de català. I, a Catalunya Nord, malgrat no patir a les limitacions imposades per la dictadura franquista, unes limitacions més subtils restringien, en nom de la unitat de la República, com fan encara avui, l’ús del català (i de les altres llengües «regionals») no sols en l’àmbit científic ans també en tots els àmbits de la vida social.
Tanmateix, la presència pública del català no parava de créixer arreu dels Països Catalans. Per referir-me a l’àmbit científic, a les universitats, per exemple, no faltaven professors que es dirigien en català als alumnes a les classes (aquest era el cas d’alguns dels ponents del Manifest) i les sessions científiques de les societats filials de l’IEC (i moltes de les d’altres entitats) es feien amb tota naturalitat en català, en una situació que podria anomenar-se de «pública clandestinitat». La GEC o el Vocabulari mèdic de l’ACMCB divulgaven (i, en algun cas, creaven) la terminologia científica en català.
Una passa més enllà
El Manifest de Prada anava una passa més enllà. Amb un plantejament clarament reivindicatiu, proclamava que l’ús de la llengua pròpia era un dret universal, inviolable i inalienable i, alhora, un deure indefugible. Dret i deure que abastaria tots els nivells, graus i terrenys de l’activitat humana i, per tant, els aspectes científics. «Si una llengua ha de viure en plenitud –afirmava– el seu exclusiu conreu literari és manifestament insuficient: cal que la llengua s’enrobusteixi amb el desenvolupament del lèxic científic i tecnològic». I ho reblava afirmant «el català no esdevingué plenament adult fins que a la seva sòlida trajectòria literària no se sumà l’enriquidora aportació de la terminologia i de la utilització científica i tecnològica, i […] d’ençà que aquesta aportació s’inicià, el català ha demostrat a bastament ésser susceptible d’expressar qualsevol concepte fill del conreu de la ciència.»
«El Manifest de Prada proclamava que l’ús de la llengua pròpia era un dret universal, inviolable i inalienable i, alhora, un deure indefugible»
A aquests arguments s’hi afegia que «l’ús del català en el treball científic quotidià és irrenunciable per als homes de ciència de la nostra comunitat cultural, tant en les tasques de recerca com en les tasques de docència, tant en les petites reunions de treball com en les conferències d’auditori ampli» i, per tant, no hauria de ser constret de cap manera «per tercers i molt menys encara per nosaltres mateixos en inexcusable defecció». Com que aquest constrenyiment existia, calia que els científics catalans miressin «d’alliberar-se d’aquesta situació restrictiva a què han estat abocats i han de recuperar llur plena espontaneïtat en la mesura que les circumstàncies els ho permetin, i fins superant les circumstàncies», si calgués i fos possible.
A continuació, entrava en la qüestió, prou conflictiva llavors com ara, de les publicacions. Considerava que, atesa la constant històrica de la comunitat científica de cercar «vehicles d’expressió lingüística d’abast amplament internacional», com ho fou en altre temps el llatí i, en aquell moment, com ara, l’anglès, era «normal i lícit que els nostres homes de ciència, solidaris amb la comunitat científica mundial, [renunciessin] en determinats casos a l’ús de la llengua pròpia en favor de l’anglès o d’alguna altra llengua majoritària a l’hora de publicar llurs treballs de recerca». En el benentès «que la renúncia sistemàtica a favor d’altres llengües científicament parlant tan minoritàries o quasi com la pròpia, o la renúncia imposada, són actituds desafortunades o humiliants respectivament.»
Tanmateix, calia no oblidar que també era pertinent l’ús de la llengua pròpia en aquelles publicacions científiques que «van dirigides primordialment a la pròpia comunitat cultural i quan tracten temes vinculats al medi geogràfic propi i, per tant, especialment interessants només per als científics que estan avesats a relacionar-s’hi.» I donava uns criteris diàfans en referència al comportament dels científics catalans pel que fa a les seves publicacions.
En primer lloc, fer tots els possibles per publicar en català els textos destinats a la nostra comunitat cultural (manuals, llibres de text i obres de divulgació de qualsevol nivell, etc.), cosa que és la pràctica habitual de totes les comunitats culturals normals, fins de les de demografia més reduïda, i que, en el nostre cas és, a més, condició bàsica per a coadjuvar al bandejament definitiu de les limitacions lingüístiques a què abans ens hem referit: els nostres lectors han de poder accedir al coneixement científic directament en català.
Lliurament del Premi per a Estudiants de la Societat de Biologia del 1967. Lliurant el premi, Jordi Rubió, rebent-lo, Josep Maria Camarasa. El lliurament es feia en la clandestinitat a la seu d’una editorial al Passeig de Gràcia de Barcelona. Per evitar cridar l’atenció es feia un diumenge a la tarda, amb les persianes abaixades, com es pot observar a la foto. / Foto cedida per Josep Maria Camarasa
En segon lloc, publicar preferentment en català els treballs de recerca científica referits al nostre medi geogràfic (geologia, geografia, botànica, zoologia, economia, etc.), tot dotant-los d’amplis resums, preferentment en anglès: cal que siguin fàcilment accessibles als membres de la nostra mateixa comunitat cultural o als de comunitats culturals veïnes (que seran romàniques, i per tant permeables al català), sense que puguin deixar de ser-ne totalment als membres de comunitats culturals més allunyades (les anglosaxones, posem pel cas).
En tercer lloc, publicar en anglès o en alguna altra llengua majoritària en el context científic els treballs de recerca independents del medi geogràfic (química, microbiologia, física, matemàtiques, etc.), sense deixar de publicar en català extrets, resums o bé el treball sencer –abans o després de l’edició en llengua majoritària, i sense descartar la possibilitat de publicar aquests treballs pel sistema proposat abans.
Finalment, els ponents adreçàvem el manifest, no solament als científics dels Països Catalans, sinó ben específicament a l’IEC. Tot reconeixent «que l’únic organisme amb responsabilitat i autoritat per a coordinar uns esforços, per a dictar unes normes i per a acomplir una missió d’actualització de la llengua» era l’IEC, l’instàvem «a prendre […] unes àgils i accelerades mesures» que permetessin de veure «el futur lingüístic de l’idioma amb més consistència i, per tant, amb més esperança».
Camarasa, J. M. (2000). Cent anys de passió per la Natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural 1899-1999. Institució Catalana d’Història Natural.
Camarasa, J. M., & Casassas, O. (2020). Cent anys de la Societat Catalana de Biologia, la primera filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Primera part: De la Societat de Biologia de Barcelona a la Societat Catalana de Biologia. Institut d’Estudis Catalans i Societat Catalana de Biologia.
Casassas, O., Camarasa, J. M. & Junyent, C. (2012). Cent anys de la Societat Catalana de Biologia. Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 63, 299–324.
Català, F. (1974). Elaborat a la Universitat Catalana d’Estiu un important manifest sobre l’ús del català com a llengua científica. Sant Joan i Barres, 55 (juny 1974).
Ramis, O, & Sabaté, F. (2004). Cap al centenari del «Manifest de Prada». Annals de Medicina, 105, 125–127.
Senent-Josa, J. (1975). El catalán, lengua de expresión científica. Destino, 1952, 8–9.
Tura i Soteras, J. M., & Marquet i Ferigle, L. (1985). La Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1932-1982). Butlletí de les Societats Catalanes de Física, Química, Matemàtiques i Tecnologia, 4, 49–82.
Vallverdú, M. (2022). Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60. L’Avenç.
