Els humans som éssers altricials. Això vol dir que naixem molt immadurs, ens falta un bull. Això passa a més animals, especialment a aquells que són depredadors i que es poden permetre el luxe de tenir un desenvolupament lent i durador, la qual cosa té el desavantatge que, durant la primera època de la vida, som éssers desvalguts que depenem de l’ajuda d’altres congèneres, però també té el gran avantatge que el sistema nerviós completa el seu desenvolupament rebent un constant bombardeig d’estimulació social i cultural. Si ja nasquérem fets, el nostre cervell tindria moltes dificultats per a l’aprenentatge del llenguatge i del comportament en societat. Els animals que en el joc de la vida exerceixen de presa, com els mamífers herbívors, neixen amb un desenvolupament avançat, cosa que els permet sortir corrents al cap de pocs minuts d’arribar al món, però tanta velocitat sembla que limita en certa manera la seua plasticitat cognitiva.
Les criatures humanes nounades són esponges d’absorció sensorial i, encara que trigaran mesos a dir la primera paraula i a comprendre una oració subordinada, els parlem des del primer segon. Encara que puga semblar que estem perdent el temps dirigint aquestes tendres criatures oracions gramaticalment complexes, no és així. Els experiments que s’han dut a terme mostren que els nadons prelingüístics capten amb facilitat el to emocional del que els estem dient –unes paraules d’aprovació, un reny, un missatge d’ensurt–, i la raó per a aquesta habilitat es troba en la música: resulta que, de manera espontània i sense haver rebut cap instrucció prèvia, els humans de totes les cultures del planeta que s’han estudiat parlem cantant als nadons.
Tant els adults com els nadons prelingüístics posseïm de manera innata una habilitat simpàtica per, respectivament, produir i comprendre el to emocional que hi ha darrere d’un missatge cantat. En ciència s’anomena llenguatge de nadó a la forma musical amb què parlem als nadons: és un llenguatge oral amb una prosòdia exagerada, en la qual tendim a fer servir frases curtes, amb paraules clarament separades entre si i repetides, i hi abunden els tons alts (més aguts que greus) i les vocals allargades, cosa que dona com a resultat una parla de tints musicals que és capaç de transmetre als nadons el missatge emocional del moment. Amb les nostres mascotes fem servir exactament el mateix tipus de parla musical, ja que és la millor manera que tenim per transmetre’ls què passa per la nostra ment. Per a l’arqueòleg Steven Mithen, aquesta prioritat en el desenvolupament de la música sobre el llenguatge articulat és una pista rellevant que sembla indicar –juntament amb altres evidències– que, en el procés evolutiu, abans del bressol del llenguatge simbòlic, els humans utilitzàvem un sistema de comunicació oral i gestual, en què els ritmes, els tempos i les melodies permetien tant comunicar l’estat emocional de l’emissor com manipular les emocions i el comportament de qui rebia el missatge.
Si és sorprenent la universalitat i el caràcter espontani amb què usem aquesta forma de comunicació amb els nadons, no ho és menys la naturalitat amb què deixem de fer-la servir: al voltant dels tres anys, una vegada que la criatura humana dona mostres de comprendre i manejar un llenguatge gramatical, la transmissió musical d’emocions passa a un segon pla o, més ben dit, a un altre pla (però als altres animals, que mai no adquireixen un llenguatge complex, els parlem cantant tota la vida). A l’edat adulta mantenim els dos sistemes de comunicació: gràcies a l’eina extraordinària del llenguatge podem compartir amb els altres, amb una precisió extraordinària, qualsevol cosa que ens passe pel cap i, alhora, la varietat sorprenent d’elaboracions musicals de la cultura actual ens permet transmetre i evocar tota mena d’emocions
