Mostrar les passes d’Eugeni Sierra

Deixeu-me començar amb un fragment d’una carta d’Eugeni Sierra. Reclòs a Zamora per haver format part de l’exèrcit republicà, escriu al botànic Pius Font i Quer; és el 26 d’abril del 1939: «Tots els diumenges organitzo solitàries excursions pels voltants de la ciutat, procurant recordar els noms de les plantes que trobo al meu pas i és una llàstima que no tingui alguns mitjans necessaris, perquè em procuraria un herbari de la regió, per anar practicant i no oblidar.» Una altra, aquesta a Carl Faust, fundador del Jardí Botànic Marimurtra de Blanes, ja des de la llibertat alguns anys després, el 3 d’agost del 1946: «He experimentat sensacions molt agradables quan trobava el que buscava i disgustos enormes quan fracassava en la recerca d’una determinada espècie. Però tot plegat m’ha aportat un cabal de nous coneixements i experiències per a futures empreses.»

Per presentar un personatge el més correcte és parlar de l’activitat amb què es va guanyar la vida. És una realitat que s’imposa constantment en la quotidianitat. Quan coneixem algú o algú ens coneix acostuma a sortir al principi de la conversa: «A què et dediques?» Siguem una mica incorrectes i deixem-ho per més endavant. Aquestes dues cartes ens parlen de coses d’Eu­geni Sierra que són importants. En la solitud de la reclusió a Zamora, on va ser retingut durant gairebé quatre anys per la dictadura franquista, un jove Sierra aprofita qualsevol moment per anar a buscar plantes. Ha après amb el seu gran mestre, Pius Font i Quer, les bases de la recol·lecció i la classificació, i no en vol perdre la pràctica. Li apassiona la botànica i, malgrat trobar-se en una situació tan adversa, s’entusiasma amb el projecte d’estudiar la flora de la zona. Per fer-ho, demana ajuda i consell. És d’esperit autodidacte, però reconeix el valor d’aquells que l’envolten i han cultivat la genialitat, com Font i Quer.

Tot i que només tinguem aquí un fragment d’aquesta carta, s’hi pot percebre l’agraïment i el respecte cap al mestre. De la mateixa manera que cal afirmar que ­Eugeni Sierra sentia amor per la botànica des de ben petit, també cal remarcar que la intensitat amb què va viure aquesta passió té els fonaments en Font i Quer. Vegem-ne la seqüència. Sierra estudiava a l’escola Milà i Fontanals, dirigida per Rosa Sensat. Rosa Sensat havia tingut el suport de Font i Quer per elaborar idees didàctiques conjuntes –en aquell moment Font i Quer era director del Museu de Ciències Naturals–. Sensat va parlar a Font i Quer d’un jove que dibuixava molt bé i que tenia una capacitat d’observació extraordinària per a les plantes. Font i Quer va posar un anunci al diari demanant un recol·lector. Sierra s’hi va presentar, però era massa jove per a la feina, només tenia catorze anys. En aquest punt comença l’etern agraïment que Sierra va sentir per Font i Quer. Després de la insistència del mateix Sierra i del seu pare, Gregori Sierra –que va fer costat al somni del seu fill des del primer moment–, Font i Quer va trobar una sortida, va tenir una d’aquelles idees que construeixen la gent que saben reconèixer els talents. Va decidir que el petit Sierra podia il·lustrar les seves classes de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona amb dibuixos fets amb guixos a la pissarra. Més endavant l’ajudaria a la Càtedra de Botànica també creada per Font i Quer, i seria recomanat per ell mateix com a recol·lector…, però van fer esclatar la guerra.

«Eugeni Sierra es va convertir en un dels millors il·lustradors de botànica que hem tingut a casa nostra. El seu traç indiscutiblement exacte i paradoxalment artístic s’associarà per sempre a obres imprescindibles»

«En la solitud de la reclusió a Zamora, on va ser retingut durant gairebé quatre anys per la dictadura franquista, un jove Sierra aprofita qualsevol moment per anar a buscar plantes»

Ja ho sabem, però repetim-ho: la pèrdua, la por, les incriminacions, els confinaments –seu, de Font i Quer i de tants altres– i la pobresa. Tornant de Zamora, ­Eugeni Sierra s’havia casat i, després d’un llarg periple per aconseguir llicenciar-se definitivament del servei militar imposat, va poder entrar a treballar a l’Institut Botànic de Barcelona. Va ser gràcies a les gestions d’Antoni de Bolòs, en aquells moments director de l’Institut en substitució de Font i Quer, a qui havien destituït de tots els seus càrrecs per acusacions falses d’auxili a la rebel·lió. D’aquest temps és la segona carta que hem pogut llegir. Fixem-nos-hi. Eugeni Sierra i la seva dona Adelina Asamara ja tenen un fill i al cap de dos mesos arribarà una nena. La situació econòmica no és bona i les llibertats amb les quals havia crescut –i l’havien educat– han desaparegut. Però de nou l’adversitat no afecta l’entusiasme que sent per la botànica. Se sent animat davant la troballa i trist davant el fracàs, però en tot cas agraeix l’experiència pensant en tot allò de bo que li pot aportar. Aquesta és la filosofia amb què va viure Eugeni Sierra. 

La manca d’una estabilitat econòmica va empènyer Sierra cap a Xile, on vivia el seu germà. El 1950 va agafar un vaixell per arribar a un país on calia de nou fer-se un camí. I ho va fer: després d’algunes feines allunyades de tot caire artístic o botànic, va treballar amb científics de renom com Gualterio Looser i Carlos Muñoz Pizarro. Gràcies a aquest últim va preparar-se per entrar com a professor de botànica a la Universitat de Xile; va publicar llibres, articles. En definitiva, va fer-se un lloc en la botànica xilena i va poder mostrar la seva obra al nord del continent. Tot plegat, vint-i-un anys de vida a l’altra banda de l’Atlàntic. Llegim-ho en aquesta carta, amb data del 2 de gener del 1974, tres mesos després del cop d’estat al govern de Xile –en aquells moments encapçalat per Salvador Allende–. Escriu des de Barcelona al cap del Departament de Biologia Ambiental de la Universitat Catòlica de Xile, on havia treballat: «Vull dir-li, estimat amic, que l’estat de coses actual no m’impulsa, si pogués fer-ho, a agafar l’avió i anar cap allà a mostrar acatament, perquè les universitats xilenes van deixar de ser lliures i pluralistes, tal com era el seu orgull, fins i tot amb els riscos que això comportava. Confio que les característiques republicanes i llibertàries que assenyalaven Xile com un país excepcional reneixin encara més vigoroses i madures i es pugui tornar a respirar tranquil. I serem allà, perquè aquest país ja el portem a la sang més que a l’esperit.»

La tornada devia ser dura. El seu pare havia mort, la mare no tardaria a fer-ho. Deixava rere seu de nou un país on havia gaudit d’unes llibertats que ja es preveien ensorrades. Abandonava l’entorn acadèmic i entrava en una vida laboral al Jardí Botànic on no va desenvolupar allò que, com recorda el doctor en biologia i socioecòleg Ramon Folch, «sabia fer millor que cap altre». I això era la il·lustració botànica. Eugeni Sierra va dedicar la seva vida a la botànica i es va convertir en un dels millors il·lustradors de botànica que hem tingut a casa nostra. Va il·lustrar obres de Font i Quer, de Carlos Muñoz Pizarro, de Ramon Folch, de M. Àngels Cardona, de Josep Vigo i de molts científics destacats més; també va fer-ho per a desenes d’estu­diants que sabien que un dibuix de Sierra incorporava un valor afegit a les seves tesis. El seu traç indiscutiblement exacte i paradoxalment artístic s’associarà per sempre a obres imprescindibles com Iniciació a la botànica, Diccionario de botánica, La vegetació dels Països Catalans o Flora ibérica. Aquestes dues últimes, la primera amb 118 làmines i la segona amb 870, al costat de la investidura com a honoris causa per la Universitat de Barcelona, són segurament les fites que van retornar-li l’agraïment que sempre havia demostrat per tots aquells que admirava. Al final de la seva vida, que va anar-se’n amb la tristor de malalties com el càncer i l’Alzheimer, els qui van treballar amb ell tenien clar com presentar-lo. Com va dir Santiago Castroviejo, director de Flora ibérica, «era un il·lustrador botànic o un botànic il·lustrador, totes dues coses, si no, no hagués pogut arribar al més profund de cada planta». Quedi així presentat, correctament, Eugeni Sierra.

L’exposició «Descobrir Eugeni Sierra: Les passes d’un il·lustrador internacional»és un projecte de l’Institut Botànic de Barcelona (centre mixt CSIC-Ajuntament de Barcelona) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb la col·laboració del Real Jardín Botánico de Madrid, i comissariada per Carles Puche i Carme Puche. Es pot veure a la seu de l’Institut Botànic de Barcelona fins al 20 de febrer de 2011.

Carme Puche. Co-comissària de l’exposició «Descobrir Eugeni Sierra. Les passes d’un il·lustrador internacional».
© Mètode 68, Hivern 2010/11.