Entrevista a Gerardo Delgado

Foto: J. Navarro

Gerardo Delgado és president de la Real Sociedad Española de Física (RSEF) des de l’any 1997 i professor d’investigació a l’Instituto de Matemáticas y Física Fundamental del CSIC (Madrid). Ha publicat més de 180 articles, així com llibres sobre química quàntica, física d’agregats moleculars i fotodissociació, on se centra en l’estudi teòric de les interaccions entre àtoms i molècules. Va formar part el 2001 de la ponència al Senat sobre la situació de les ensenyances científiques en l’educació secundària, situació que considera extremadament preocupant a Espanya. El 2005, com a president de la RSEF, està duent a terme una activitat frenètica en l’organització i promoció de la celebració de l’Any Mundial de la Física, un any ple d’esdeveniments en què es commemora el centenari del considerat com a Annus Mirabilis, l’any en què Albert Einstein va publicar tres treballs que es convertiren en la base de la física moderna.

Tan malament es troba la física que necessita que la Unesco li dedique un any?

«A Espanya s’ha passat en pocs anys dels 18.000 als 13.000 estudiants de física, un enorme descens que comprometrà no sols el desenvolupament científic, sinó també el tecnològic de la nostra societat»

Jo crec que la física té una gran salut. Ha representat un paper primordial en el desenvolupament del segle xx, que ha estat el segle de la física, i segons pareix ho continuarà sent en el segle xxi. Però això no vol dir que no tinga problemes. En aquests moments, sobretot a Europa occidental, hi ha una gran disminució del nombre d’estudiants. Això és particularment dramàtic a Espanya, on, en pocs anys, s’ha passat dels 18.000 als 13.000 estudiants de física. Aquest enorme descens comprometrà no sols el desenvolupament científic, sinó també el tecnològic de la nostra societat. Per això la Unesco ha declarat el 2005 Any Internacional de la Física, amb l’objectiu de promoure vocacions que asseguren aquest desenvolupament.

La RSEF s’ha implicat molt en la celebració de l’Any de la Física i sembla bolcada amb la divulgació de la ciència. És aquest el paper reservat a les societats científiques del segle XXI? Ha evolucionat en aquest sentit el paper de la RSEF?
Quan es llegeixen les actes fundacionals de la RSEF de 1903, un no deixa de sorprendre’s i de sentir una admiració especial i afecte pels nostres pares fundadors, com José Echegaray, un premi Nobel de literatura i el primer que va firmar les actes de la Societat. L’objectiu inicial de la Real Sociedad de Física y Química era “connectar-nos amb Europa”. I amb aquest objectiu s’editava una revista científica que no sols recollia i promocionava la investigació dels seus membres, sinó que traduïa i publicava els articles científics de les millors revistes del món, com els articles d’Einstein, que van ser publicats pocs mesos després de ser escrits. Així s’intentava fer arribar l’esperit científic de començament del segle xx a Espanya, una Espanya que venia del desastre de 1898, una Espanya trista, pobra, que havia perdut el nord, una Espanya amb una situació d’inestabilitat política permanent. Aquests homes, en compte de dedicar-se a plorar, es van dedicar a treballar per aquest país, i van pensar que la millor manera de fer-ho era dedicant-se a crear un ambient científic, a fer ciència i a propagar la cultura científica. Jo crec que aquest missatge era cert a principi del segle xx i ho continua sent en el segle xxi. La promoció científica és consubstancial a la RSEF. Junt amb altres societats europees hem creat l’European Physical Journal (EPJ), del qual he estat el primer president durant quatre anys. A més, publiquem des de fa dotze anys la Revista Española de Física, que ha estat la base de la Revista Iberoamericana de Física, el primer número de la qual va eixir al mes de febrer. Amb aquesta revista pretenem elevar el nivell cultural dels físics i de la investigació, però també tenim una obligació amb la societat mateixa, la societat que ens manté i ens exigeix i per a la qual organitzem cada any esdeveniments amb l’objectiu d’acostar la ciència a la societat. És la nostra obligació educar Espanya en una ciència per a tots i esperem que l’any 2005 siga un any en què Espanya vibre amb la física. Això és el que nosaltres intentem.

Ha comentat que hi ha una autèntica crisi vocacional en la física. A què creu que és degut que la física siga poc atractiva per als joves?

«Amb el nombre d’hores que es dediquen a la física, és impossible tenir una bona formació»

En tot Europa es dóna aquesta situació. A Espanya tenim una crisi sense haver arribat a tenir un desenvolupament de la física important, i això és especialment dramàtic. Quasi totes les anàlisis assenyalen que el problema té el seu origen en el sistema educatiu, on el nombre d’hores lectives de física s’ha anat reduint sistemàticament. Ja en els anys 30 un president de la Sociedad de Física y Química es queixava amargament a un ministre d’Instrucció Pública, responsable de l’educació en l’època, per haver disminuït l’ensenyament en física a sis hores la setmana. En l’actualitat tenim dues hores i a més són optatives. Tenim una ensenyança que és absolutament penosa. Amb el nombre d’hores que es dediquen a la física, és impossible tenir una bona formació. En aquesta situació, i encara que semble una boutade, jo quasi preferiria que se suprimira la física de l’ensenyament secundari. Suprimint-la en­ca­ra alguns estudiants podrien pensar que hi ha alguna cosa que no coneixen, però que pot tenir cert interès. Però ara per ara, amb el tipus d’ensenyament que se’ls dóna, els estem destruint l’interès per la física. L’ense­nyança actual està allunyant de forma permanent la ciutadania de la ciència, i en particular de la física.­­

Quins canvis proposaria vostè?
La física és una ciència experimental. Jo em vaig enamorar de la física fent experiments, una cosa comuna en tots els científics. Crec que no sols hem d’augmentar el nombre d’hores, sinó fer un gir copernicà al tipus d’ensenyança de la ciència que tenim a Espanya.

Foto: J. Navarro

No obstant això, la física sempre s’ha ensenyat així i aquesta crisi vocacional és un problema d’ara.
No, no és veritat. Jo la física no l’he estudiada així. Jo recorde que amb tretze anys vaig fer un experiment molt senzill que consistia a connectar un cable a una bateria i acostar-hi una brúixola, i el que observàvem és que en fer passar corrent elèctric l’agulla imantada es movia, de manera que alguna relació devia existir entre l’electricitat i el magnetisme. Un experiment com aquest que porta molt poc de temps i costa menys de dos euros va provocar que a cap de nosaltres se’ns oblidara que l’electricitat i el magnetisme estan relacionats. Quan un xic amb tretze anys veu un experiment senzill i després se li explica la teoria de l’experiment, se n’enamora i intenta entendre per què la naturalesa es comporta així. Però si a un estudiant, en compte d’ensenyar-li el fenomen li poses fórmules abstractes en la pissarra, es pensa que la física és molt complicada, que no té res a veure amb mirar la natura amb ulls de sorpresa, i s’allunya irremeiablement de la física. Jo he tingut aquest tipus de professors, però aquests professors tenien un laboratori per a experimentar i entre 5 i 6 hores cada setmana per a explicar. En aquests moments, amb el nombre d’hores lectives i els programes que se’ls obliga a explicar no dóna temps per a res, i això converteix la física en una cosa molt avorrida. Sens dubte, jo també abandonaria la física si me l’hagueren explicada com es fa ara. Açò està comprometent tot el nostre desenvolupament tecnològic i la nostra competitivitat. No podem imaginar-nos un país modern, que vulga representar un paper important en la humanitat, sense tenir una ciència i una tecnologia realment competitives.

Recentment, i amb l’objectiu d’obrir un debat sobre l’estat de l’ensenyança de les ciències en l’educació secun­dà­ria, representants de les societats de matemàtiques, físi­ca i química han participat en la redacció d’una po­nèn­­cia que s’ha presentat en el Senat. S’ha pres algun tipus de mesura a partir d’aquestes conclusions?

«Sempre dic als responsables polítics que usen les societats científiques, ja que nosaltres no tenim més missió que augmentar la cultura científica i ajudar a analitzar quin tipus d’ensenyament necessita aquest país»

El document que es va elaborar va ser aprovat pel ple del Senat i es va enviar al govern. El treball va ser molt important, però els resultats han estat molt escassos perquè no sols depenen del Govern central, sinó també de les administracions autonòmiques, i jo l’he vist molt poc plasmat, o gens, en actuacions concretes. Sempre dic als responsables polítics que usen les societats científiques, que estem ací per servir Espanya i per ajudar, que nosaltres no tenim més missió que augmentar la cultura científica i ajudar a analitzar quin tipus d’ensenyament necessita aquest país. Però per més anàlisis i documents que fem, si les autoritats no ens tenen en compte és com escriure en el buit. En qualsevol cas jo no estic desanimat. Mentre continue sent president de la RSEF, i després com a membre de peu de la comunitat de físics, continuaré treballant i continuaré dient el que crec que és bo per a l’ensenyança de la física a Espa­nya, encara que no tinc gens clar que em facen cas.

Té solució el problema?

«En Corea del Sud la física és el motor d’un enorme desenvolupament econòmic i Hongria té una producció en física tres vegades major que Espanya»

Països que han afrontat el problema com Alemanya ja l’han superat i han aconseguit que augmente el nombre d’estudiants. En altres països, com Corea del Sud, la física és el motor d’un enorme desenvolupament econòmic, i Hongria té una producció en física tres vegades major que Espanya. A França es donen el doble d’hores de física, a més de disposar de laboratoris obligatoris a l’ensenyament secundari. Per a fer-nos una idea de la situació, en les Olimpíades Internacionals de Física el nostre país obté resultats que ens situen entre els tres pitjors del món, i això no és perquè els nostres estudiants siguen menys intel·ligents.

Quines expectatives es tenen i què se li ha d’exigir al nou govern en matèria de política científica?
Jo he de recordar el que personalment he sentit dir al president del Govern, el senyor José Luis Rodríguez Zapatero. Ens va prometre duplicar el percentatge de diners dedicats a investigació fins al 2% del PIB en quatre anys; això suposa un creixement consolidat aproximat del 0,25% anual. Probablement alguns anys hi haurà problemes, pareix que enguany serà difícil arribar a l’1,25%, però espere que al llarg de la legislatura es complesquen les previsions. Avui dia hi ha una gran quantitat de científics joves molt bons a Espanya, molts dels quals han estat incorporats de forma precària en el programa Ramón y Cajal, i seria fonamental que aquests científics es consolidaren de manera definitiva en les universitats i centres d’investigació on es troben. Això hauria de ser una prioritat.

Les polítiques científiques dels governs posen cada vegada més èmfasi en la investigació aplicada i el desenvolupament tecnològic. Està perdent interès per a la societat actual la investigació bàsica?
Això és una cosa que ens preocupa molt als físics de tot el món. Ha d’haver-hi investigació orientada, ha d’haver-hi investigació aplicada. Lògicament la societat vol que els diners que inverteix revertesquen en una sèrie de beneficis, però és fonamental que tinguem una investigació no programada, una investigació absolutament lliure que cree les bases de la investigació aplicada. No es pot fer investigació aplicada si no hi ha ciència per aplicar i la ciència es crea amb la investigació bàsica.

Durant l’any de la física es commemora el centenari de la publicació per part d’Einstein de quatre articles que han resultat revolucionaris en el segle XX. Es pot imaginar un científic així avui dia?
Molts de nosaltres sentim un autèntic vertigen en pensar que una persona de 26 anys que treballava en una oficina de patents i feia ciència a estones lliures haja estat capaç de crear les bases de la relativitat, reinterpretar la hipòtesi de Planck i assentar les bases de la mecànica quàntica amb l’estudi de l’efecte fotoelèctric, i fer una anàlisi del moviment Brownià, base de tots els estudis de sistemes complexos. Aquest és el millor exemple d’una investigació que no és aplicada en els seus orígens i que, no obstant això, ha tingut un gran impacte en el desenvolupament tecnològic. La mecànica quàntica està en la base de tota la generació d’energia, en tots els problemes de transmissió de comunicacions i en multitud d’aplicacions en el camp de la medicina. La investigació bàsica és fonamental per a poder fer avanços qualitatius en la vida i en la tecnologia.

Veient-ho en perspectiva, van tenir un impacte tan gran en la física i en la societat del moment com el tenen cent anys després?
Encara que Einstein treballava allunyat dels cercles oficials de la ciència, prompte va haver-hi persones que van notar fins a quin punt eren revolucionaris els seus treballs, entre altres el mateix Planck. Però els seus començaments no crec que foren molt fàcils. Poc després va ser nomenat membre de l’Acadèmia Prussiana i ja més tard se li va donar el premi Nobel, encara que pel treball de l’efecte fotoelèctric i no pel de la relativitat. Aviat va passar a ser un científic conegut, però el gran salt a la fama el va fer amb l’experiment de l’eclipsi, on, per primera vegada, una observació demostrava que eren correctes les seues prediccions. Després, com tots sabem, Einstein s’ha convertit en icona de moltes coses i sens dubte ha estat el físic més conegut de la història.

I ja per acabar, quins són els reptes que es planteja la física per al futur?
Doncs no ho sé, perquè de reptes en tenim molts. Els reptes tecnològics tal vegada siguen més fàcils de preveure; tot el món parla de la fusió nuclear controlada, de temes ambientals, on la física representarà un paper important, i de la computació quàntica. I des del punt de vista científic jo crec que el repte més important és el de la teoria de la gran unificació i la recerca de la partícula de Higgs. Jo crec que en aquests moments hi ha moltes línies obertes i tenim ciència per a estona, així que jo els diria a tots els estudiants que pràcticament tota la gran física està encara per fer. Aquesta visió finalista que es tenia a finals del segle xix i xx que pràcticament estava tot fet és equivocada. Un exemple: jo treballe en sistemes complexos, en el món dels agregats moleculars i conèixer les lleis que regeixen dos o tres partícules no resol els problemes deguts als efectes emergents que es donen quan es tenen milers i milions de partícules.