Entrevista a Nalini Nadkarni

Coneguda com «la reina del dosser dels boscos», l’ecòloga Nalini Nad­karni va néixer a Bethesda, a l’estat de Maryland (EUA), l’any 1954. Filla de pare hindú i de mare jueva ortodoxa, des de ben petita va sentir una gran fascinació pels arbres i, a causa d’aquesta passió, va iniciar una intensa carrera d’investigació, de divulgació i d’activisme en defensa dels boscos. Professora de Biologia de la Universitat de Utah, la recerca l’ha duta a llocs insospitats: amb arnesos i cordes, escala fins al capdamunt de les capçades dels arbres tropicals per descobrir que hi ha espècies vegetals que tarden dècades a regenerar-se, molt més temps del que s’havia cregut fins ara. Quan baixa de nou a terra ferma, fa servir tota la seva energia per difondre els enormes valors que els arbres i la natura ens proporcionen, però també la seva extrema fragilitat. Per fer-ho, trava aliances i col·laboracions amb col·lectius molt diversos, com per exemple els artistes, les presons i el món de la moda. Ara, per aquesta trajectòria exemplar, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona li ha concedit el Premi Nat.

El seu camp d’especialització són les epífites, les plantes no parasitàries que creixen a la part superior dels boscos tropicals. Són plantes que no tenen arrels, amb fulles que agafen aigua de la boira. Què va descobrir estudiant-les?

Vam fer experiments en els quals vam retirar unes mates d’epífites per estudiar-ne els índexs de recolonització. La nostra hipòtesi era que tornarien a créixer ràpidament. Quan mires una branca que està coberta d’aquestes plantes enormes i exuberants –n’hi ha que són gegantines–, penses que estan perfectament bé. Vaig pensar que al cap d’un any ja s’haurien regenerat. Però va passar un any, dos anys, tres, quatre, cinc, deu, quinze, vint anys… Ara fa gairebé trenta anys i, quan hi torno, encara puc veure els trossos que vaig retirar perquè no s’han regenerat del tot. Això vol dir que aquestes plantes que creixen a les capçades dels arbres tropicals, tot i que semblen molt potents i molt fortes, en realitat són molt fràgils i cal cuidar-les.

Així doncs, la natura és molt més fràgil que no ens pensem?

Sí, exactament. Mirem aquests grans boscos i pensem: «Oh! estan molt bé! Duraran centenars d’anys.» Però quan els exposem al canvi climàtic o a la contaminació de l’aire ens trobem molt sovint que són molt molt fràgils, molt més sensibles que no pensàvem.

«A mesura que ens separem de la natura, perdem les arrels en les quals hem evolucionat, en les quals ens hem convertit en humans»

Com va néixer el seu interès pels arbres?

Quan era petita, la meva família era molt nombrosa; passaven tantes coses i tot era tan caòtic: deures i germans i germanes i gossos i gats… Quan pujava a dalt d’un arbre al jardí de casa dels meus pares, sentia que era el meu lloc, un lloc molt tranquil. A dalt d’aquell arbre m’adonava que estava segura, com si l’arbre em protegís, i a més era una experiència divertida. O sigui que vaig pensar: «Si els arbres m’han donat tantes coses, quan sigui gran els hauria de tornar alguna cosa a canvi.» Vaig pensar a fer-me bombera, guardabosc… La veritat és que no sabia com fer-ho, però tenia una cosa clara: volia ajudar els arbres per tot el que m’havien donat quan era petita. I així va ser.

Això que diu em fa pensar que, d’alguna manera, els arbres i els nens estan molt relacionats. També ho veu així?

Sí, tots els nens volen pujar a un arbre i pujar ben amunt. Per a mi, com a biòloga, va ser molt important que la meva connexió amb la natura s’hagués establert ben aviat, quan era una nena, perquè a aquesta edat és quan crees els vincles més forts. Realment molts biòlegs fan les primeres passes, sense adonar-se’n, quan són nens petits i comencen a fixar-se en la natura. Queden admirats i diuen coses com ara: «Oh, insectes!», «Oh, ocells!» i «Oh, quin arbre!», i és aquesta fascinació el que els fa prosseguir amb el coneixement científic. Per això és tan important escriure llibres per a nens i fer arribar als infants la idea que cal tenir cura de la natura. Quan parlo amb alumnes de batxillerat sovint recordo que, per a mi, de jove, era molt important saber que hi havia adults que treballaven per salvar la natura. És per això que em sap tan greu que hi hagi tants nens a les grans ciutats separats de l’entorn natural i sense arbres als quals enfilar-se.

Sovint diu, amb preocupació, que «la societat s’està separant de la natura». Tenint present que els humans som natura, estem perdent la connexió amb nosaltres mateixos?

Exactament. Al llarg de tota l’evolució, els humans hem format part de la natura i ens n’hem sentit part. L’espècie humana sabia que havia de protegir-la per continuar obtenint menjar i refugi… I no només per motius pràctics, sinó també per motius espirituals i per la seva bellesa. I ara, en lloc d’arbres, o de bosc, o de desert, bona part de la població viu voltada d’edificis i d’asfalt. I, a més, sovint es pensa que el món construït, aquest món creat pels humans, és millor. Per descomptat, això no és cert. Sabem que tot el menjar, tot el refugi i tota la bellesa prové realment de la natura. I a mesura que ens en separem, perdem les arrels en les quals hem evolucionat, en les quals ens hem convertit en humans. I per això crec que és molt important involucrar tothom: artistes, religiosos, presos, gent de moda i científics per mirar de salvar la natura.

Certament, vostè ha obert la universitat i ha col·laborat amb molts col·lectius, un dels quals l’artístic. Els artistes s’aproximen a la natura d’una manera molt diferent a la dels científics. Artistes i científics poden aprendre els uns dels altres?

És veritat que en certs aspectes, ciència i art són molt diferents, però jo crec que també són importants les similituds entre els dos àmbits. En aquest sentit, penso que tant els científics com els artistes són persones curioses, que es fan preguntes. En el cas dels científics, es tracta de preguntes científiques, per exemple, quantes espècies d’arbres hi ha a Costa Rica? I els artistes es fan preguntes més estètiques com quina és la llum que es filtra en el bosc i com va canviant a mesura que es puja cap a les capçades dels arbres? Però, en última instància, els científics i els artistes són força semblants perquè volen entendre el món i volen comunicar el que han entès. Vaig col·laborar amb una ballarina moderna, i, d’entrada, vaig pensar que la ballarina agafaria la informació que jo li donava i que, ballant, comunicaria el que jo li havia explicat. Però, en canvi, vaig descobrir que ella tenia les seves pròpies idees sobre com funciona el bosc, quines són les interaccions entre els primats i els arbres… Quan ballava, jo no podia deixar de mirar-la i pensar: «Ah, ara veig el bosc d’una altra manera!». I crec que té a veure amb la curiositat, amb la idea que podem aprendre de moltes maneres, que ens podem comunicar de moltes maneres. En alguns casos, els artistes són millors comunicadors que els científics. El públic quan va a un espectacle de dansa o a un museu vol copsar les coses a través dels sentits, dels ulls, de l’oïda. Els científics som precisos a través de la raó, dels fets, de les dades. No és que uns siguin millors que els altres, només són diferents i em sembla que quan els poses a treballar junts arribes a entendre tot el bosc o tot l’ecosistema d’una manera més àmplia, que només amb la ciència o només amb l’art.

També ha col·laborat amb presons. Ha tingut resultats impressionants en casos de confinament solitari, amb presos que experimenten una gran millora només amb una hora de veure imatges de natura. Implementareu d’alguna forma els resultats d’aquestes recerques?

Ara mateix hem publicat els resultats i hem demostrat que quan mostrem imatges de natura a persones que no en tenen gens, de naturalesa –aquestes cel·les estan completament aïllades–, l’activitat violenta baixa un 25 %. I es tracta només de mostrar durant una hora al dia aquests vídeos de natura –ni tan sols és la natura real, només són vídeos de la natura–. Els presos van expressar que se sentien més tranquils, menys agressius. El següent pas és anar a d’altres presons i explicar: «Sembla que això funciona, disminueix la violència, fa que els presos se sentin més connectats amb la natura i amb altres persones.» I ara estem començant a treballar amb presons d’arreu del país.

Es tracta només de vídeos amb imatges de natura o també inclouen so?

També inclouen so. Però, a més, vam fer experiments on els vam separar. Vam obtenir una beca de la National Geographic Society per fer un estudi que determinés si era l’aspecte visual o bé l’aspecte auditiu el que tenia més incidència. I vam comprovar que hi havia més resposta als vídeos amb imatges de natura que no pas als sons de natura, però tot i així el so també tenia efectes positius. Una altra cosa que vam estudiar era quin tipus d’imatges de natura tenien més efecte –el bosc, l’oceà, el desert–. I el que vam descobrir és que no hi havia un únic ecosistema que tingués més efecte que els altres. Sembla que depèn de l’individu. Per a alguns els boscos eren més relaxants, d’altres triaven el desert i d’altres, l’oceà.

Foto: Marc Brugat

Fa poc vaig llegir l’obra La mente bien ajardinada de la psiquiatra anglesa Sue Stuart-Smith, segons la qual el cortisol, hormona que s’allibera en situacions d’estrès, és notablement més elevat si ets a la ciutat. Afirma que només de ser mitja hora voltats de natura els índexs de cortisol ja disminueixen.

Sí, és correcte. I precisament això és el que vam mesurar en aquell estudi a les presons en el qual vam mostrar sons de natura i imatges de natura per separat. Mesuràvem els nivells de cortisol, i també el que s’anomena resposta galvànica de la pell. Els posàvem sensors als dits i els preníem mostres de saliva per poder observar els nivells de cortisol i d’aquesta manera poder conèixer els nivells d’estrès.

També ha implicat part del sector de la moda en la defensa dels arbres. Per què aquest sector?

La majoria dels biòlegs no vesteixen gaire bé. Però, tot i així, hi ha molta gent que posa una gran atenció a la roba –es tracta de la seva identitat, de quina aparença volen adoptar a cada moment–. Em vaig adonar que això era molt potent. Fins i tot, sovint, a la roba, es mostra el nom de la marca o del dissenyador. D’alguna manera, amb les peces de roba que portes estàs fent una declaració d’intencions. I vaig pensar: «Per què no fem que la natura en formi part, d’això?» Amb dissenyadors de Nova York vam fer, per exemple, aquest mocador de coll: és una imatge de naturalesa real, són fulles de veritat. Es tracta de fer servir la roba per comunicar la bellesa dels arbres. Si algú et diu: «M’agrada el teu mocador», pots anar més enllà i explicar-li que són fulles d’àlber i després dir-li que hi ha un grup de conservació de natura que protegeix arbres… Si la natura és tan bonica, per què no portar-la? Per què no identificar-se amb la natura?

I entenc que tot el projecte també passa per involucrar els dissenyadors en una manera de treballar el més ecològica possible, oi?

Efectivament. Fem servir tints que no siguin contaminants, materials reciclats… Perquè el missatge d’aquest mocador de coll o de qualsevol peça de roba no és només que aquestes siguin les fulles d’un arbre real, cosa que és genial. A més, necessitem pensar en una manera més sostenible de crear moda. I m’he adonat que hi ha molta gent en la indústria de la moda que està interessada a fer que la roba sigui més sostenible.

«Hi ha poques vies de comunicació entre els científics que estudien el canvi climàtic i els responsables polítics, que són els qui poden implementar canvis»

És interessant aquesta manera de treballar en xarxa. Precisament, vostè sovint fa servir la metàfora d’un tapís on tot està connectat. Com la natura?

Sí. Efectivament la natura funciona així; la natura és en si mateixa un tapís. Els ocells interactuen amb les flors, la llum del sol interactua amb els arbres per fer la fotosíntesi: tot és una xarxa. Però, alhora, penso que quan intentem protegir la natura, també hem de fer servir una mena de xarxa o de tapís. No n’hi ha prou amb els estudis científics, també ens hem de valer de l’art per comunicar, també necessitem poesia per inspirar la gent, necessitem que l’economia digui quants diners ens calen per protegir això o allò, necessitem tota mena de persones i d’habilitats per protegir la natura. Per tant, certament hem de construir una mena de tapís o de xarxa per salvar el tapís de la natura. Una de les raons per les quals utilitzo aquesta metàfora és perquè no només es tracta d’ajuntar coses –la pintura vermella i la pintura blanca fan pintura rosa, les barreges i es perd el vermell i el blanc–; el que passa amb el tapís és que cada fil segueix sent pur. Si prenem el fil de la ciència, necessitem científics que facin molt bona ciència. Cal un escriptor per descriure un bosc? Doncs necessitaràs algú que realment sàpiga escriure bé… I després, quan els poses junts, creen una imatge nova, la del tapís, però cap de les línies ha perdut la seva essència.

Si prenem aquest tapís i ens fixem en el fil de la universitat, podem dir que la universitat està fent prou per comprendre i aturar el canvi climàtic?

La tasca de la universitat és la de formar els estudiants joves i la de fer recerca. Fa cinquanta anys que els científics coneixen el canvi climàtic i han treballat per comprendre’l: han fet models matemàtics, han fet mapes indicant on canviarà el clima, han entès que vindran més tempestes, vénen més riuades, més incendis… Però la universitat s’atura aquí. Una vegada publica els resultats, arriba el torn dels divulgadors, dels comunicadors, dels museus, de traslladar aquesta informació al públic. I, òbviament, també depèn dels responsables polítics de prendre mesures: si hem de fer més per restringir la quantitat de gasos contaminants o incentivar el transport públic… Crec que el problema és que hi ha poques vies de comunicació entre els científics que estudien el canvi climàtic i la seva afectació sobre la natura i els responsables polítics que realment són els qui poden implementar canvis. És per això que penso que s’ha anat tan lent. Tot i que durant cinquanta anys els científics hem tingut la informació que efectivament estàvem davant d’un canvi climàtic, els responsables polítics o bé no tenien aquesta informació, o bé si la tenien no volien adreçar-se a la població amb missatges poc populars i dir: «Has d’agafar el metro en comptes de conduir el teu propi cotxe».

Figures com la seva poden servir d’inspiració a les joves per dedicar-se a la ciència. Creu que s’està millorant a l’hora d’incentivar i visibilitzar el paper de la dona en la ciència?

Penso que sí. Quan vaig començar a la universitat no tenia gaires dones a les quals mirar, com a professores o com a models. És molt important que les noies i els nois joves vegin que les dones són capaces de fer ciència, de fer art o periodisme, o qualsevol cosa que vulguem fer per contribuir a la societat. Personalment, no m’he sentit discriminada, però no nego que hi ha dones en l’àmbit científic que senten que no se’ls ofereixen tantes oportunitats o que simplement han estat ignorades. Ara bé, si parem atenció a les dades, almenys als Estats Units, el nombre de graduats que farà carrera científica és d’aproximadament un 50 % de dones i un 50 % d’homes; en canvi, si mirem els membres del professorat, degans, el rector i caps de departament hi ha molts més homes que dones. Caldrà temps perquè les dones arribin a més llocs de poder, però em sembla que d’aquí a vint anys veurem més igualtat i més inclusió.