Regenesis. How Synthetic Biology Will Reinvent Nature and Ourselves / George Church i Ed Regis / Basic Books, Perseus Books Group, Philadelphia, Estats Unuts, 2012. 273 pàgines.
La primera cosa que es llegeix a la solapa de la coberta d’aquest llibre, és aquest paràgraf: «Imagina un futur en què els éssers humans s’han tornat immunes a tots els virus, en què els bacteris poden produir a la carta els objectes i béns d’ús diari, com una tassa, o generar electricitat o biocombustibles per posar fi a la dependència del petroli. Construir una casa no seria més faena que plantar una llavor en la terra». Així comença Regenesis, un llibre sobre la biologia sintètica; què és i sobretot com canviarà les coses que ens envolten i, finalment i en sentit estricte, a nosaltres. L’autor és George Church (amb la col·laboració d’Ed Regis), un reconegut investigador en aquest camp que treballa o ha treballat amb els pares de la biologia sintètica com Drew Endy o Jay Keasling. Church forma part, juntament amb el mateix Endy, Venter o altres divulgadors com ara Rob Carlson, de l’anomenat grup d’evangelistes de la biologia sintètica. Noteu la barreja d’admiració i sarcasme en la metàfora bíblica. Admiració ben justificada perquè és ben cert que la biologia sintètica, en particular als Estats Units, està donant uns fruits notables, principalment pel que fa al desenvolupament de tècniques de seqüenciació i síntesi d’ADN, trasplantació genòmica, o recerca en el camp de les protocèl·lules –de les quals, per cert, se’n parla ben poc al llibre–. Quant al sarcasme, ben habitual entre els científics, està fonamentalment motivat per la tendència a l’exageració dels resultats de la recerca, que comença a ser una veritable marca de la casa de la biologia sintètica i que ha arribat al paroxisme en les declaracions del biòleg sintètic més famós de tots, l’artífex de la seqüenciació del genoma humà i de la «creació» de la primera cèl·lula «el pare de la qual és un ordinador»: John Craig Venter.
«Church forma part de l’anomenat grup d’evangelistes de la biologia sintètica. Noteu la barreja d’admiració i sarcasme en la metàfora bíblica»
Tornant al llibre, Regenesis recull amb una excel·lent combinació d’erudició, didàctica i entreteniment, els descobriments més assenyalats en el camp de la vida artificial. Articulada al voltant de nou capítols i un epíleg, l’obra té un to metafòric evident, ja que s’hi suggereix l’equivalència de l’evolució de la biologia sintètica amb la història evolutiva al nostre planeta, i això s’aconsegueix principalment emprant els períodes geològics com a nom de cada capítol. Així, per exemple el capítol set s’anomena «–10.000 anys, Neolític. Revolucions industrials. La revolució agrícola i la genòmica sintètica. El Manifest BioFab». Al llarg d’aquests capítols, Church, de la mà del seu coautor Ed Regis, alterna una descripció acurada de les fites de la biologia sintètica (producció del medicament antipalúdic artemisinina, avenços en la clonació d’espècies extintes, etc.) amb una previsió de les aplicacions futures. En la meua opinió és sens dubte el primer aspecte l’encert principal del llibre: és un text molt bo per situar-se en aquest camp fascinant, de la mà d’un dels seus protagonistes més actius. Quant a les previsions, però, i aquest és un defecte particularment freqüent entre els evangelistes que comentàvem abans, l’exageració es fa notar amb força. Sembla que, engrescats amb el reconeixement dels mèrits propis i dels col·legues de camp, molts biòlegs sintètics tendeixen a caure en extrapolacions dignes de la més pura ciència-ficció. Per exemple, el llibre planteja seriosament que en un futur es podrà modificar genèticament una llavor perquè, en germinar, done lloc no a la planta que se n’esperaria, sinó a una casa; una casa amb portes i finestres, s’entén, del tipus aquell en què gairebé tots vivim. Aquestes atrevides derrapades s’obliden, però, amb la lectura dels rigorosos paràgrafs sobre la vida especular, la competició de biologia sintètica iGEM (International Genetically Engineered Machine) o referències clàssiques com Asilomar, la reunió –regada amb molta marihuana segons diuen les males llengües– que el 1975 va establir les bases per a una utilització controlada de l’enginyeria genètica. Quant a l’iGEM, no deixa de fer goig a qui escriu aquestes ratlles que s’hi parle de la contribució valenciana a l’edició de 2010, on vam presentar un projecte basat en microorganismes dotats d’un sistema priònic (sí, prions, semblants als de les vaques boges però inofensius; el treball, de fet, el vam anomenar el Mad Yeast Project). L’objectiu del nostre projecte era… canviar el clima del planeta Mart. Tot i que puga semblar un objectiu estrafolari, no desentona en el marc atrevidíssim de la biologia sintètica i en particular en el seu vessant més friki, l’iGEM. I és que la biologia sintètica és apassionant. No només pel camp en si mateix (hi ha alguna cosa més engrescadora que mirar de crear vida?) sinó per l’ambient extraordinàriament agosarat –per dir-ho suaument– que es respira en els cercles sintètics. Tot és possible en biologia sintètica. Si més no és el que pensen els seus evangelistes, amb George Church en primeríssima línia, i com demostra el darrer capítol del llibre, on Church i Regis, qui sap si inspirats per les mateixes flaires d’Asilomar, fan un salt qualitatiu i s’embarquen en una escalada de previsions futuristes que es condensen en un neotranshumanisme: la modificació radical del genoma humà amb l’objectiu de millorar-lo i fer-nos capaços de colonitzar l’Univers. Ni més ni menys.
