Entrevista a Jesús Purroy
«Avui Darwin hauria de presentar la seva teoria amb uns quants papers»
Com potser endevinareu per la fotografia que encapçala aquesta entrevista, Jesús Purroy (Barcelona, 1970) llegeix molt. Els lectors i les lectores de Mètode el coneixereu per la seua columna «Els gèneres de la literatura científica», que acompanya la secció de ressenyes de la revista, on habitualment reflexiona sobre les formes i els formats que pren la informació científica per a arribar al públic, tant el general com el més específic. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona, fa gairebé dues dècades que va penjar la bata després de passar per institucions com l’Escola de Farmàcia de la Universitat Rutgers (Nova Jersey) o l’Escola de Medicina de Miami (Florida), a Estats Units, on va fer recerca en les bases moleculars de possibles mecanismes de protecció contra els ictus.
El 2007, arriba al Parc Científic de Barcelona, interessat sobretot en l’aspecte «transformacional» de la recerca científica; és a dir, en com fer que les troballes que ocorren als laboratoris arriben al món de fora. Allà du a terme tasques orientades a la gestió d’equips, comercialització de serveis, la gestió de la incubadora d’empreses… i hi ocupa diversos càrrecs, entre ells el de director científic entre 2010 i 2013. Des d’aleshores, també s’ha dedicat a la consultoria científica, assessorant grups d’investigació perquè duguen terme la recerca de la millor manera possible. En els darrers anys, però, s’ha endinsat en el món de l’emprenedoria social mitjançant Àvida Biotech, que defineix com el seu projecte «vital». Àvida Biotech treballa dins de l’àmbit de la biomedicina i funciona d’acord amb els principis de la inversió d’impacte, un concepte que abasta les iniciatives empresarials que cerquen no només rendibilitat econòmica sinó també beneficis socials tangibles.
Recentment, en el número 118 de Mètode, els seus «Gèneres» han arribat al número 60, i sense caure en la repetició de cap tema. Hem aprofitat per a parlar amb ell sobre comunicació científica i, és clar, de llibres.
En quin moment de la seua trajectòria comença a interessar-se per la comunicació científica?
Des de sempre, des d’abans de fer la carrera. Jo soc de la generació que va veure el Cosmos del Carl Sagan quan va sortir, també els documentals de Rodríguez de la Fuente… És a dir, quan va arribar aquí la comunicació científica de masses. Això em va motivar per a dedicar-me a la ciència, però també per a tractar de comunicar-la d’alguna manera.
I com es va introduir en aquest món?
En els anys noranta, entra internet i arriben els debats per correu electrònic, que era com parlàvem de coses de ciència abans que arribaren les xarxes. Cap al 2000 una editorial em proposa fer un llibre sobre la seqüenciació del genoma humà i m’hi llenço. D’allà em conviden a la ràdio per a parlar del llibre i després em contacten per a altres temes, i continuo proposant-me a editorials per a traduccions, llibres, escriure ressenyes… Per una ressenya justament que vaig publicar a Public Understanding of Science de l’obra Dislocacions, de Ferran Saez Mateu, entro en contacte amb el director de Mètode, Martí Domínguez, i a partir d’aquí vaig començar a col·laborar també amb la revista. Per a mi ha estat un procés molt orgànic. En general, he fet saber que estic «a disposició»: vaig estar de tertulià amb el Xavier Graset durant una temporada a Catalunya Ràdio, i sempre que em conviden participo a xerrades, tant per a públic adult com per a escoles i instituts, clubs de lectura…
Quina és la motivació per a dur a terme aquesta tasca de comunicació de la ciència? El gust de fer-ho?
El gust de fer-ho i també una mica de sentiment de servei social. Cadascú, en el lloc on és a la vida, té unes possibilitats de fer coses, i jo, pel motiu que sigui, soc aquí i puc fer això. L’altre dia, després d’una xerrada que vaig fer a Girona em preguntaven sobre com divulgar la ciència i jo els vaig dir: «Ho heu de fer tant en els dinars d’amics com en els sopars familiars, com en una ràdio local, si es presenta l’oportunitat». Algú del teu voltant dubta a vacunar-se? Doncs tens l’oportunitat de fer una càpsula de comunicació científica de quinze minuts amb aquesta persona. Viure d’això ja no és tan fàcil, hi ha molt poca gent que s’hi dediqui exclusivament. Hi ha molts factors pel mig, sobretot l’atzar: és ben difícil trobar plataformes per a comunicar, sobretot en àmbits més generalistes, i després pot ocórrer que no caiguis en gràcia. Això no vol dir que no ho facis bé, però potser no tens sort. Però en la quotidianitat, no hi cal molt més. Si podem dedicar una part del nostre temps a transmetre informació de ciència qualitat, fem-ho.
Com definiria els gèneres de la literatura científica que protagonitzen la secció de Mètode?
Tot plegat és una excusa per fer aflorar temes que vull comentar. Aspectes socials i de funcionament de la ciència. La primera columna va ser sobre memòries, un gènere literari ben establert que segurament, de primeres, relacionem més amb una persona del món de la política, l’art… que explica la seva vida. Però, i si t’has passat la vida treballant amb ratolins a un laboratori? Com ho expliques de manera que pugui ser comprensible per a gent que no sigui del sector? Com es fan les memòries, vaja, d’algú del món de la ciència? La definició de gèneres literaris és, és clar, molt més estricta: teatre, poesia, literatura del jo, biografies… I n’he parlat, també, sempre duent-los al camp de la ciència. Però també he parlat dels pòsters, de les instruccions de medicaments i reactius, o de les fórmules, la literatura més minimalista possible, de vegades no tens ni lletres [rient]. Quan va esclatar la pandèmia, vaig parlar de recomanacions… Aleshores, agafo el concepte de literatura en el seu sentit més ampli, perquè hi incloc també la comunicació. Determinades situacions comunicatives que es donen a la vida en general, veig com es produeixen dins del món de la ciència. I, a partir d’aquest punt, intento plantejar alguna reflexió, probablement d’algun tema que considero que no està ben resolt.
Com se li ocorren les idees per a possibles «gèneres»?
Normalment, em venen de forma un poc orgànica a partir de l’actualitat, o simplement m’hi trobo. Fa poc llegia una correspondència entre Josep Vicenç Foix i Marià Manent, i vaig pensar que estava aprenent moltes coses, no només sobre els dos personatges, sinó sobre l’època en què van viure. I em vaig preguntar: d’això n’hi ha, en ciència? I d’aquí naix la columna sobre el gènere epistolar entre persones de ciència. Poc després, per unes circumstàncies personals, em vaig trobar pensant en què passa amb les biblioteques que anem formant cadascú, en com esdevenen una mena d’estrats geològics d’allò que ens ha passat i ens ha interessat al llarg de la vida. És clar, això no és un gènere, però aquests llibres acumulats conten una història. Per tant, el filtre és un poc aquest: de vegades, són gèneres que ja existeixen i de sobte hi veig la possibilitat d’abordar-los des de la ciència; d’altres, són situacions quotidianes que m’inspiren un angle interessant.
Seguint l’evolució de la secció, veiem que molts dels temes que hi aborda es queden dins de l’àmbit dels llibres, els articles de revistes… Però en els últims temps també hi han entrat els mems o les piulades a X (abans Twitter). Què ens diu això de com ha anat canviant la comunicació de la ciència?
Les eines per a comunicar han anat canviant i, per tant, també ho ha fet la comunicació. En la seva època, Darwin va escriure un llibre per explicar la seva teoria; ara, hauria d’escriure un paper o una sèrie de papers. Els formats canvien amb el temps i cadascun et permet fer una cosa: per exemple, molts mems fa vint anys hagueren resultat incomprensibles i, en canvi, avui, gairebé pots tenir diàlegs només enganxant fotos. Sí que trobo que gràcies a les xarxes socials, etcètera, la comunicació de la ciència ara pot ser més visual i dinàmica, però és més difícil retenir l’atenció de la gent i, per tant, de fer-hi grans arguments. S’estilen més els «zasca». A més, hi ha molts continguts competint per captar l’atenció del públic. Quan va eixir el Cosmos original, per exemple, va ser la bomba. En canvi, el Cosmos de Neil DeGrasse Tyson va tenir un impacte molt menor, per tota una sèrie d’aspectes, però entre ells, que competia amb molts altres productes, tots també molt cridaners.
«Els llibres i revistes en paper tenen més possibilitats de supervivència»
En un panorama així, per exemple, què ocorre amb els llibres sobre ciència? Una idea recurrent a les columnes és que molts tendeixen a quedar ràpidament obsolets… Com s’haurien de plantejar per a tenir cert recorregut?
Els llibres que se centren en qüestions de concepte solen aguantar prou bé, però tot allò que tracta d’explicar l’actualitat d’un tema… En el temps que trigues a produir el llibre, ja has fet tard, a mi m’ha passat, i és dur. Així, crec que cal trobar un equilibri, aspirar a la referència perdurable. Perquè, també, pensar que tot el que fem ja no servirà l’endemà és molt pessimista, i també perillós: cal que quedi un registre dels errors, per a aprendre’n. I la diferència entre el món de paper i el món digital és que, encara que no ens ho sembli, les coses físiques tenen més perdurabilitat. Jo encara tinc caixes amb apunts, fotos velles i cartes de fa trenta anys i puc remenar-hi i trobar-hi coses. Tots els whatsapps, mails, etcètera, que he enviat aquests darrers anys, ho dono per perdut. No hi ha cap mena de permanència i potser entre tot allò sí que hi havia alguna cosa important a conservar. Així, l’esforç que comporta fer un llibre o una revista en paper potser no compensa immediatament, però en realitat així tenen més possibilitats de supervivència. Sembla que el paper va quedant obsolet, però, en realitat, les coses que sabem del passat les sabem perquè van quedar en paper.
Quins avantatges li troba a escriure una columna d’opinió sobre ciència, un gènere poc habitual?
Per a començar, el fet que és un format curt fa que la barrera d’entrada sigui baixa: hi ha més possibilitat que sigui llegida. Moltes vegades escric sobre curiositats, però també d’altres amb ànim més reivindicatiu: intento escriure sobre coses que em preocupen i fins i tot transmetre una certa sensació d’urgència per resoldre el problema. Per exemple, puc parlar del fet que no hi hagi gaire antologies científiques en català. A altres persones no els importarà gens, això, però al final el focus és el meu i jo soc qui soc, i em preocupa que determinats materials no estiguin disponibles en la nostra llengua. Això sí, sempre evitant bel·ligeràncies. Sense caure en el relativisme trampós de «tothom té la seva veritat», amb els anys he vist que no paga la pena ser més agressiu a l’hora de defensar certes postures, perquè així mai no s’ha convençut a ningú de res. Entenc que és un bon espectacle veure gent que es discuteix sobre l’homeopatia, per exemple, però jo ja no ho trobo constructiu.
Quins gèneres de la literatura científica recomanaria llegir a algú que vulga conèixer com funciona la ciència actualment?
Per a conèixer els aspectes més socials de la ciència, que és el que entenc que pot interessar més un públic adult no expert en el tema, crec que funcionen molt bé els reportatges que escriu algú des de fora sobre una situació determinada. Per exemple, em va agradar molt Mala sangre, de John Carreyrou, que explica tot el cas de l’Elizabeth Holmes i Theranos, la companyia que va fundar. Aquesta dona, amb dinou anys, sense estudis, va aconseguir que gent molt rica invertís en una idea que només ella sabia com funcionava i que no revelava a ningú. Aquestes coses no passen: per experiència, sé que l’escrutini dels inversos en qüestions com vacunes i productes de salut és molt estricte. Aleshores, és un cas excepcional, gens representatiu, però justament perquè és una disfunció del sistema, el periodista mostra molt bé com aquest ha de funcionar. És una mica el mateix cas que El imperio del dolor, de Patrick Radden Keefe. Són obres de com els aspectes socials de la ciència repercuteixen, al final, en els tècnics. El fil argumental crec que pot ser molt atractiu per al públic general.
Per acabar, ens pot avançar algun gènere de la literatura científica que quede per abordar?
Sense falta, la ciència-ficció, encara que només sigui per expressar el meu posicionament sobre quant hi ha de ciència i quan n’hi ha de ficció, i com de vegades es creua la línia amb la fantasia directament… També tinc pendent la qüestió de la representació, de la importància dels referents dins del món de la ciència per a grups socials minoritaris. I un altre que tinc en el cap són els símptomes: quan descrius una sèrie de coses que estàs experimentant al teu cos a veure on encaixen. I com les descripcions, i les categoritzacions de les malalties, han anat canviant. També aquí hi ha certa narració, una literatura, que acaba tenint certes conseqüències en el món. I així fins que s’esgoten les idees, o us canseu de mi.
Test per a conèixer millor els gèneres de la literatura científica
Hem demanat a Jesús Purroy algunes recomanacions dins dels gèneres de la literatura científica. Algunes es lligen en un instant; altres prenen una miqueta més de temps. Esperem que les gaudiu!
Employees must applaud the planets. pic.twitter.com/wWR583tfWm
— Tyler Schmall (@tylerschmall) August 27, 2014
