La Revolució francesa va deixar dues grans aportacions a la humanitat: la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, i el sistema mètric decimal. Els autors del llibre que ens ocupa, tots ells docents, destaquen aquesta idea expressada per l’autor del pròleg, Antonio Ten, historiador de la ciència i referent imprescindible en metrologia històrica.
Abans d’un sistema unificat de pesos i mesures, la situació era, com es titula el primer capítol, «un monstre de mil caps». Les unitats de mesura no només eren diverses sinó que, fins i tot amb el mateix nom, podien presentar valors diferents (ací passava, per exemple, amb la vara o el peu de València i d’Alacant). Aquesta disparitat dificultava el comerç i propiciava errors i enganys en les transaccions.
L’any 1791, l’Acadèmia de Ciències de París, per encàrrec de l’Assemblea Nacional Francesa, va decidir el disseny d’un nou patró únic que havia de basar-se en la natura. El metre es definiria a partir de la deumilionèsima part del meridià de París comprès entre Dunkerque i Barcelona i s’adoptaria la numeració decimal.
Aquesta missió es va encarregar a dos dels astrònoms més destacats del moment, Jean-Baptiste Joseph Delambre i Pierre François André Méchain: el primer mesuraria la part nord de l’arc i el segon la part sud. Les mesures, però, van ser dificultoses i el context de guerra complicà les tasques previstes. Finalment, en 1799 es presentarien els nous patrons. L’aleshores primer cònsol de la República, Napoleó Bonaparte, va anunciar que aquesta seria una gesta que romandria per sempre, per a tots els pobles i per a tots els temps.
Per a validar els resultats obtinguts, es va posar en marxa una segona missió en què es mesurara la prolongació del meridià pel sud fins a les illes Balears. Així, en 1802, es va encarregar la nova expedició a Méchain, qui, després de pensar en diverses opcions, va establir que les mesures arribaren fins al triangle format pel desert de les Palmes, Cullera –o el Montgó, si sorgien dificultats de visibilitat (com així va ser)– i Eivissa. Malauradament, Méchain va emmalaltir i va morir a Castelló el 1804 sense poder acabar la feina encarregada. El treball es va reprendre dos anys després amb Josep Chaix, Jean-Baptiste Biot, Francesc Aragó i José Rodríguez. Aquesta darrera expedició, que s’allargà fins al 1808, no va estar tampoc exempta de dificultats, com bé es narra en aquest llibre, que il·lustra amb útils dibuixos, mapes i fotografies aquesta aventura per les nostres terres. Precisament aquesta perspectiva ens permet emmarcar el territori més pròxim amb una gran empresa científica com aquesta.
El llibre manté al llarg dels nou capítols i l’epíleg el seu caràcter divulgatiu i didàctic, cosa que també es veu en la inclusió d’un glossari, una breu semblança dels protagonistes i tres annexos finals: un amb una cronologia, l’altre amb exercicis que mostren la dificultat que suposava el repte de mesurar el meridià escollit, i un tercer amb l’equivalència de les mesures tradicionals valencianes amb el sistema mètric decimal. Uns valors amb aspiració d’universals, que serviren per a tots i per a tots els temps.
