«M’he trobat amb Isòsceles. Té una gran idea per un nou triangle.» Un dels personatges que Woody Allen imagina a la seva versió de l’Apologia de Sòcrates diu aquesta frase i ens fa gràcia perquè sabem que el triangle isòsceles no va ser cap invent d’un grec antic, i que el nom fa referència a la característica que el defineix: tenir dos costats de la mateixa longitud.
És cert que Isòsceles no va existir, a diferència de Pitàgores, Tales i Arquimedes. Però els seus teoremes i principis no van rebre els noms pels quals els coneixem fins molts anys després del seu temps. El principi d’Arquimedes, per exemple, no va rebre aquest nom fins al 1697.
L’eponímia és la pràctica de donar noms de persones a coses. En temps antics era rara, i estava principalment limitada als noms de ciutats o vies per honorar reis i emperadors: Alexandria, Constantinoble, la Via Augusta… Amb el nomenament d’Amèrica es relaxa el criteri i comencen a aparèixer noms de llocs dedicats als seus descobridors.
I en ciència? Hem estudiat les lleis de Mendel i el nombre d’Avogadro, i fem servir unitats de mesura que es diuen com Newton, Pascal i Watt. Quan comencen a aparèixer a la literatura científica els noms de les persones que han fet la ciència? Quina importància té?
David Wootton ho explica al seu esplèndid llibre La invención de la ciencia, i ho vincula a l’aparició de la ciència tal com la coneixem avui dia. De manera anàloga als descobriments geogràfics, a final del segle xvi apareix el concepte de descobriment científic i, relacionat amb aquest, el concepte de prioritat. Fins al temps de Brahe i Galileu no s’havien vist mai debats de prioritat, i la discussió entre Newton i Leibniz pel descobriment del càlcul infinitesimal hauria estat incomprensible per a un grec antic o un monjo medieval. Entre el temps de Brahe i el de Newton apareixen molts conceptes que ara considerem centrals de la ciència, com la dada o l’experiment. Aquests tenen a veure amb l’epistemologia. En canvi, l’eponímia és una pràctica sociològica, no filosòfica.
Actualment el fonament de la carrera científica és la prioritat que dona dret a vincular el propi nom amb un resultat. Publicar en segon lloc no té preu (o sigui, no val res) i els llibres de ciència necessiten un índex onomàstic per navegar pel munt de conceptes que tenen nom de persona. De retruc hem començat a homenatjar gent donant el seu nom a tota mena d’éssers. Al costat de noms com Anomphalus jaggerius (Mick Jagger), Aegomorphus wojtylai (Joan Pau II), Albunea groeningi (Matt Groening) o Aleiodes shakirae (Shakira), fins i tot les buguenvíl·lies del comte de Bougainville semblen poc exòtiques.
Referències
Allen, W. (1999). Efectes secundaris. Barcelona: Columna.
Wootton, D. (2017). La invención de la ciencia. Barcelona: Editorial Crítica.
