De la lectura del llibre de Mary Beard sobre els «dotze cèsars» de Suetoni m’he quedat amb dues idees que no m’esperava. Una és que no tenim ni idea de la cara que feien Juli Cèsar, Calígula, Neró i totes aquestes figures històriques que han arribat fins a nosaltres en tota mena de formats gràfics, de les escultures clàssiques fins al cinema i el còmic. Per a mi, Juli Cèsar té el nas gros i la barbeta retreta del personatge que va dibuixar Uderzo, però Beard argumenta que l’atribució d’estàtues a personatges històrics concrets és altament especulativa, i, cada poques dècades, els experts designen un nou objecte com a «l’autèntica cara de Juli Cèsar». Els pedestals no són fiables perquè els escultors treballaven sense model.
Una altra idea sorprenent és que, fins fa com qui diu quatre dies, la representació gràfica del poder era un home togat o amb vestimenta militar romana. Més de mil cinc-cents anys després que les togues deixessin de ser una peça de roba d’ús diari encara era corrent representar mandataris «a la romana», ni que fos a costa de la versemblança històrica. Avui és rar veure un home amb toga fora d’un acte oficial (judicial o acadèmic) o un context lúdic, i només veiem soldats romans a les processons i al Carnestoltes.
Això em va fer pensar en la representació gràfica dels científics, que possiblement té el zenit en la foto d’Einstein ensenyant la llengua. Però si escric científic al cercador d’imatges, en lloc de retornar-me fotos de persones concretes a qui se’ls pugui aplicar aquesta etiqueta, veig imatges de dones anònimes treballant en laboratoris de biologia molecular o de química, mentre que si hi poso futbolista veig imatges de jugadors famosos. Sembla que hi ha un buit en la connexió entre el concepte i el referent, i ni tan sols Einstein s’ha pogut fer un lloc a la primera pàgina de Google.
Un altre tema de reflexió és que, si no sabem quina cara feien els poderosos del món antic, encara menys sabem quina cara feien els científics (o els filòsofs, com se’n deia aleshores) d’aquells temps. Caldria fer un estudi sobre el pas de la representació simbòlica a la representació realista. Els busts de Sòcrates que coneixem són molt posteriors a la seva mort, i l’únic retrat atribuït a Copèrnic és discutible, segons els experts. Només a partir del segle XVI podem refiar-nos de la versemblança dels retrats de Tycho Brahe i de Galileu.
Per això, quan William Blake representa Newton de forma no realista, assegut al fons del mar mentre dibuixa una rodona amb un compàs, fa una tria d’estil lligada al seu rebuig dels «molins satànics» de la revolució industrial que Newton va facilitar. No mostra un president de la Royal Society amb perruca blanca, sinó un home absort en l’abstracció matemàtica, indiferent a les meravelles de la natura.
En una societat on els mems han arraconat els epigrames, la representació gràfica és el missatge, i val la pena prendre-s’ho seriosament, tant en la vessant realista com en la simbòlica.
Referències
Beard, M. (2021). Doce césares. Crítica.
