No passa gaire sovint que unes memòries tinguin com a fil conductor la memòria. La raó d’aquest bucle és que l’autor és un dels pioners en la recerca dels fonaments biològics de la memòria. Per aquest treball va compartir el premi Nobel de Medicina l’any 2000.
Kandel va marxar de Viena amb el seu germà quan tenia nou anys, fugint dels nazis per anar a viure amb uns oncles a Nova York. Els seus pares van seguir-los uns mesos més tard. El jove Kandel va créixer obsessionat amb una pregunta: com pot ser que tot un país, de sobte, s’aboqui a favor del nazisme quan, pocs dies abans de l’entrada triomfal de Hitler a Viena, el partit nazi era il·legal i els austríacs defensaven amb fervor la seva independència?
La recerca de respostes a aquesta pregunta el va portar a estudiar la literatura alemanya dels anys trenta, per entendre com els intel·lectuals s’havien alineat a favor o en contra de Hitler. Va entrar a Harvard amb una beca per estudiar literatura i, si el seu mentor no hagués mort sobtadament al cap de dos anys, segurament Kandel hauria dut una vida ben diferent.
Com a bon vienès, Kandel ha mantingut tota la vida un intens interès per la psicoanàlisi. Va deixar la literatura per estudiar medicina i es va especialitzar en psiquiatria amb la intenció de ser psicoanalista. El seu objectiu era entendre els mecanismes més íntims de la ment humana per intentar respondre la pregunta que l’obsessionava des de la infantesa. Però els anys cinquanta la psicoanàlisi ja havia perdut qualsevol residu de crèdit científic i Kandel va arribar a la conclusió que no podia escometre el seu pla amb una eina tan poc fiable. El contacte amb investigadors de la fisiologia cerebral li va fer reorientar el seu plantejament. Som el que recordem, el nostre món és fet a base de records. El nou objectiu, que va marcar els següents quaranta anys de la seva vida, era entendre com recordem.
Algunes decisions van resultar brillantment encertades, especialment l’ús del mol·lusc Aplysia com a model on desentranyar els mecanismes de la memòria. A principi dels seixanta els mapes sinàptics d’Aplysia eren ben coneguts. Kandel va provar que certs tipus d’aprenentatge demostrats en mamífers es veien reflectits en canvis estructurals a les sinapsis d’Aplysia. Certes sinapsis es reforçaven amb la sensibilització (l’estat d’alerta que segueix a un estímul nociu) i el condicionament clàssic (en què un estímul neutre que sempre ve seguit d’un estímul nociu acaba provocant una resposta d’alerta quan es presenta sol), però s’afeblien amb l’habituació (la resposta decreixent a un estímul neutre repetit). És a dir, en experiments que reproduïen, per exemple, el condicionament clàssic, el mol·lusc recordava que, després d’un estímul neutre, venia un estímul nociu. Aquest record es transmetia en forma elèctrica i química, i s’emmagatzemava a base de modificar l’estructura de les connexions nervioses. Kandel va demostrar que els records són objectes reals, basats en processos cerebrals.
«Kandel va demostrar que els records són objectes reals, basats en processos cerebrals»
De mica en mica, Kandel i els seus col·laboradors van anar definint les vies que segueix un fenomen fins que esdevé un record, primer en Aplysia i, quan la tècnica ho va permetre, en ratolins.
Kandel situa la seva progressió dins la història de la neurociència, des de Ramón y Cajal fins després de rebre el premi Nobel. El grau de detall mai no sobrepassa el que pot assimilar un lector no especialista. Cada experiment que explica té sentit i ajuda a entendre els problemes d’aquesta ciència i les solucions parcials que hi han donat els neurocientífics.
El llibre té un parell d’escenes que destaquen per damunt de la resta, perquè representen moments clau de la vida de l’autor i alhora remeten a temes més grans que les memòries d’un científic.
Una és la commoció que va causar Kandel quan, durant una recepció en honor seu a Viena, va explicar amb detall les circumstàncies que el van fer marxar als Estats Units. La reacció indignada dels seus amfitrions deixava clar que els austríacs es veien com a víctimes del nazisme, no com a col·laboradors. Kandel va tenir la darrera paraula: quan va guanyar el Nobel el president d’Àustria el va convidar a organitzar un congrés internacional a Viena, i ell va triar com a tema del congrés la participació dels austríacs en l’Holocaust.
L’altra escena és la irrupció de la seva dona al laboratori, amb la filla petita en braços, un diumenge al vespre, escridassant-lo desesperada per la poca participació de Kandel en les tasques de la paternitat i la vida familiar. Kandel admet que, en el seu ordre de prioritats, la feina ocupava les primeres places. Aquesta dedicació total a la feina que la imaginació popular sol relacionar amb els artistes és, massa sovint, la marca de l’investigador.
El nucli del llibre és la informació sobre la història de la neurociència i la contribució de Kandel a la comprensió de la memòria. Tot això està ben escrit i en justifica de sobres la lectura. Hi ha temes laterals, com la vida religiosa dels científics o l’efecte del nazisme en el poble austríac, tant jueus com gentils. Però, a part dels temes explícits, hi ha una reflexió que no puc deixar de fer.
La trajectòria de Kandel comença amb un interès per la història, passa per la literatura, la medicina, la psiquiatria i acaba en la neurociència. Pel camí s’ha fet amant de l’òpera, jugador de tennis i col·leccionista d’art. Si és cert que les àrees més innovadores de la ciència són els marges on se solapen diverses disciplines, no puc deixar de pensar que el nostre sistema educatiu garanteix que aquesta mena de personalitat humanista no prosperi. Quan als setze anys cal triar quina mena de carrera es vol seguir, es perd de vista per sempre més una fracció immensa del món. Dubto molt que més endavant es pugui recuperar la visió de conjunt. És difícil que gaires llicenciats en humanitats puguin seguir en contacte amb la ciència i viceversa. No tots els premis Nobel de medicina han estudiat literatura a la universitat, però un sistema que permet adaptar-se als canvis de prioritats al llarg de la vida té molt de guanyat a l’hora d’aprofitar al màxim el potencial humà al seu abast.
