Tiempo de incertidumbre, de Tobias Hürter

Tiempo de incertidumbre. Los brillantes y oscuros años de la física (1895-1945)
Tobias Hürter
Traducció de Carles Andreu. Tusquets editores. 405 pàgines.

L’historiador Tobias Hürter ha escrit un llibre vertaderament impressionant sobre els orígens de la física contemporània. El seu relat s’estén durant les primeres dècades del segle XX i acaba amb la Segona Guerra Mundial, i amb l’explosió de la bomba atòmica. És un relat fascinant, amb Albert Einstein com a columna vertebral, però també amb personatges tan enlluernadors com Niels Bohr, Werner Heisenberg, Erwin Schrödinger o Paul Dirac. Tot plegat, aquest llibre es llegeix com una gran narració en la qual, a poc a poc, es van situant les principals descobertes de la física del segle, fins a arribar a la complexa i polèmica creació de la mecànica quàntica.

Però, de manera especial, és un gran retrat de personatges, novel·lescs tots ells. Com ara Einstein, superat per les dificultats de la mecànica quàntica, i morint a Princeton, sense amics ni familiars. El geni va ser sobrepassat per la seua pròpia ciència. O com Bohr, colossal, descomunal en tots els sentits, amb un crani tan voluminós que no hi havia auriculars de la seua mida, i que parlava de física de manera tan filosòfica (per no dir metafísica) que ningú no l’acabava d’entendre bé; de vegades ni ell mateix sabia molt bé què deia o què volia dir. O com Heisenberg, brillant i superb, tan segur d’ell mateix que allò el va conduir a col·laborar amb el nazisme, pensant que el podria manipular. L’autor del principi d’incertesa, i gran adalil junt amb Bohr de la mecànica quàntica, va acabar treballant amb el nazisme en la recerca atòmica, esperonat pel desig de construir una bomba d’allò més destructora. Si no ho va aconseguir, no fou per falta de ganes, sinó possiblement pel seu caràcter, entre presumit i arrogant, que el va impedir col·laborar amb altres físics alemanys i unir els esforços i materials necessaris. Quan es va assabentar que els nord-americans havien llançat un parell de bombes atòmiques no s’ho va creure. Qui el podia haver superat?

També hi apareix ben perfilat Erwin Schrödinger, l’aliat d’Einstein contra la mecànica quàntica, físic vienès brillant i creador d’aquella paràbola tan famosa del gat. I, al mateix temps, un femeller irredempt, que s’embolicava amb les dones dels seus ajudants, i els feia fills, i de vegades fins i tot compartien una mena d’estrafolari ménage à trois. Com diu Hürter, Schrödinger i les dones «és un camp amplíssim i quasi tan complex com la mecànica quàntica». Un Schrödinger que amb l’arribada del nazisme també va flaquejar d’allò més, i finalment va publicar una carta mostrant el seu suport a Hitler, que va decebre i entristir Einstein, i tots els seus amics exiliats. Són uns temps particularment obscurs, i on els físics alemanys intenten reconduir les coses amb el nazisme. El mateix Max Planck s’hi veu també involucrat, i acaba afirmant que existeixen diferents classes de jueus, uns que són «valuosos per a la humanitat» i altres que «no tenen valor». I entremig d’uns i uns altres, Paul Dirac, un monstre matemàtic que alhora vivia angoixat per malsons i processos autodestructius, cosa que el feia caure en la beguda. Finalment, va acudir al psiquiatre, que no era un altre que Carl Jung, que va quedar enlluernat i astorat per les facultats mentals d’aquell geni, fins al punt que feren tanta amistat que acabaren publicant un llibre junts.

Tobias Hürter empedra molt bé el relat amb tota mena d’anècdotes, i amb personatges secundaris també molt interessants, com ara el gran Rutherford, a qui els companys coneixien com el «cocodril», perquè s’estimava tant aquests animals que col·leccionava poemes sobre ells, i portava un cocodril de metall en la graella del radiador del cotxe. Però, per sobre de tot, el que es desprèn d’aquest llibre formidable és que les grans conquestes de la física del segle xx foren fruit d’un treball col·lectiu, d’una poderosa associació de ments brillants pensant en un mateix tema, discutint, barallant-se, passejant, anant-se’n fins i tot d’excursió per tal de pensar plegats a l’aire lliure. I com, finalment, tot allò es va arruïnar amb la conquesta atòmica. Einstein, de fet, va confessar que aquest va ser el més gran error de la seua vida. Des d’aquell moment, es varen iniciar els temps més foscs de la física, amb el desenvolupament de la carrera nuclear. Una realitat que segueix cada dia amenaçant el món, i de la qual, a més a més, els físics n’eren ben conscients. Com escrivia Heisenberg a un amic: «Potser els éssers humans ens adonem algun dia que, en efecte, tenim el poder de destruir la Terra per complet i que podem, per tant, conjurar certament el dia del judici final, o alguna cosa molt pareguda, que serà culpa nostra i de ningú més».

Aquest llibre també parla de tot això. De la profunda i pertorbadora responsabilitat d’aquelles ments privilegiades en la carrera embogida que condueix a la destrucció del món