Les hores noves
Julià Guillamon
Anagrama, 2022. 336 pàgines.
Julià Guillamon és un trinxeraire il·lustrat. Fill de barriada perifèrica, fondista ocasional, periodista venturer, naturalista tel·lúric, novel·lista freudià…: és tot això. I, sobretot, és un nen entremaliat. Se les pensa totes, s’interessa per tot i observa amb avidesa. S’inventa i aplega joguines temàtiques per passar-s’ho bé escrivint. Va pel món amb un caçapapallones de paraules, fabrica herbaris de conceptes, premsats a correcuita i classificats a la seva manera. Va fent llibres, més que res per divertir-se, em sembla.
Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989) va ser el seu primer assaig. El 1991 publicà La fàbrica de fred, que és un llibre de narracions urbanes. A Uh, Gabirú (2008) recollí articles esparsos. S’estrenà com a novel·lista l’any 2011, amb La Moràvia. L’any 2017 escrigué Travessar la riera, una crònica intimista subsegüent a una maltempsada familiar. Les cuques (2020) és una derivada pandèmica amb tot de relats curts de caire naturalístic. I ara s’ha despenjat amb Les hores noves (2022), que no sé ben bé com qualificar. Podríem dir que és un repertori de relats sobre sentiments experimentats amb les seves relacions amb la natura o l’entorn urbà, més o menys seqüenciats al ritme del calendari, un tomb de l’any de voyeur impenitent, com si diguéssim. A partir d’aquí, encasellar Guillamon és com pastar aigua.
Ens vam conèixer anys enrere per la seva faceta de guionista, que també la té. Després hem anat rient plegats. Amb rigor, això sí. Només ens fan gràcia les paradoxes serioses. De bon principi vaig saber que llegia la Història natural dels Països Catalans que jo havia dirigit. Tenia mèrit prendre-se-la com a llibre de lectura. Però és que se la creia, li permetia d’anar endreçant les seves infinites captures de bestioles, plantes i fenòmens. Per això és dels rars escriptors catalans que diu roure pènol i no arbre. I dels rars naturalistes que escriuen ficció. No se’l pot dur enlloc, es penja de tot.
Les hores noves és com Les hores de Josep Pla, però sense la revista Destino entremig. Un proteic recull d’articles mai no publicats enlloc, enfilats com una garlanda de cadeneta, farcits d’imatges i metàfores, balsàmicament ben adjectivats. Fonamentalment, passa a Arbúcies i rodalia, ben cert, però no és un llibre pairalesc o ruralista. Totes les òperes tenen escenari, però l’important és el que s’hi canta. Les hores noves, bé que curull de sopranos, tenors i tramoistes, de concertinos i contrabaixistes, no va d’intèrprets i virtuosos, sinó de situacions i de sorpreses, de descobertes i desconcerts. «Corals de veus de confit», «plantes estufades, amb corones de mongetes i gronxadors de Fragonard», «gripaus un a sobre l’altre, com dos Volkswagen estimbats en un desballestament de cotxes», «petits sistemes sanguinis injectats de cendra, crostes que semblen fetes amb bicarbonat i pols de talc gratinada»… Vet aquí alguns dels protagonistes. Qui n’intuiria la història? És impossible, s’ha de llegir el relat i astorar-se de com el descarat d’en Guillamon s’empesca un llibret per a tota aquesta tropa de cantaires desaparellats. Li suggereixo que ho faci vostè també, paga la pena.
Julià Guillamon és un embriac visual. Sembla que en vegi més que no en toquen. És també un curador compulsiu de tota cosa viva. Se sent responsable de les vides de les coses vives. En passant, aplega glans, llavors i pinyols que escampa més enllà, amb tothora renovada esperança de sembrador indefallent. Davant de tanta destrucció com veiem, ell replanta a tort i a dret tot passejant. O reubica salamandres desorientades i polls caiguts del niu. Va pel món recollint idees i escampant rebrots. Grava sobre la marxa tot el que veu o se li acut per tal de no oblidar-se’n i cuinar-ho literàriament quan torna a casa. Conserva l’encuriosida mirada prudent d’infant de suburbi astorat del món. Les narracions urbanes de La fàbrica de fred, del Poblenou industrial de quan era petit, sobrevolen els relats forestals de Les hores noves, del Montseny de la seva adultesa (si és que mai se n’ha fet de pròpiament adult; no hi posaria la mà al foc). Són històries de gent i de paisatges, de formes de vida antigues i modernes, de maneres d’estar i desaparèixer, de cases rumboses i masos esfondrats, de bèsties grosses i menudes, de plantes silvestres i conreades. Amb noms i cognoms, els vulgars, que ja pocs coneixen, i també els científics, que mai no gaires han sabut.
«A les parets sorrenques creixen els líquens de trompeta, irreals com bolets de la Lluna. Si ens aturéssim a mirar de prop, ens perdríem en aquest món d’esquames i ja no tornaríem a casa. (…) Sobre una arrel que sobresurt de la paret, un liquen queda penjant de la fusta com un ou ferrat caigut del cel». N’he vist molts de líquens, però mai no m’han suggerit ni trompetes ni ous ferrats. A l’oníric Guillamon, sí. Assegura que «és divertit esgranar fesols, fer saltar les llavors de la tavella com qui peta un plàstic de bombolles». Ho provaré. Mentrestant, navegaré per Les hores noves, amb ell i amb en Pau, el seu fill ja universitari, i amb la Cris, la seva dona, que es va recuperant del seriós accident vascular narrat a Travessar la riera. Trescaré novament muntanya amunt, bosc enllà, carrer avall, en cerca de provocacions, que en això consisteix mirar per veure. És molt gratificant.
Josep Pla, Pere Calders, Julià Guillamon… I tants altres narradors d’històries curtes. Un gènere fascinant. I pràctic, ara que tothom duu tanta pressa. Les hores noves: creativitat en petites dosis degustables. Per reflexionar i relaxar-se, tot alhora
