La vida de Jordi Sabater Pi (1922-2009) té tots els ingredients d’una bona novel·la d’aventures: un infant somiador, l’horror de la guerra, un llarg viatge per mar, expedicions dins la selva, grans descobriments, malalties i perills, amor, amistat, conflictes i traïcions, el retorn a casa, una gran pèrdua, el fruit dolç del coneixement (i del reconeixement)… i l’amarg enyor d’allò que mai tornarà. Coincidint amb el centenari del seu naixement, Toni Pou, guardonat divulgador científic, ha publicat una biografia d’aquest reconegut científic i gran dibuixant barceloní.
Les magnífiques il·lustracions del mateix Sabater Pi conviden a la lectura. Es tracta de dibuixos d’animals i plantes, paisatges selvàtics, objectes exòtics i rostres tatuats d’una enorme bellesa. Amb llapis, tinta i aquarel·la, i un traç alhora ferm i delicat, el dibuixant aconsegueix captar l’essència d’allò que dibuixa, amb una sensibilitat i una capacitat d’observació extraordinàries. Hom en vol saber més, i això és el que ens ofereix el text: un retrat de Jordi Sabater Pi dibuixat amb paraules. L’autor comença fent un esbós del personatge semblant a com faria l’etòleg un esbós del seu objecte d’estudi: el situa en l’espai del seu despatx, en relació amb els objectes que l’envolten, i en descriu l’aspecte físic i el gest de manera senzilla, tractant de copsar el que el defineix. A continuació, elabora un dibuix més detallat del naturalista reconstruint la seua història personal.
El llibre se centra, sobretot, en els vora trenta anys que Sabater Pi va passar a la Guinea Espanyola: des que hi va arribar, el 1940 –amb només 17 anys–, per a treballar de capatàs en una plantació, fins que va tornar a Barcelona, el 1969, quan la colònia es va independitzar. S’hi descriuen els seus afers quotidians, així com els esdeveniments més destacats de la seua vida. Hi ha dos aspectes, però, amb un pes important. D’un costat, les activitats amb què es guanyava la vida. A banda de les plantacions, Sabater Pi enviava objectes, plantes, esquelets i animals –tant dissecats com vius– a museus, universitats i centres d’investigació de tot el món. De fet, va ser responsable del Centre d’Adaptació i Experimentació Zoològica d’Ikunde, principal proveïdor del Zoològic de Barcelona i del Museu Etnològic d’aquesta ciutat. De l’altre, la seua intensa activitat intel·lectual. Les lectures científiques, les observacions de camp, el dibuix i les relacions epistolars que va mantenir amb els majors experts mundials en antropologia, zoologia i comportament animal el durien a investigar sobre temes tan diversos com l’organització del poble fang, el desenvolupament de la granota goliat, els goril·les de costa o la cultura als ximpanzés, amb què es guanyaria el reconeixement científic internacional.
Durant els anys a la colònia, Sabater Pi va enviar i rebre moltes cartes, que constitueixen la principal font d’informació de Toni Pou. L’autor té accés, doncs, a una esfera privada del personatge que li permet un gran detall descriptiu. La proximitat que ofereixen les cartes, però, presenta el risc de suavitzar la imatge d’aquells qui no van ser mers testimonis, sinó que van participar activament en un sistema colonial basat en l’explotació de persones i l’extracció de recursos. «La nostra consciència està neta?», va escriure Sabater Pi en una carta. Per sort, gràcies a Jordi Sabater Pi: L’últim naturalista podem aprendre de tot allò i quedar-nos amb el valuós llegat de l’estima per la natura i la passió pel coneixement.
