|
Finalment, un llibre que explica les mancances de la indústria farmacèutica i el seu entorn. Durant les darreres dues dècades la indústria farmacèutica ha esdevingut un dels dolents de la pel·lícula i és habitual trobar denúncies de les seves pràctiques procedents de llocs diversos, inclòs el nostre clergat local. El que fa diferent Mala farma és que Ben Goldacre sap de què parla, identifica clarament el problema, reparteix la culpa entre tots els implicats i defuig les teories conspiratòries. Les farmacèutiques no ens amaguen el remei alternatiu barat que cura el càncer: la realitat és molt pitjor. El seu llibre anterior, Bad Science, era una demolició controlada de diversos mites científics, inclòs l’abús de l’estadística en l’anàlisi d’assajos clínics. Ara posa el focus en el procés de desenvolupament de fàrmacs, de manera sistemàtica i sense deixar lloc a excuses. Els exemples cobreixen tota mena de malalties, fàrmacs i empreses. No se’l pot acusar de tria selectiva, perquè presenta casos molt representatius. Potser se li podria retreure que no esmenti el desenvolupament de tractaments per malalties «no comercials», com el Mectizan, que Merck regala des de 1987. Val a dir que aquestes mostres de bona voluntat queden en no res en comparació amb la llarga llista de males pràctiques que Goldacre repassa. El resultat és un llibre inquietant. La indústria farmacèutica és la peça central d’aquest problema, però Goldacre identifica el paper que hi representen els metges, els col·legis professionals, les universitats, els reguladors, les revistes científiques i les associacions de pacients, entre altres. Al final no hi ha ningú que tingui les mans netes. Com a persona relacionada amb el sector farmacèutic, a Mala farma reconec algunes pràctiques habi-tuals al meu entorn. No és que les persones siguem dolentes de sortida, sinó que sovint els incentius es posen de manera que no sempre produeixen els millors comportaments. Un exemple que es repeteix al llarg del llibre és el de l’accés a les dades dels assajos. Quatre ulls hi veuen més que dos, i és indiscutible que la revisió per part de més persones pot detectar coses (per bé i per mal) que hagin passat per alt als investigadors. Ni la indústria ni els reguladors no faciliten aquestes dades, malgrat que hi hagi sentències que els hi obliguin, i si ho fan és tard i malament. A més, molts assajos clínics fan comparacions irrellevants (amb placebo, o amb fàrmacs poc efectius, en lloc de fer-los amb els millors tractaments disponibles). Queda clar que la indústria gasta més diners en màrqueting que en recerca, i que això té un efecte negatiu sobre els pacients –començant pel preu dels medicaments. La bona notícia és que, després de diagnosticar el mal i explicar-ne les causes, Goldacre proposa solucions. Algunes són tan simples com complir allò que està escrit: que les revistes només publiquin assajos que estiguin correctament registrats; que els metges declarin els conflictes d’interès; que les empreses executin els assajos d’acord amb els criteris definits d’inici i que facilitin les dades originals completes i anònimes a qui les vulgui revisar. Altres propostes són més complicades, com limitar l’efecte dels visitadors mèdics i altres elements d’influència sobre el comportament dels metges. Però els sistemes públics de salut han entès que la reducció de costos també passa per limitar la despesa en màrqueting de la indústria farmacèutica. Mala farma és un llibre molt recomanable. Els qui tenim algun paper en el món farmacèutic ens veurem impulsats a revisar algunes pràctiques. La resta de lectors podran entendre millor per què algunes coses són com són, i sabran què poden fer per canviar-les. Jesús Purroy. Biòleg i escriptor (Barcelona). |
Mala farma |
