La «cooperativa d’ensenyament» va ser una original experiència ideada en 1907 per Marie Skłodowska-Curie en la qual ella i altres col·legues i amics de la Sorbona impartirien classes extraescolars als fills, amb un èmfasi especial en les matèries de ciències. Un grup de deu xiquets de la crème acadèmica francesa i el progressisme republicà: els Perrin, els Langevin i Hadamard, a més d’Irène Curie i la seua amiga Isabelle Chavannes. Els apunts extraordinaris que Isabelle pren en aquelles classes, preservats per pur atzar i publicats (Lezioni di Marie Curie, Ed. Dedalo, 2016), atresoren una de les experiències més càlides i innovadores de l’ensenyament, de la física i en general, i d’un valor que transcendeix merament la història.
Madame Curie, com es dirigeixen a ella els alumnes, selecciona una seqüència d’experiments que mostren fenòmens naturals, sorprenents en alguns casos, i que tots poden dur a terme: trenquen una membrana fent el buit, construeixen un baròmetre i un termòmetre, aconsegueixen que sure un ou o trenquen una bombeta en aigua per a verificar que no hi ha aire dins seu. Junts pesen, omplin, manipulen, observen, experimenten i juguen sota la guia de Marie. Amb senzillesa, rigor i un toc detectivesc, les seues preguntes dialogades vertebren les classes: com expliquem que…?, què passa si…? Quan sembla que evidències i raonaments convergeixen, s’experimenta una cosa nova que desafia l’anterior. La tecnologia, també quotidiana, deixa de semblar màgia: en muntar uns vasos comunicants, explica l’aigua de l’aixeta impulsada per la pressió dels depòsits en els terrats; per a mantindre calent un líquid, recorda la simplicitat d’un gest mil·lenari: «Jo començaria per posar-hi una tapa». Isabelle, cronista excepcional, anota els riures dels xiquets, la seua expectació i curiositat davant fenòmens sorprenents. Cal reivindicar aquesta dimensió lúdica, celebrar el goig del descobriment.
Les motivacions de Marie són similars a les que vaig tindre en els meus inicis: com introduir les meues filles, els fills de qualsevol, en aquestes experiències. Després de més d’un segle, aquesta xicoteta joia conté idees, fins i tot detalladament, que coincideixen amb les que oriente des de fa temps diferents iniciatives de docència i divulgació (dues facetes sovint indistingibles). Marie no prepara una introducció teòrica, ni una divulgació de les seues investigacions capdavanteres que ja li han valgut un Premi Nobel. Tria un contacte personal amb el món sensible, observable, ajudant de forma maièutica a ordir raonaments, amb la mirada posada en la comprensió i l’explicació a uns altres del treball propi. Aquesta manera de vehicular la ciència es remunta a les primeres acadèmies i salons científics, a espectacles ambulants com els que inspirarien a Faraday les seues Christmas Lectures, a les col·leccions d’instruments fins a mitjan segle XX. Potser així la va instruir de xicoteta el seu pare, Władysław, a través d’experiments. Tanmateix, la cooperativa d’ensenyament sorgeix en un període en el qual bullen noves propostes educatives, també al nostre país, que fomenten els hàbits científics en els xiquets i en la necessària formació dels seus mestres. En ciències i física, en particular, podem recordar José Estalella o Modest Bargalló, professor exiliat en 1939 i homenatjat recentment.
Compartisc amb Marie aquesta herència recuperada a la qual vaig accedir d’una manera tardana i autodidacta, en una època que ha descurat aquests plantejaments, quan són més necessaris que mai en tots els nivells educatius i per a la ciutadania en general; per a orientar-se en la complexitat d’un món tecnificat, enfront de faules i falsedats, promovent el sentit crític. Les noves tecnologies tenen molt a aportar, sempre que retiren cortines d’hermetisme i contribuïsquen a fer més diàfana la comprensió, mai per a convertir la ciència i la seua divulgació en una caixa negra. El repte, ara com en 1907, implica desenvolupar de manera efectiva projectes arrelats en la realitat i els problemes de l’educació, donar valor a aquella obstinació i posar molts mitjans perquè qualsevol puga ser una Curie o un Perrin. I perquè l’alegria de la ciència siga un record infantil i una pràctica quotidiana.
