Una ecuación y un gato. Schrödinger Jesús Navarro Faus Nivola. / Tres Cantos, Madrid, 2009. 240 pàgines.
Schrödinger és un científic molt interessant i important (recentment se’l considerava com el cinquè científic més influent de la història, tan sols per darrere d’Einstein, Darwin, Crick i Bohr). Bé mereix que l’editorial Nivola haja decidit finalment incloure’l en la sèrie «Científicos para la Historia», amb uns trenta volums editats.
De la biografia, se n’encarrega Jesús Navarro, professor d’investigació del CSIC, a l’Institut de Física Corpuscular de València, autor que ja ha posat de manifest la seua solvència en biografies anteriors sobre Jules Verne i Richard Feynman, tan instructives i entretingudes com aquesta. Aconsegueix fer realitat la recomanació dels clàssics (instruir adelitant) barrejant capítols biogràfics amb altres on presenta les contribucions científiques i també humanistes, sense les quals el personatge no es trobaria complet. Una altra raó és la simpatia que desperta el científic en l’autor, que en tot moment recalca la seua personalitat polifacètica: el qualifica de «generalista» i «humanista». A més, s’hi intercalen quadres amb breus informacions d’altres científics, d’institucions o de conceptes presentats al text principal que contribueixen a facilitar la lectura.
L’autor divideix la biografia en sis capítols, seguint els sis períodes que el mateix Schrödinger va establir en la seua breu autobiografia. Hi presenta la infantesa, la situació de la física a Àustria amb les controvèrsies entre Boltzman i Mach, i la seua participació com a oficial d’artilleria en la I Guerra Mundial. Després mostra la seua carrera com a professor d’universitat, considerat un excel·lent docent amb un estil senzill i precís.
En el quart capítol, ens parla de la concessió del premi Nobel i de la seua renúncia voluntària a la càtedra de Berlín quan va pujar Hitler al poder el 1933 i va promulgar una llei de depuració del funcionariat que no l’afectava, ja que no era jueu ni socialista, etc. Per això, ell i Einstein foren els únics esborrats dels registres acadèmics en el període nazi.
Comença una època de viatges, dedicant especial atenció als dos que va fer a Espanya els anys 1934 i 1935, convidat per Blas Cabrera, a qui va conèixer en una Conferència Solvay. També mostra alguns textos de l’intercanvi epistolar en castellà que van mantenir els dos científics quan estaven en l’exili.
El 1936 va tornar a Àustria, a la universitat de Graaz. Dos anys després, el 1938, es produeix l’Anschluss, la unió d’Àustria i Alemanya, i una nova purga que inicialment no l’afecta perquè accepta escriure una carta de suport al nou règim que li demana el rector. L’autor ens dóna elements per comprendre la situació i tampoc defuig abordar el gran buit en l’autobiografia de Schrödinger, les seues relacions amb les dones. Però finalment, el científic va tornar a l’exili i de 1939 a 1956 va treballar a l’Institut d’Estudis Avançats de Dublín. Solament al final de la seua vida va poder tornar a Àustria.
En els capítols més científics es tracta de l’equació i el gat que donen títol a l’obra i simbolitzen així les principals contribucions de Schrödinger. En el tercer, resumeix el procés que porta a la mecànica ondulatòria i els sis articles que publicà sobre aquest tema el 1926, el seu annus mirabilis. En el sisè realitza una bona introducció als problemes d’interpretació de la física quàntica, presentant l’anomenada ortodòxia de Copenhaguen, i els articles d’Einstein, Podolski i Rosen i del gat de Schrödinger, que, malgrat ser rebutjats en el moment de publicació, actualment s’han convertit en clàssics que han donat pas al desenvolupament de la informació quàntica, la teleportació i altres temes d’investigació molt actuals.
També dedica dos capítols a altres llibres de Schrödinger. El capítol 9, a les contribucions dels físics a la biologia i especialment al llibre Què és la vida?, del qual resumeix les principals aportacions i la importància que va tenir per cridar l’atenció sobre problemes importants de la biologia i com a font d’inspiració dels biòlegs moleculars. En el següent, titulat paradoxalment «El físic metafísic», ens parla de La naturalesa i els grecs i s’hi veu que aquests van descobrir la visió científica del món; de Ment i matèria, on s’aborden les preguntes clàssiques de la filosofia sobre la relació entre totes dues, i de Ciència i humanisme, on parla del valor de la ciència, i afirma que hi ha una sola cultura, i la ciència en forma part.
En resum, un llibre de lectura molt recomanable per a professors i estudiants de física i química, així com per a qualsevol persona interessada per la ciència.
