El treball artístic de Mira Bernabeu des de mitjan dècada dels noranta pot dividir-se en dos grans grups de sèries, representatives al seu torn de maneres complementàries d’entendre la qüestió artística, és a dir, d’una banda vinculada a la tradició de la representació de la realitat i, d’una altra, generadora de noves maneres de construir-la, en la línia dels nous comportaments de l’art visual que escorcolla en les ciències socials una manera d’acceptació en el terreny polític. D’entre aquestes, la més extensa inclou el subtítol Mise en scène com un leitmotiv genèric que relaciona l’art i, per derivació, la fotografia amb el teatre i les normes de comportament social. L’altra, sorgida de manera espontània i ja consolidada en aquesta última dècada, pren el concepte de panorama com a base sobre la qual atendre diferents realitats deslocalitzades.
Mira Bernabeu, 2010. Imatges extretes de la sèrie «La genealogia de la consciència».
La manera com ambdós tipus de sèries prenen forma es pot veure, així mateix, com una actitud complementària que repassa tant els aspectes generals com els particulars, el tot i les parts. Les posades en escena responen a produccions fotogràfiques i videogràfiques molt elaborades compostes per escenografies complexes, de vegades barroques i que solen contenir una riquesa de referències que obliga a detenir-se en la imatge fixa o visionar el vídeo com qui desgranara informació a partir d’un nucli concentrat. Els panorames, per la seua banda, descomponen la concreció de les escenografies per mostrar-se com un col·lectiu format per una successió d’individualitats. Entren en joc els detalls, que es descontextualitzen del seu àmbit, i sorgeixen retrats d’individus analitzats com a estudis de cas quasi clínics, realçats per l’ús de peus de foto individualitzats.
Mira Bernabeu, 2010. Imatges extretes de la sèrie «La genealogia de la consciència».
En tots dos casos, des d’ambdues posicions, la intenció de l’artista és analitzar la totalitat del tema tractat, incloent-hi en el procés entrevistes als participants, autèntica memòria oral d’un moment reconduïda com a veu en off testimonial dels vídeos. En aquests, les càmeres literalment recorren les escenografies i els models com una mirada inquisitiva i voyeur que s’atura en els detalls i es pregunta el perquè de la seua presència allí, de la mateixa manera com l’espectador qüestiona tot l’entramat escenogràfic o se sorprèn de la convocatòria de tots aquells que han estat retratats, partícips en bloc d’una performance col·lectiva.
«La intenció de l’artista és analitzar la totalitat del tema tractat, incloent-hi en el procés entrevistes als participants, autèntica memòria oral d’un moment reconduïda com a veu en ‘off’ testimonial dels vídeos»
En la seua posada en escena La genealogia de la consciència III, un grup de personatges, vestits de fosc i abillats amb màscares blanques, ocupen un jardí públic amb reminiscències d’àgora romana, mentre representen diferents escenes sobre el comportament social des de l’individual, en relació sempre amb el comunitari. En aquesta sèrie d’imatges emergeixen clares referències al tira i afluixa constant que s’estableix entre minories socials, la massa acrítica i el poder polític.
Número 66 (2010): Ona verda
