Growth without development. With respect to the future of historic market gardens. A coordinated policy is essential to protect what remains of the market gardens. Few European cities have an environment like the Valencian market garden region. Nevertheless, its future is uncertain: a decrease in the irrigated area, pollution of waters with nitrogenous fertilisers, pesticide abuse, unprofitability of many crops, urban speculation…, all this projects a distressing panorama. Therefore, it is necessary to develop an effective territorial policy as soon as possible, which includes an Integral Protection Plan, to protect the remnants of the Valencian market garden. Without a global territorial policy the result will be as it has been up till now, simply chaotic, and in a few years the «huerta valenciana» will disappear irrevocably.
L’atenció al futur dels regadius tradicionals, essencialment dels grans regadius històrics mediterranis, com ara les hortes de València i del Segura, transcendeix de llarg els enfocaments socioeconòmics, d’infraestructures o mediambientals. Són molt més que espais rurals periurbans a l’estil dels perímetres hortícoles que podem trobar en moltes ciutats mediterrànies. Poques ciutats europees disposen d’un entorn tan singular.
Aquests paratges culturals constitueixen un element d’identitat que reuneix centúries d’història de la cultura i que testimonia el pas de diferents pobles. És alhora història de la cultura, de la tecnologia, de l’organització social, de les estructures de poder, de l’agricultura… i tot això corre el risc imminent de desaparèixer, de sucumbir, com ha succeït ja amb la majoria de perímetres hortícoles de menor entitat existents en altres ciutats.
Són escenari privilegiat per poder analitzar el que ha passat i el que està passant en el litoral mediterrani durant els darrers trenta anys: creixement urbà caòtic, localització desordenada d’activitats industrials, especulació del sòl i degradació mediambiental són la conseqüència visible de l’absència de planificació supramunicipal i de la desídia de les nombroses administracions públiques que tenen competència sobre l’ordenació del territori.
L’ordenació del territori i la protecció mediambiental, les grans assignatures pendents des de la consolidació de la democràcia, són les matèries en què menys s’ha avançat i no s’entreveu un horitzó que es puga qualificar ni tan sols d’esperançador.
No veig raons per ser optimista. Aquests entorns singulars que cada dia entaulen el seu particular i desigual combat amb la ciutat real tenen escasses possibilitats de supervivència més enllà de les grans declaracions sobre desenvolupament sostenible, de seminaris, de plans, de programes i de declaracions d’organismes internacionals i de governs (de tots els colors).
Hi ha prou de fer una ullada al conjunt per comprovar que el panorama és certament desolador. La major part de les séquies de l’horta de València han reduït el seu perímetre regat a la tercera part de l’original. En alguns casos (trams de les séquies de Mislata, Mestalla, Rascanya, Favara o Rovella) la zona regable ha desaparegut per complet o només hi subsisteixen taques inconnexes d’horta residual condemnades a desaparèixer en els anys vinents en favor del sòl urbà. Queden, això no obstant, alguns espais d’horta que mantenen en conjunt el seu alt valor pasatgístic, particularment en les séquies de Quart, Tormos, Rascanya o Montcada.
En tots els casos, els nivells de contaminació són molt elevats. Molts braçals funcionen de fet com a clavegueram urbà i com a punts de vessament sense depuració de polígons o d’activitats industrials. Alguns braçals reguen, fins i tot, amb aigües residuals. Un estudi recent estimava que en l’àrea metropolitana de València existeixen quasi 900 punts d’abocament incontrolat de residus sòlids urbans i industrials. D’altra banda és conegut que el riu Segura en la seua part baixa funciona com un gran col·lector urbà i industrial i que la salinització dels camps i la qualitat de les aigües (algunes s’utilitzen per a reg fins sis vegades) són un problema que s’arrossega des de fa massa anys, potser podríem dir dècades.
«No veig raons per ser optmista. Aquests entorns singulars que cada dia entaulen el seu particular i desigual combat amb la ciutat tenem escasses possibilitats». En la foto Alqueria del Caballero, a frec de València ciutat.
La dotació d’infraestructures i equipaments ha significat i significarà una reducció notable d’espai productiu. En alguns casos això és conseqüència de decisions més que discutibles (el cas de corredors i de distribuïdors comarcals que travessen o que ocupen alguns dels espais d’horta millor conservats). En altres, com ara la ubicació en el seu dia de campus universitaris al camí de Vera o l’ampliació de la ZAL del port cap a la Punta, són senzillament irreversibles.
L’avanç i la previsió immediata de la urbanització en els 44 municipis de la comarca i la localització desordenada i descoordinada d’activitats industrials sense cap garantia a termini mitjà quant a la depuració de vessaments són una amenaça certa.
L’abús de pesticides (la fitofarmàcia) i el sobretractament del sòl amb fertilitzants nitrogenats ha contaminat les aigües subterrànies fins uns nivells (superiors als 100, 150 i fins i tot els 200 mg/litre en alguns municipis) que les converteix en inutilitzables per al consum humà durant generacions.
Per últim, les expectatives per a l’activitat agropecuària són, lògicament, fosques. Es tracta d’un combat desigual, dèiem adés. La falta de rendibilitat de moltes collites, la creixent inseguretat i el vandalisme, el desconcert d’uns titulars d’explotació envellits i amb dificultats per a transmetre l’explotació a un familiar directe més jove, i la reducció de l’avantatge comparatiu derivat de la proximitat a un gran centre urbà respecte a altres produccions hortofructícoles que ara arriben sense massa dificultat, fan que el futur s’oriente en molts casos cap a l’extensificació, mitjançant els cítrics, que permet externalitzar les feines, practicar l’agricultura a temps parcial i mantenir així un patrimoni en expectativa de ser venut com a sòl urbà o industrial. Una sola dada illustra clarament el procés: a començament de 1960 l’horta tradicional ocupava 20.000 ha, avui amb prou feines sobrepassa les 5.000 ha. En conclusió, no és un territori sostenible en el sentit més ampli i correcte del terme.
De diagnòstics, no en falten. Hi ha estudis, seminaris (si són internacionals pareixen més importants), plans (fins i tot verds), plans municipals d’especial protecció… que advoquen unànimement per la defensa, la protecció i fins i tot per la preservació de l’horta. Però cap govern democràtic no ha pres una sola iniciativa seriosa que, de manera global, és a dir, abraçant la ciutat real que conforma l’àrea metropolitana, nasquera amb vocació d’alterar aquesta tendència irreversible cap a la progressiva desaparició d’un dels paisatges culturals més formidables de la conca del Mediterrani. Iniciatives globals, s’entén, que a més estiguen fonamentades en la realitat i no en la creença nostàlgica que qualsevol temps passat va ser millor o en la pura utopia urbanita. És possible fer res?
Acumulació de residus sòlids al Canal del Túria (Alfafar).
A dalt, a l’esquerra, abocament de residus industrials sobre el Braç del Vicari (Séquia Reial del Xúquer) i, a la dreta, del clavegueram d’Albal sobre la xarxa de reg.
El procés serà irreversible, al meu parer, si en primer lloc la qüestió no s’aborda mitjançant una política que incloga i que afecte tots els municipis de l’àrea. Solament en aquest marc es podria abordar un pla integral de protecció de l’horta en aquelles àrees susceptibles de ser protegides amb garantia d’estabilitat futura. Sense una política territorial global (les lleis vigents inclouen figures com els plans d’acció territorial), cada municipi adoptarà, com fins ara, les pròpies directrius, i cada unitat de les diverses administracions competents, les seues. El resultat serà senzillament caòtic. L’única experiència recent, descartada la iniciativa franquista de la Gran València, que hauria pogut ser de gran eficàcia, el Consell Metropolità de l’horta, ha quedat reduïda, des del seu naixement mateix, a mer organisme residual sense cap competència en política territorial.
Convé recordar que existeixen almenys catorze centres de decisió política amb competència sobre aquest territori: 44 ajuntaments, Consell Metropolità de l’Horta, Diputació Provincial, conselleries d’Indústria, Agricultura, Medi Ambient, Obres Públiques i Cultura –en molts casos a través de diverses i no sempre ben avingudes direccions de servei–, Confederació Hidrogràfica del Xúquer, ministeris d’Obres Públiques, Agricultura, Medi Ambient, organismes de Ports i Costes, més a banda comunitats de regants, organismes de la Unió Europea… El resultat és que tots decideixen i cap no és responsable de les conseqüències. És impossible saber en molts casos qui decideix. I a vegades, encara que hi haja tantes administracions, darrere d’una decisió que afecta profundament el territori (per exemple, la canalització d’un barranc que pot aterrar l’Albufera, un accés nord al port, o el traçat d’una carretera comarcal), trobes un enginyer anònim que ha aconseguit veure com prospera el seu vell projecte i que no respon democràticament davant de ningú. En segon lloc, molts desitjarien que els agricultors continuaren essent el autèntics guardians d’aquest entorn privilegiat que encara es manté així gràcies a ells. Fins i tot a vegades se’ls censura perquè aspiren a vendre com a sòl urbà les seues explotacions. A aquest respecte no haurien d’oblidar-se dues coses: que qualsevol política pública s’ha d’acometre comptant amb el consens i la cooperació dels agricultors i que qualsevol iniciativa orientada a afavorir l’estabilitat de les explotacions ha de garantir la rendibilitat de l’activitat agropecuària i d’altres activitats complementàries en el medi rural.
Hi ha possibilitats creixents de futur. Esmentem-ne dos exemples: l’agricultura i la ramaderia biològiques o el turisme rural. Però sense ànim de ser exhaustius, solament això implicaria polítiques metropolitanes de depuració integral d’aigües, control de vessaments, paralització de l’avançament urbanitzador en la zona de l’horta, coordinació de polígons industrials, plans de modernització del regadiu tradicional, plans incentivats d’introducció d’agricultura biològica, plans de reducció dels adobs, eliminació de productes fitosanitaris, creació de marques de denominació, impuls d’un nou cooperativisme rural, noves xarxes de comercialització, plans de rehabilitació de l’arquitectura rural, de la trama de camins i dels elements del sistema hidràulic… Si enfront de tot això trobem que falten plans seriosos de modernització i normes metropolitanes i que la urbanització és molt rendible, quines raons hi ha per ser optimista?
