La marjal de Pego-Oliva, a cavall entre la Marina i la Safor, va ser durant molt de temps un espai de conflicte. Declarat parc natural el 1994, el xoc entre els interessos conservacionistes i els qui apostaven per la seua explotació agrícola desencadenà un greu conflicte social i, fins i tot, l’empresonament de l’alcalde de Pego. Més de vint anys després d’aquella topada, i en un clima de pacificació, la Conselleria d’Agricultura ultima els treballs de concentració parcel·lària —reclamats des de fa cinquanta anys— per delimitar i ordenar definitivament les àrees d’especial protecció i les del conreu de l’arròs. És l’última empenta per a la consolidació d’aquest aiguamoll d’enorme valor ecològic.
Des de la part alta de la Muntanyeta Verda la marjal de Pego-Oliva apareix com una catifa vegetal. Immediatament als nostres peus hi ha el senillar, esponerós, solcat pel riu Bullent. Una mica més enllà hi ha els camps de cultiu d’arròs, que a aquestes altures de l’any han pres unes tonalitats que van del verd al marró. Tot just ahir van acabar de segar la varietat bomba, que ací és majoritària (l’altra varietat és la bombó, d’una qualitat excel·lent). Al fons, en la zona més pròxima a la mar, una taca d’un verd més intens s’obre camí. Ací predominen els canyars. Tot plegat, constitueix el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, un dels 22 que formen part de la xarxa de la Generalitat Valenciana. La imatge seria idíl·lica si no fora per l’eixam d’unifamiliars de la urbanització Montepego que, cap al sud, taquen les llomes de la serra de Segària. Aquesta és, al capdavall, una zona costanera, sotmesa al llarg de les dècades a una enorme pressió urbanística.
A hores d’ara, doncs, la marjal esdevé una mena de pulmó verd entre les comarques de la Safor i la Marina, un aiguamoll de 1.253 hectàrees situat en el centre de la ferradura muntanyosa formada per les serres de Mostalla, Migdia i Segària. S’hi poden veure garses, arpellots de marjal, àguiles pescadores… I samarucs, molts samarucs. I també la colònia de nenúfars més gran del País Valencià. «Aquest és un espai d’un enorme valor ambiental, que a més ha estat un fre per a la salinització dels aqüífers —explica Joseba Rodríguez, biòleg i director del Parc Natural—. Malauradament crec que a hores d’ara encara és un espai molt desconegut, fins i tot per a la gent de la comarca. El potencial que té és enorme. Si no és més conegut és a causa dels conflictes que s’hi han viscut».
Passejant assossegadament pels seus camins ningú no pensaria que aquest ha estat, en el passat, l’escenari d’una intensa batalla. Però sí ho ha estat, fins al punt que algunes ferides encara resten obertes. Perquè sobre aquest espai s’han succeït tot de projectes depredadors i han confluït —i xocat— interessos diversos: els uns volien treure’n rendibilitat agrària i econòmica; els altres, promoure una lògica conservacionista que menystenia els usos tradicionals. La història és llarga i inclou un conat de retenció a un director de Parc Natural i l’empresonament d’un alcalde. També l’opció —no substanciada— que aterrara ací el parc d’Eurodisney. Han passat 50 anys d’ençà que l’Administració pública es fixà en aquest espai i només ara la situació sembla haver-se pacificat. Fins al punt que la Conselleria d’Agricultura té encarrilat el procés per a una concentració parcel·lària llargament demandada en la zona. Seria el pas definitiu per delimitar la zona arrossera i la de protecció especial. Anem, però, a pams.
L’ullal de la història
La marjal de Pego-Oliva fou durant molt de temps, com tants altres aiguamolls de la costa mediterrània, un espai inhòspit. «Als camperols de la zona, a l’edat mitjana, els resultava molt més rendible cultivar el secà i l’horta, i van donar l’esquena a aquella zona humida on podien encomanar-se tot de malalties», explica Joan Miquel Almela, autor de La marjal de Pego: Història i etnologia de l’arròs en un espai natural. Fins que, a finals del segle XVIII, la població creix i comencen a superar-se aquelles prevencions i s’inicia un incipient procés de transformació.
Es té constància que a la primera meitat del segle XIX es produeixen els primers cultius d’arròs. Almela ha documentat que el 1840 els grans propietaris fan el primer vedat arrosser. És el tret de sortida al procés d’antropització d’aquest espai natural. Sobre el terreny comencen a obrir-se canals, sèquies… «Es tracta d’una zona molt propícia per al cultiu d’arròs, la qual cosa provoca que una gran part de la població acabe dedicant-s’hi, d’una forma o una altra», explica Almela, que és historiador i treballa com a arxiver de Pego.
El cultiu del cereal blanc, doncs, esdevé una font de riquesa i la terra és cobejada. Arriben a construir-se vuit molins i les varietats es multipliquen. Tot rutlla fins a la dècada dels 50 del segle XX. «El problema d’aquesta marjal era que els aqüífers eren molt elevats i això impedia l’entrada de la maquinària, circumstància que, en comparació amb altres aiguamolls, feia molt poc rendible el seu cultiu», explica l’historiador. Ocorre, doncs, que moltes famílies n’abandonen el cultiu i cerquen altres mitjans de vida a partir de la dècada dels cinquanta. Fins a arribar a eixe punt, però, la terra ha anat trossejant-se, fins a convertir la marjal en un eixam de xicotets propietaris. En són prop d’un miler per a 886 hectàrees. És, en definitiva, el minifundisme elevat a la màxima potència.
Atemptats mediambientals
Tanmateix, són anys propicis per a l’agricultura valenciana. L’exportació de cítrics ha esdevingut una font de riquesa —i d’especulació— i des de Madrid, a principis de la dècada dels 70, es plantegen què fer amb aquella terra en desús. Són anys de desarrollisme; uns anys, també, d’una nul·la sensibilitat mediambiental, i les autoritats franquistes veuen en la dessecació i transformació de la zona l’única solució possible. El març de 1970 s’aprova un decret ministerial que declara la marjal d’utilitat pública. L’IRYDA (Institut per a la Reforma i el Desenvolupament Agrari) posa a sobre de la taula un projecte que consisteix en el drenatge d’aquest aiguamoll, amb l’objectiu, en última instància, de propiciar el conreu d’hortalisses i cítrics. La població local, alhora, reclama —i les autoritats accepten— iniciar un procés de concentració parcel·lària: el pacte era que els propietaris cedien les terres, disperses, a canvi de rebre’n unes altres concentrades. «El que passava era que hi havia molt de desgavell. Hi havia famílies que no sabien on tenien les terres, que les havien deixat de conrear. La concentració parcel·lària era una bona solució», explica José María Pascual, president de la SAT [Societat Agrària de Transformació] Les Tanques.
El projecte va alimentar els somnis de riquesa a Pego. L’IRYDA inicià els treballs, i mitjançant bombes, comportes i canalitzacions començà la dessecació d’aquest indret. Fins que el 1984 la natura feu la seua feina restauradora: un temporal d’intenses pluges va tornar a negar la zona i l’aigua va tornar d’on mai hauria d’haver sigut retirada. Els enginyers van acceptar la inviabilitat de la seua croada i els plans de dessecació, en els quals ja s’havien invertit 40 milions de pessetes, quedaren en un calaix, per a desgrat de molts pegolins. El rumor, l’any 1985, que la Disney podria instal·lar allí el seu parc europeu va alimentar les esperances de molts propietaris. Aquells anhels, però, s’escolaren quan la factoria es decantà per París.
Passà el temps i amb ell canvià la sensibilitat mediambiental. El PSPV-PSOE, que durant anys havia negligit les postures conservacionistes, feu un gir en la seua percepció de la qüestió. Impel·lit per la Unió Europea i esperonat per la seua inclusió en la llista del Conveni de Ramsar (de protecció dels aiguamolls), l’any 1994, el govern de Joan Lerma va aprovar el decret que declarava la marjal de Pego-Oliva com a parc natural. Aquell espai de canyar i senill assolia tota una altra dimensió. La marjal passava a jugar en la Champions dels espais naturals del País Valencià.
Per als ecologistes, fou una gran victòria; per a molts pegolins, aquella declaració fou percebuda com una afronta, una figura que, al capdavall, en limitava l’aprofitament. La declaració del Parc Natural, de fet, significava l’ajornament del procés de concentració parcel·lària fins que, almenys, s’aprovara un pla d’ordenació dels recursos naturals (PORN).
«Se va fer sense estudi ni consulta amb la gent del territori», lamenta José María Pascual, el qual ha estat president de l’Associació de Caçadors de Pego. Néstor Portes, membre de la plataforma Pego Viu s’ho mira amb una perspectiva semblant, tot i que amb matisos. «No hi hagué un procés de diàleg amb els propietaris, els ajuntaments ni els usuaris. Sobre el paper dibuixar els límits d’un parc natural és molt fàcil, però altra cosa ben diferent és gestionar-ho amb la gent del territori», explica Portes. Al capdavall el cas de la marjal de Pego-Oliva reproduïa la mateixa col·lisió d’interessos que en molts altres punts del territori la declaració d’uns altres parcs. Sense recursos públics per invertir-hi, els parcs, més que un atractiu turístic i un patrimoni mediambiental, esdevenien, a ulls dels locals, un element limitant.
El cas de Pego, tanmateix, arribà a extrems inversemblants quan l’aleshores alcalde, Carlos Pascual, d’Unió Valenciana, un personatge hiperbòlic i histriònic, decidí que era ell i només ell qui manava en aquell pedaç del seu terme municipal. Els seus estirabots contra la ‘ingerència’ de València prompte van trobar la simpatia del veïnat. La marjal havia de ser un espai productiu i, per això, Pascual, en contra del criteri de la Generalitat va iniciar, amb càrrec al pressupost municipal, tota una sèrie d’obres per permetre el cultiu de l’arròs. Les advertències per part de la Conselleria de Medi Ambient (aleshores comandada per Unió Valenciana, en virtut del pacte del pollastre) van caure en sac foradat. L’estira-i-arronsa es feu virulent al municipi, entre barreteros i antibarreteros (barret és el malnom de Pascual), fins al punt que en una ocasió els veïns del poble van retenir l’aleshores director del Parc, Vicent Urios, i van llançar a la sèquia un ecologista.
Mentrestant, i en part per justificar la tossuderia de l’alcalde, alguns agricultors reiniciaren el cultiu de l’arròs. «El problema va ser que l’enfrontament no era mediambiental, sinó polític», sintetitza Néstor Portes. Entre 1996 i 1999, se succeïren les cremes controlades, la col·locació de pedres als camins, l’aparició de màquines per aplanar els terrenys,… Els treballs van alterar més de 600 hectàrees. Molts veïns van veure amb bons ulls aquella actuació. En les eleccions locals de 1999, Pascual, de fet, assolí la majoria absoluta. El gener de 2004, l’Audiència d’Alacant va condemnar-lo a sis anys de presó i altres sis d’inhabilitació per un delicte contra els recursos naturals i el medi ambient.
Culminar la concentració
Aquell mateix any, la Conselleria de Medi Ambient va aprovar el PORN. En contra dels qui auguraven la prohibició total d’activitats, el document permetia el manteniment de les activitats agràries tradicionals, principalment les vinculades al cultiu de l’arròs —que s’havien potenciat arran les actuacions de Pascual—, en considerar que aquestes tenien un interès ecològic, socioeconòmic i cultural. En atenció a això, es fixava una zona especial de protecció, on no era permesa cap pràctica agrícola (vegeu el mapa). A la pràctica, totes dues zones estan a hores d’ara delimitades (i el cultiu d’arròs, molt consolidat), però, la propietat de la terra continua molt dispersa, circumstància per la qual el Botànic va decidir, l’any 2018, reprendre el procés de concentració parcel·lària. «Ha estat una reivindicació llargament anhelada. Ja era hora que es materialitzés», manifesta José María Pasqual, el qual critica el que, al seu parer, han estat «els abusos a la propietat» per part de la Generalitat. El nombre de parcel·les incloses en el procés s’eleva a 2.868, mentre que els nombre de propietaris involucrats ascendeix a 916.
Com fer, però, un procés de concentració parcel·lària en un territori on, a voltes, ni tan sols els propietaris saben ubicar exactament la parcel·la? De moment, la Conselleria que comanda Mireia Mollà ha iniciat els treballs d’identificació amb la col·laboració del veïnat, cosa que ha suposat la creació d’una mena de cadastre. És un treball de formigueta, com un immens trencaclosques. La voluntat de la Generalitat és poder adquirir el major nombre de parcel·les possibles, de manera que, en última instància, i mitjançant la concentració, puga esdevenir propietària del major nombre possible de fanecades de protecció especial, per salvaguardar, en última instància, la seua integritat.
Es tracta, al capdavall, d’un procés similar al que va seguir, fa tres anys, amb la compra d’una part del pic de la Penyagolosa. O el que, segons publicava la setmana passada Levante-EMV, vol seguir a l’Albufera. Amb la diferència que a la marjal de Pego-Oliva donarà satisfacció a una demanda —la de la concentració parcel·lària— que dura mig segle. La col·laboració del veïnat, de fet, està sent total. La partida reservada enguany als pressupostos per a la compra de terrenys a la marjal era de 500.000 euros. En el mitjà termini Agricultura estima un pressupost de compra d’entre dos i dos milions i mig d’euros. Per a Roger Llanes, secretari autonòmic d’Agricultura, amb la culminació de la concentració «acreditarem que és perfectament compatible i desitjable la convivència d’una zona de marjal protegida en un parc natural amb el cultiu d’arròs». «A més —diu Llanes—, amb la zona de protecció especial ja consolidada podrem planificar amb més precisió i certesa les intervencions en el Parc».
De feina per fer, n’hi ha encara molta. El Parc compta avui amb una brigada de quatre persones, dos educadors ambientals, una tècnica (responsable de quatre parcs), a més del director (que ho és també del del Montgó), un personal minso si es vol potenciar realment aquest ecosistema. Actualment, ni tan sols disposa d’un centre d’interpretació, com sí tenen el gruix de parcs naturals valencians. Amb el procés de concentració encarrilat, ara els principals perills es concentren més enllà dels límits del Parc, com adverteix Néstor Portes. «La marjal és un ecosistema molt sensible que depèn absolutament de l’aigua. Les urbanitzacions que proliferen al voltant necessiten aigua i per tenir-ne cal fer pous. I aquest pous, moltes voltes, són els mateixos que alimenten els aiguamolls —avisa—. Alterar els voltants significa també malmetre l’equilibri que sosté la marjal».
Aquest article ha estat publicat originalment a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.
