Feijoo, la ciència al servei de déu

Feijoo, Science in God’s Service. Defender of modern science and an enemy of error, friar Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764) is the great disseminator of Spanish Illustration; despite this, neither his empiricism nor his erudition were able to go beyond the limits of his epoch or save him from falling into error. His work constitutes an attempt to reconcile the discoveries of modern science with the dogmas of Roman Catholicism.

La pacient espera

Junt amb el mar, en el trencant, hi ha un frare que va comptant les onades que s’abaten contra la costa. La desena –diuen els marins– és sempre la més forta, la que tomba els navilis i provoca els naufragis. Però el monjo que les compta, fra Benito, no aconsegueix destramar el ritme o la constància de les onades. Observa, compta, reflexiona, i amb això té prou per a desfer un error més; i no obstant això, continuen sent incomptables els misteris que l’oceà amaga a la raó. Mentre compta les onades, el pare Feijoo es pregunta per l’enigma de les marees, els tritons i les nereides.

Considerat un autor caduc i desfasat en el primer centenari de la seua mort, el pare Feijoo se’ns presenta avui com un dels escriptors més vius i interessants del nostre segle XVIII.

Fra Benito degué ser un home serè i pacient, capaç d’escoltar durant hores el rumor de l’onatge, o d’esperar durant anys en la seua cel·la, atent sempre al murmuri de les polèmiques i al ressò de les disputes entre pedants i filòsofs. Va ser una llarga espera, mes no una espera en va. Fins als quaranta-set anys, Feijoo es va dedicar tenaçment a l’estudi i a la reflexió. Escriuen els qui el van conèixer que sempre se li veia capficat en la lectura; fins i tot al refetor, mentre menjava, solia deixar un llibre sobre les tovalles, a l’abast de la mà. Quaranta-set anys per a diagnosticar la malaltia d’aquella “Espanya gotosa”, però, per fi, el 1725, Feijoo emprèn la seua obra lliurant a la impremta la seua Apología del scepticismo médico.

En aquell moment, el batec cultural es trobava lluny de la universitat, lluny de la calma polsegosa i escolàstica de les aules; al contrari, havia de cercar-se als gabinets dels erudits i investigadors independents: els novatores. Un afany crític i renovador unia homes com el pare Tosca, Nicolás Antonio, el marquès de Mondéjar o Gregori Maians, savis de curiositat insaciable que amb els seus treballs van ser els primers a introduir la filosofia moderna a Espanya, els primers a escometre contra tant de professor escolàstic i tant de metge galènic. Units per l’amor al coneixement i per la fe en el saber com a mitjà de regeneració, els novatores van mantenir contacte entre si, van sostenir tertúlies a Madrid, i fins i tot van arribar a crear algunes institucions com la Regia Sociedad de Medicina y Otras Ciencias (1697), a Sevilla.

Però el saber tenaç i infatigable d’aquests pioners de la ciència nacional estava condemnat a l’ostracisme dels gabinets privats i les tertúlies erudites. La societat romania ignorant –si no hostil– als seus èxits i esforços. En una de les seues cartes, Manuel Martí, degà d’Alacant, lamenta el retard cultural d’Espanya, “on saber alguna cosa és mala fama; manifestar-ho, escarni; executar-ho, vilipendi; […] no hi ha cosa més menyspreable entre els meus paisans que el saber”. D’altra banda, fins a 1730, la Inquisició va continuar fustigant bruixes, filòsofs i jueus. Alhora que apareixien els primers toms del Teatro crítico universal, el Sant Ofici processava i condemnava per judaïtzants el famós metge Diego López Zapata i el Dr. Muñoz y Peralta.

Però, a més, un poderós grup intel·lectual, els tradicionalistes, continuava dominant la vida cultural. “Hi ha una espècie d’ignorants perdurables –escriu Feijoo (Cartes II, XVI, 3)– necessitats de saber sempre poc, no per una altra raó, sinó perquè pensen que no es pot saber més que allò poc que saben.” Amenaçada per l’impuls novator, la caterva tradicionalista –amb el pare Palanco al capdavant– va assetjar tot indici de filosofia moderna, insinuant repetidament el veïnat entre ciència i heretgia.

«A pesar de la seua defensa del mètode experimental, ell mateix continua sent més erudit que empirista»

El 1725, Martín Martínez publica Medicina Scéptica, obra que prompte rebrà les crítiques i anatemes de torn. Però les invectives que Martín dirigia a l’escolàstica, així com la seua pertinaç defensa de l’empirisme, degueren entusiasmar el pare Feijoo, que no va tardar a publicar un encés al·legat en el seu favor: Apología del scepticismo médico.

En realitat, l’insigne Martínez no necessitava gaire la defensa d’un monjo desconegut. En canvi, com sosté Marañón (1941), és Feijoo qui aprofita l’ocasió per a “cobrir-se amb la bandera d’un home de ciència respectable i prendre a la seua ombra posicions fermes per a la batalla que tenia planejada i quasi decidida.” Apología del scepticismo médico no era més que un tempteig de reconeixement, la vertadera batalla començaria un any després, amb l’aparició a Madrid del primer dels vuit toms del Teatro crítico universal.

Una croada contra l’error

“El meu destí és desterrar errors comuns”, així ho afirma Feijoo en la seua Justa repulsa de inicuas acusaciones (1747). No obstant això, no és animositat contra l’error, sinó amor per la veritat el que anima i inspira l’obra del benedictí. No sabem com ni quan va decidir dedicar-se a esmenar l’error, però com ell mateix ens explica: “La major part de la meua vida he estat torejant amb aquestes ombres, perquè molt aviat vaig començar a saber que ho eren” (Teatre V, V, 4). Desterrar l’ombra, l’error, l’obscurantisme, àrdua empresa per a qui habita en l’exili dels claustres, àrdua empresa per a qui, com Feijoo, havia renunciat al segle quasi des de menut.

L’enorme difusió del Teatro crítico universal va conferir al polígraf una important influència. Això li va permetre incloure en la seua obra propostes de reforma per a la millora social.

Feijoo va combatre el populatxo com a residència i font de l’error. L’antipopulisme sovinteja al llarg de la seua obra i resulta ser tema central del primer dels seus discursos, “Veu de poble”. Tot i això, fra Benito sentia pietat i comprensió pel poble; al cap i a la fi, la seua obra només es pot concebre partint d’un afany optimista de progrés, d’un desig de millorar les condicions culturals i materials de la seua societat.

Perquè el nostre frare no va ser mai un misàntrop a la manera del seu amic el pare Sarmiento o de fra Juan Crisóstomo, autor de Molestias del trato humano. Al contrari, freqüentava diverses tertúlies, tant a Oviedo com en la seua mateixa cel·la, i segons els seus contertulians, era home d'”amena, saborosa i dolça conversa” (Teatre VII, Aprovació). La vida monàstica, però, el mantenia allunyat del mundanal soroll, i a causa d’això –com l’encerta J. A. Pérez-Rioja (1965)– “a vegades […] combatia supersticions que només existien en llibres, mes no en la realitat. Perquè de moltes no en tenia un coneixement directe, sinó purament llibresc”. Així, per exemple, quan disserta entorn de la màgia i l’endevinació, es remunta a Plutarc, Luci, Plini o Claudio Elià, en compte de referir-nos-en notícies contemporànies.

Però precisament pel seu caràcter llibresc, la crítica feijoniana no es restringeix a les creences de pastors i llauradors, sinó que s’obre a la cultura europea del seu temps. Segons Julio Caro Baroja (1966), “allò que, en suma, va atacar van ser aspectes de la vella cultura internacional de l’Europa occidental, basada en el criteri d’autoritat, en les tradicions medievals i en l’humanisme acrític de molts autors del Renaixement, per als quals un text de Plini, Elià o Solino tenia sempre valor inqüestionable”.

D’aquesta manera, si bé el populatxo és el cap de turc que pren Feijoo, el vertader objectiu dels seus dards són realment els juristes, metges, escolàstics i la resta de pedantesca, és a dir, les classes lletrades que tenien accés a l’obra del benedictí però que, al mateix temps, remolcaven una càfila d’errors i disbarats. Feijoo inaugura a Espanya un nou estil d’afrontar les controvèrsies científiques i filosòfiques, una prosa àgil, plana, directa, consignada a popularitzar la ciència entre un públic més ampli del que mai tingueren tradicionalistes i novatores.

«Feijoo defensa que ha de ser l’experiència -assistida per la raó- la que ens intruesca en la indagació de la veritat»

Però batallar contra l’error implicava també batre’s amb els qui l’emparaven i alimentaven. Només el primer tom del Teatro crítico universal va rebre seixanta-vuit irades respostes en contra. Ni metges ni escolàstics podien tolerar que els seus apriorismes i elucubracions foren destronats pel magisteri de l’experiència. 

El gran magisteri de l’experiència

Encara en els temps de Feijoo seguien les bruixes sobrevolant les teulades i els donyets regirant les golfes, encara en els temps de Feijoo seguia el diable al servei dels mags i aguaitaven a la nit les làmies i els donyets. Contra tots ells, Feijoo proposa un bon garrot o una arma de foc com el millor dels exorcismes. Davant tal conjur, el bergant o pillet –autèntic autor de les prodigioses malifetes– no dubtarà a fugir i a desistir en el seu entremaliat interès.

Aquí jau Fra Benito Jerónimo Feijoo, esperem que en pau, ja que al monjo li va espantar sempre l’enterrament prematur, tema al qual va dedicar diversos discursos.

Allí on els seus contemporanis veien íncubs i donyets, Feijoo no descobreix més que l’acció d’algun guilopo industriós que, a força de molt d’esglai i molt de soroll, vol amagar els seus amors amb alguna de les criades. Així es mofa el polígraf asturià de les supersticions del seu temps, ingenuïtats, però, que sustentaven el poder de la vella elit intel·lectual. No faltava en el xviii qui feia indústria d’auguris i endevinacions, ni tampoc el poregós magistrat que continuava enjudiciant bruixes i exorcitzant endimoniats. Per la seua banda, els metges continuaven curant les seues víctimes amb llatinades i sentències de Galè. A vegades, entre subtils disputes, trobaven també temps per a sagnar i purgar el malalt fins a l’extenuació.­

Contra tots ells Feijoo defensa que ha de ser l’experiència –assistida per la raó– la que ens instruesca en la nostra indagació de la veritat. Per a un il·lustrat com Feijoo, l’objectiu del coneixement és la utilitat social, i no hi ha en el saber humà doctrina més pràctica que les ciències naturals. Per això, seguint el seu admirat Bacon, fra Benito renega de la metafísica i s’aboca a la humil experimentació que els seus rònecs mitjans li permeten.

Però a pesar de la perícia del pare Sarmiento, a la cel·la de Feijoo a penes arribaven alguns dels moderns ginys de la ciència. Ja en la seua vellesa va arribar a posseir un microscopi, però la seua vista, fatigada per tantes nits d’estudi, li impedia obtenir cap profit de l’artefacte. En una carta inèdita, confessa: “Jo no tinc paciència per a anar aguaitant àtoms”.

D’aquesta manera, a pesar de la seua defensa del mètode experimental, ell mateix continua sent més erudit que empirista, més un apòleg que un autèntic científic. Educat en l’escolàstica, domina millor el sil·logisme que la demostració i l’experiment. De fet, els continguts estrictament científics rares vegades ocupen protagonisme en els seus escrits, en canvi, funcionen com una prova més dins del discurs. A pesar d’això, mai va permetre que l’argument d’autoritat suplantara el testimoni dels seus sentits i va confrontar sempre que va poder la teoria amb observacions i experiències que, encara que ingènues, venien abonades per la seua sagacitat i el seu ferm sentit comú.

El frare observa i reflexiona sobre la seua realitat més pròxima, sobre l’aranya que passeja pel sostre de la seua cel·la, sobre el gel que es forma a l’interior de la seua finestra. Mentre que tots s’abstenen de menjar després del xocolate, ell s’engul una dotzena de rostes; mentre que tots s’amaguen quan hi ha un eclipsi, ell passeja a cel descobert. Així, no li va faltar mai l’aplom necessari per a alçar-se en la gèlida nit a comprovar el seu termòmetre, ni tampoc la paciència per a comptar les tronades del dia de Santa Clara o per a seure davant del mar a escoltar el remor de l’onatge. És la seua una constància insomne i pertinaç, que arranca des de la seua època d’estudiant, al monestir de Samos. Ja llavors escrutava les ratlles de la mà dels seus companys per refutar, anys després, la creença en la quiromància. Però ni tota la seua erudició ni tota la seua paciència li van poder desvelar els secrets del mar.

Més que matèria d’estudi, Feijoo és per a Marañón un bon amic i una figura digna d’admiració. Las ideas biológicas del P. Feijoo continua sent avui una obra imprescindible.

En diverses ocasions, Feijoo exposa tots els seus coneixements sobre les marees, però no és capaç de descobrir el perquè dels vaivens. Llàstima que les nereides estiguen privades del parla, perquè podrien revelar-nos els secrets de l’oceà. Arran de la pelegrina notícia d’un xicot que, suposadament, havia abandonat la terra ferma per anar-se’n a la república dels peixos, Fra Benito –que no va aprendre mai a nadar– elucubra sobre l’existència de tritons, nereides i homes que habitaven sota la superfície del mar.

Perquè a vegades també l’experiència ens traeix i ens condueix cap a l’error. Amb ocasió d’haver-se trobat un fetus humà al ventre d’una cabra –del qual Feijoo rep minuciosa descripció– l’atribolat monjo es lamenta: “[aquest] succés em confirma la por, que fa molt de temps que va començar a angoixar-me, que la naturalesa burle sempre tots els esforços de la nostra Filosofia” (Cartas, III, XXX, 1). Tot seguit, el polígraf exposa els experiments amb què Boyle, Huyghens o Torriceli han tractat de calcular l’altura de l’atmosfera; si ells van fracassar en la seua meta, serà possible explicar un fenomen tan ignot com l’engendrament animal? El cas porta el religiós a plantejar que és la llavor masculina la que conté tot el germen de la generació animal. D’ací que l’home puga engendrar fills amb les bèsties; d’ací, també, l’existència de sàtirs en els temps de l’antiguitat.

Encara que pocs, en el món d’avui continuen ocorrent prodigis que els homes no arribem a entendre.­

Feijoo, la ciència al servei de Déu

“La naturalesa segueix la idea del seu Artífex, no la de l’home; i és gran temeritat de l’home presumir que pot comprendre la idea del seu Artífex” (Teatro, V, XI, 20). Així tant a la terra com al cel són interminables els misteris que escapen a la nostra comprensió. Feijoo compta les onades i inquireix sobre les marees, però també escruta al cel i es pregunta pel moviment dels astres. Es pregunta i tal vegada s’inquieta en descobrir l’exactitud del sistema copernicà.

Xiquet afectat d’ictiosi. Possible explicació mèdica del cas que va portar Feijoo a creure en homes marins, tritons i nereides.

S’inquieta, s’interroga, es desvela. A banda de la contradicció amb les Sagrades Escriptures, no aconsegueix trobar cap flaquesa en la tesi de Copèrnic; si de cas, confessa, repugnen a la imaginació les enormes distàncies del sistema heliocèntric, tan llargues que, com considera el P. Boscovich, “potser hi ha Estels al Cel criats amb els altres al principi del món, la llum dels quals està des de llavors volant per aquells immensos espais, sense que fins ara haja arribat als nostres ulls» (Cartas, IV, XXI, 21).

Quan Feijoo escriu les seues Cartas Eruditas, el sistema copernicà estava tan acceptat que fins als jesuïtes de Roma l’estudiaven (encara que sota la prohibició d’afirmar-lo com a irrefutable). Fins i tot a Espanya la fama i el pes de Feijoo li haurien permès especular més enllà del dogma. L’Ordre Reial del 23 de juliol de 1750 prohibia impugnar les seues obres. Ja ni la picadura dels pedants, ni la tírria dels inquisidors podia torbar-lo en la seua croada a favor de la veritat.

Però tot i això, el monjo es manté sempre dins de l’estricta ortodòxia, perquè no va ser mai la religió el límit de la crítica feijoniana, sinó l’objectiu a què sempre es va dirigir. L’interès del pare Feijoo no és sinó el d’inculcar als seus paisans una sensibilitat científica que els permeta conciliar la seua fe amb la nova cultura europea. Allà on acampava la mística exaltada, Feijoo proposa una religiositat serena i racional. A través de l’estudi de la naturalesa, estimem i admirem l’obra de Déu.

Feijoo escriu la seua obra per a implantar la ciència, però també per a salvar de la ciència la religió. “El camp de la filosofia és dilatadíssim, i moltes vegades, on menys es pensa, és tan infidel el terreny, que davall de la superfície s’oculta caverna, que condueix dretament a l’abisme” (Teatro, VII, III, 3). D’ací el seu afany per garbellar la ciència de tot el que pose en perill la veritat revelada, d’ací el seu interès per depurar la fe de supersticions i espúries llegendes, d’ací el seu amor per la veritat entesa com un tot transcendent. Es tracta, en definitiva, d’un intent de salvaguardar la fe, d’acomodar-la a la modernitat.­

L’obra de Feijoo cartografia el saber humà, il·lustra els seus camins, assenyala els seus abismes, pinta els seus oceans. No obstant això, deixa en blanc l’última terra incògnita en què ja la ciència i la fe resulten irreconciliables. Aquesta és l’última frontera fixada pel benedictí, més enllà –diuen els mapes antics– abunden els lleons.