Giordano Bruno i la “nova filosofia”

Giordano Bruno and the “New Philosophy”: the Infinite Universe and the Plurality of the Worlds. Giordano Bruno is often considered as a martyr of the first scientific revolution or as a visionary ahead of his time, introducing the idea of the infinite universe and the plurality of the worlds. However, he prefers to define himself as “God’s messenger”, who came to earth to bring the light of truth and a new philosophy, which differed from the Aristotelian and Copernican.

Durant els segles XVI i XVII, coincidint amb la primera revolució científica, es va produir en la cultura de l’Europa occidental una gran transformació intel·lectual, de la qual va nàixer una nova visió del món. Giordano Bruno és ben sovint considerat el màrtir d’aquesta transformació. Es tracta d’un mite profund en la consciència europea que ha portat filòsofs i historiadors de la ciència, com ara M. Schilk, A. Koyré i T. Kuhn, a sostenir que la nostra modernitat seria inconcebible sense la seua figura.

En l’època de Bruno, fa uns cinc-cents anys, la filosofia dominant era l’aristotèlica (IV aC), la cosmologia geocèntrica de la qual havia estat sistematitzada a l’obra de Ptolomeu (II dC): la Terra està immòbil al centre de l’univers i entorn d’ella giren amb òrbites circulars tots els cossos celests, fins i tot el Sol, caracteritzats com a esferes cristal·lines concèntriques; l’última esfera del cel dels estels fixos delimita aquest univers finit, en què els cossos celests es diferencien clarament de la Terra per la matèria amb què estan fets i el tipus de moviment. Aquesta concepció s’havia convertit en dogma una vegada acollida per la tradició cristiana medieval, segons la qual la centralitat de la Terra era un senyal del privilegi atorgat per Déu a l’home.

En el De revolutionibus orbium coelestium (1543), l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473-1543) va proposar un model cosmològic alternatiu: al centre de l’univers hi ha el Sol i no la Terra. Immediatament, el nou model implicava conseqüències, entre les quals destaca: no atribuir a la Terra el moviment i apartar-la (per tant, també l’home que l’habita) del seu lloc privilegiat a l’univers.

Els seus contemporanis van tardar a tenir consciència de l’abast revolucionari de la cosmologia copernicana, que van considerar com una “mera hipòtesi matemàtica”, tal com l’havia presentada el teòleg luterà Andreas Osiander en el prefaci al De revolutionibus. Mentrestant a les universitats es continuava ensenyant Aristòtil i Ptolomeu. Constitueix una excepció el cas de la Universitat de Salamanca, on el curs de matemàtiques versava sobre Euclides i Ptolomeu o Copèrnic, a elecció de l’alumne (encara que sembla que Copèrnic no era gairebé mai triat!). No es va prendre consciència de les implicacions de l’heliocentrisme fins després de les observacions i descobriments astronòmics de Galileu el 1609, els quals, com que van confirmar empíricament la validesa de la hipòtesi heliocèntrica, van conduir a la primera censura de Galileu per part de la Inquisició romana, a la condemna del copernicanisme i a la introducció en l’Índex del De revolutionibus el 1616.

En el pas de la cosmologia heliocèntrica des que és considerada una mera hipòtesi matemàtica fins que es converteix en un sistema del món basat en proves experimentals representa un paper protagonista el frare dominic Giordano Bruno.Filippo (després Giordano) Bruno naix a Nola (petita ciutat pròxima a Nàpols, Itàlia meridional) el 1548. Als divuit anys, tot just un any després d’haver ingressat com a novici al convent dels dominics a Nàpols, van començar a madurar els dubtes de Bruno sobre la veritat de la filosofia aristotèlica i de la religió cristiana; interrogants que l’enfronten amb l’ambient eclesiàstic, tant que a finals de 1575 se li instrueix un primer procés per heretgia. A partir de llavors es veu obligat a peregrinar de cap a cap d’Europa (Itàlia, Suïssa, Espanya, Anglaterra, França, ­Alemanya), ben sovint va ser arrestat i amenaçat d’excomunió. Pertot arreu Bruno suscita polèmiques i hostilitats perquè critica obertament (“ases”, els diu) tant els teòlegs (de les diverses esglésies) com els filòsofs, i es presenta a tots com a missatger enviat de Déu per il·luminar la humanitat i rescatar-la de les tenebres [“van començar a obrir-se per a mi les fonts de la veritat […] ja que l’alt Déu em destina a ser ministre no mediocre i no vulgar d’un segle millor”]. Particularment significatives són les temporades que passa a París, on publica treballs que li donen la fama de partidari de Ramon Llull (1235-1315), i a Anglaterra, on es troba amb els teòlegs i filòsofs puritans d’Oxford (que el 1583 el van acusar de plagi), presenta per primera vegada la seua “nova filosofia” i publica el 1584 els famosos diàlegs italians, considerats la seua obra mestra: La cena de le Cenere; De la causa, principio et uno; De l’infinito, universo e mondi.­

El “delicte” de Bruno

El seu final tràgic va ser producte d’un error de “prudència” (com probablement hauria dit Bruno, que admirava al politòleg florentí Niccolò Machiavelli, 1469-1527). El 1591 Bruno accepta la invitació d’un noble venecià, Giovanni Mocenigo, perquè l’acompanyara a Venècia. En aquella època la República de Venècia era coneguda per la seua tolerància i independència de l’Església romana. Però és el mateix Mocenigo, enutjat quan Bruno vol anar-se’n, qui el denuncia a la Inquisició veneciana el 23 de maig de 1592. Arrestat i empresonat la nit del mateix dia, Bruno és processat per la Inquisició, primer a Venècia i després a Roma. El procés es fa insòlitament llarg. El 20 de gener de 1600 és emesa la sentència de condemna per heretgia i al matí del dijous 17 de febrer, després de set anys de presó, Giordano Bruno és cremat viu al Campo dei Fiori, a Roma.

Què havia dit o fet Bruno de forma tan desbaratada per a ser odiat per filòsofs i teòlegs en vida i per a merèixer un final així de dramàtic? El “delicte” de Bruno era no tant el de ser copernicà, sinó més aviat haver volgut anar més enllà de Copèrnic.

«Es presenta a tots com a missatger enviat de Déu per il·luminar la humanitat i rescatar-la de les tenebres»

Bruno, en efecte, considera Copèrnic com la “llum”, però pensa que ha de caminar més enllà, perquè Copèrnic té alguns límits: és massa “matemàtic” i poc “físic”, poc atent als fenòmens naturals. Per tant, Bruno considera que la cosmologia heliocèntrica necessita ser enquadrada en una “nova filosofia” que indague les “raons naturals” (que són les principals) i promoga una reforma radical del món humà, natural i diví.

El nucli central d’aquesta filosofia és el concepte d’univers infinit. Aquesta idea ja havia estat formulada pel neoplatònic alemany Nicolò Cusano (1401-1464), però no hi ha dubte que troba la seua expressió més radical en Giordano Bruno. Els arguments que sostenen la infinitat de l’univers en les obres de Bruno es poden agrupar en tres grups principals. D’una banda, es troba l’argument teològic: a la infinita potència de la causa (Déu) li ha de correspondre la infinitat de l’efecte (l’univers i els fenòmens que li pertanyen). D’aquesta manera, Bruno contesta l’argument teològic, segons el qual només Déu és infinit i les seues criatures són finites. Aquest argument tradicional era perfectament abonat per la concepció cosmològica aristotèlica-ptolemaica, segons la qual el món celest és perfecte en tant que finit, delimitat per un confí. Aquesta tesi ja havia estat contestada en el període 1270-1277, amb motiu d’un concili a París, on es va considerar que atribuir a Déu infinit la creació d’obres finites significaria limitar la potència de Déu. La posició de París va ser rebutjada per l’Església catòlica, però acollida per Cusano.

Un altre dels arguments principals de Bruno és el metodològico-ontològic: l’infinit no és objecte de sentit, només de raó. De fet, els sentits poden contradir la raó i elaborar informacions falses. Per exemple, l’horitzó ens sembla una barrera infranquejable, mentre que, navegant pel mar, ens adonem que aquest límit sempre s’allunya cada vegada més. Per tant, els sentits donen una idea d’horitzó finit, però aquest és percebut com a tal només a causa de la limitació dels sentits. El mateix val per a la volta celest: l’univers és infinit perquè no té confins.

«El “delicte” de Bruno era no tant de ser copernicà, sinó més aviat haver volgut anar més enllà de Copèrnic»

La tesi de l’univers infinit comporta la de la pluralitat dels mons així com la de la relativitat de l’espai, el moviment i el pensament. Així, si l’univers és infinit, és raonable pensar l’existència d’una pluralitat de mons, perquè un univers infinit no té un centre només, sinó diversos. Aquesta és una altra de les seues diferències amb Copèrnic. Mentre que l’univers copernicà té un centre únic (el Sol), el de Bruno té molts centres: la Terra és el centre de l’òrbita de la Lluna, el Sol és el centre del nostre Sistema Solar, cada estel és un sol i té un sistema planetari entorn seu. En aquest sentit, el copernicanisme, o siga, l’heliocentrisme, és un cas local.

D’altra banda, Bruno afirma que a l’univers infinit tot es mou. La Terra es mou entorn del Sol, el qual, per a Bruno, i a diferència de Copèrnic, també es mou. Tot es mou perquè la causa del moviment no és un motor extern als cossos (com sostenia la tradició aristotelicocristiana), sinó que més aviat està dins seu. Els cossos es mouen perquè tenen al seu interior “la vida”, un “principi vital”, “l’ànima”, que és comú a tots. Aquesta anima mundi és Déu, creador de l’espai infinit i al mateix temps present en cada un dels seus components materials, encara que mínims. La naturalesa és matèria contínua i homogènia, però també vivent, divina i intel·ligent. Així, Bruno parla dels estels com “animals intel·lectuals” i cerca ajuda en la màgia, èmula i sòcia de la naturalesa, per descobrir la naturalesa vital amb què tots els cossos són dotats. A més, si Déu és immanent en tots els cossos, que ha construït amb la mateixa substància, és possible imaginar que la vida, present sobre la Terra, puga existir en altres planetes (els mons habitats).

«Els cossos es mouen perquè tenen al seu interior “la vida”, un “principi vital”, “l’ànima”»

Així mateix, si l’univers és infinit, no podem elaborar criteris absoluts per establir les posicions i el moviment dels sistemes que el poblen. Bruno introdueix aquesta idea a partir de la hipòtesi, ja afrontada en l’Edat Mitjana, del moviment de rotació de la Terra al voltant del seu eix. Per defensar la tesi de Copèrnic, Bruno formula l’exemple de la nau (que Galileu havia fet cèlebre): hi ha diferència entre el moviment d’una nau i el moviment de les coses que conté; perquè, altrament, ningú no podria moure les coses sobre la nau i portar-les on eren primer o fer un bot i tornar a recolzar el peu on era anteriorment. La rotació quotidiana de la Terra és “aparent” respecte al cel, mentre que és “veritat” per a la Terra, de la mateixa manera que salpant d’un port diem que “la terra s’allunya”, quan som nosaltres els qui ens n’allunyem (relativitat).

Finalment, Bruno es basa en un argument matemàtic: l’infinit és un nombre gran, però és tan divers com qualsevol experiència. En totes les disciplines hi ha un “mínim”. En matemàtiques el mínim és la unitat, a partir de la qual és possible construir una successió infinita de nombres, així com en els cossos materials el mínim físic és l’àtom. La matemàtica, com la màgia, ensenya a modificar la naturalesa: una a partir dels nombres, l’altra a partir de la figura, que és el corresponent sensible del nombre.

Galileu Galilei (1564-1642) reprendrà àmpliament les idees de Bruno, sense citar-lo, per raons òbvies d’oportunitat.

La complexitat del pensament de Bruno ha donat lloc en el temps a, almenys, tres imatges diferents d’ell: la de “màrtir del pensament lliure”, enemic de les lleis; la de “visionari”, que parla d’estranys éssers vivents que van poblar mons ardents o coberts de gel; la de “mag”, per la forta presència d’elements típics de la tradició magicohermètica en la seua filosofia. Al meu parer, cap de les tres s’adiu amb Bruno: la primera perquè ell es considerava l’enviat de Déu a la Terra per a portar la llum de la veritat; la segona, perquè la hipòtesi de formes de vida sobre altres planetes té, per a ell, justificacions lògiques i biològiques; i la tercera, perquè la filosofia hermètica formava part del bagatge cultural de l’època, tant és així que va exercir un influx sobre molts científics moderns, com ara Copèrnic, Brahe, W. Gilbert, Kepler, Bacon, Descartes, Harvey o Newton, que, no obstant això, no considerem “mags”.

Un filòsof i un científic

Galileu Galilei (1564-1642) reprendrà àmpliament les idees de Bruno, sense citar-lo, per raons òbvies d’oportunitat. Amb tot, entre Bruno i Galileu hi ha algunes diferències fonamentals, que depenen de la seua diferent perspectiva. Bruno és un filòsof, que defensa de forma provocativa una “nova filosofia” per a reprendre una veritat que roman, siga com siga, amagada dins de l’aparença fenomènica. En canvi, Galileu raona ja com un científic modern. Per a ell, la ciència es recolza sobre l’experiència i la demostració a fi d’establir lleis i descriure les condicions materials de l’efectiu curs dels esdeveniments; la ciència renuncia, doncs, a la recerca de les causes ocultes o de la veritat amagada (tasca pròpia de la teologia o la metafísica) per a acontentar-se amb les causes manifestes i la veritat factual.

Tot i això, en la nova perspectiva galileana, que marca el camí per al futur de la ciència moderna, roman encara el missatge fonamental de Bruno. A la curiositat de l’home s’obre un desmesurat camp d’investigació: l’infinit (siga infinitament gran, siga infinitament petit), sobre el qual Bruno va alçar definitivament el vel.