La protecció del litoral a les Illes Balears

© G.O.B. 

Protecting the coast in the Balearic Islands. The excessive urbanisation of the Balearic Islands, which began in the 70s, awoke a feeling of public rejection never seen before. Public opposition has managed to change the fate of the Balearic Coasts, whose protected natural spaces were created to curb already-started urban projects.

Parlar del litoral a les illes Balears, és parlar d’un litoral amb greus problemes, d’un litoral que ha donat nom al procés d’alteració i destrucció de la costa, i que va ser l’origen d’una paraula que s’explica a moltes facultats d’urbanisme d’arreu el món com a exemple de destrucció i mala planificació urbanística.

La paraula “balearització” és a tota Europa sinònim d’urbanització salvatge, desenvolupada a sobre de la mateixa vorera de la mar. Aquesta paraula té el seu origen a Mallorca a final dels anys 60 i principis dels 70, i la seva localització a la badia de Palma, especialment a la Platja de Palma i a Palmanova–Magaluf, on es va urbanitzar sobre la mateixa línia de costa, a vegades gairebé dintre de la mar.

Els ritmes de creixement i les formes d’aquest procés urbanístic, han anat canviant al llarg dels anys. Aparentment, s’ha suavitzat l’aspecte dels impactes (els grans hotels sobre la platja han deixat pas a apartaments més endarrerits rodejats de zones verdes), però això és només una aparença, ja que l’impacte sobre el medi natural, lluny de minvar no ha deixat d’augmentar any rera any, assolint un punt en què la pressió, sobre tot a Mallorca, és tan forta que sembla haver arribat al límit. Aquesta sensació és la que ha fet que gran part de la població hagi pres consciència de que no es pot continuar així i s’ha de començar a aturar.

Potser aquesta és la gran novetat de la societat balear en relació a altres àrees de l’Estat: a les illes, especialment a Mallorca i Menorca, sectors majoritaris de la societat (no només els grups ecologistes) són conscients d’aquest problema i aposten clarament per aturar el creixement, la qual cosa ha obligat als partits polítics a recollir aquesta demanda social i incloure-la als seus programes (uns, més convençuts que altres i alguns prometent tot el contrari del que fan, però tots pujant-se al carro de la protecció i la sostenibilitat).

Segurament, el que s’ha avançat en temes de protecció de litoral a Mallorca en els darrers anys i el que ha conduït a la “protecció” legal d’una franja de 500 metres a tota la línia de costa, és el fet que no només els grups ecologistes han mostrat la seva voluntat d’aturar la destrucció de la costa, sinó que amples sectors de la població, especialment els veïns de les zones costaneres, també rebutgen noves urbanitzacions o grans ampliacions de les zones urbanes o dels ports esportius ja existents.

Cada port esportiu que s’ha intentat ampliar ha rebut una forta oposició no tan sols dels usuaris actuals, sinó també de la majoria de veïns de la zona, que no dubten a sumar-se a qualsevol tipus d’acció per paralitzar-ho. Això ha permès que en els darrers anys tan sols s’hagi pogut iniciar l’ampliació d’un port esportiu, que es troba actualment paralitzada per una sentència judicial dictada arrel d’una demanda interposada pel GOB (Grup d’Ornitologia Balear). Desgraciadament, la complicitat de l’administració va permetre que les obres continuessin i avui estiguin pràcticament acabades, malgrat la sentència que les declara il·legals.


© Mètode
La Llei d’Espais Naturals protegia fins al 33% de Mallorca de l’urbanització, però no de l’edificació aïllada que ha seguit afectant greument aquests espais destruint-los poc a poc.

A les illes Balears, com a qualsevol altre litoral mediterrani més o menys turístic, els problemes poden agrupar-se en dos tipus. Per una banda la pròpia urbanització del litoral. Això en la pràctica significa la seva destrucció definitiva i en conseqüència la seva desaparició com a ecosistema natural, transformat en la façana marítima d’una zona urbana. Per una altra, tenim els problemes derivats de la saturació o sobreocupació; aquesta es produeix des de terra especialment a les zones de platja i dunes i des de la mar a qualsevol punt, fins i tot als més sensibles ambientalment parlant. A les Balears es donen els dos casos, però per la seva pròpia incidència i gravetat, al llarg d’aquestes quatre décades, el principal problema ha estat el primer, és a dir, la destrucció continuada de franges cada cop més amples de la costa per transformar-les en zones turístiques o residencials. Aquesta transformació ha generat immenses plusvàlues i beneficis, que han enriquit a molts pocs a costa de la pèrdua de qualitat ambiental de la majoria.

Aquest procés d’urbanització ha seguit uns ritmes i unes pautes diferents, segons el que a cada moment el mercat, especialment el centreeuropeu, i en els darrers anys, l’alemany demanaven. El model més perillós, sens dubte, va ser el que es va produir durant l’anomenat segon boom turístic, quan es varen començar a projectar grans urbanitzacions que ocupaven i destruïen els millors espais naturals costaners. Una fita important va ser l’intent d’urbanitzar la petita illa de sa Dragonera; per tal d’aturar-la a l’any 1977 es va produir un fet sense el qual seria difícil entendre la força actual del moviment ecologista a les Balears: davant el projecte d’una urbanització de súper luxe a l’illa de sa Dragonera grups llibertaris i ecologistes la varen envair. L’acció va tenir tant ressò que la urbanització es va aturar i ara l’illa és Parc Natural. Posteriorment noves i fortes campanyes es varen produir per salvar espais tan emblemàtics com l’actual Parc Nacional de Cabrera o el Parc Natural de s’Albufera.

 

La petita illa de Dragonera és el símbol de l’ecologisme Balear. La seva invasió per ecologistes a l’estiu del 77 va ser una fita per tot el moviment ecologista espanyol i especialment pel de les illes i el G.O.B.

«La paraula “balearització” és a tota Europa sinònim d’urbanització salvatge, desenvolupada a sobre de la mateixa vorera de la mar»


© Mètode
 
© G.O.B.
L’arxipèlag de Cabrera és el primer Parc Nacional Marítim Terrestre d’Espanya. Però durant molts d’anys va ser objecte de bombardejos i maniobres de l’exèrcit fins que les campanyes ecologistes demanant la seva protecció van tenir èxit ja als anys 90.

A la dècada dels 80 es va produir una nova explosió de projectes per urbanitzar zones del litoral, en la forma eren urbanitzacions menys salvatges que les dels anys 60 i 70 però en el fons eren tan impactants o més. És l’època de les grans urbanitzacions, projectes faraònics que haurien destruït tot el que quedava, sinó hagués estat per la forta oposició de gran part de la societat balear encapçalada pel GOB.



El número de passatgers que arriben cada any a l’aeroport de Palma no ha deixat de crèixer en les ultimes dècades. Al gràfic es poden observar els tres booms de creixement des de l’any 60 fins l’actual, més explossiu i impactant. 

A aquests anys es produeix un altre èxit tan emblemàtic com el de sa Dragonera; es tracta de la protecció de la platja des Trenc, l’arenal verge més important de Mallorca i la segona zona en importància ecològica de les Balears després de s’Albufera. Sobre aquesta àrea hi havia projectada una urbanització per milers de persones que es va aconseguir aturar just en el darrer moment abans de començar les obres. Va ser la segona gran victòria del moviment ecologista a Balears i va donar ànims a tots, ja que es demostrava que qualsevol projecte podia ser aturat sense importar que el procés urbanitzador estigués molt avançat.

Després des Trenc venen tot un seguit de noves urbanitzacions que són rebutjades una rera altra per la societat balear, fins a 12 grans projectes que varen obligar a l’administració a fer lleis “ad-hoc” per protegir cada una de les zones sempre en el darrer moment, alguna fins i tot quan ja s’havien obert els carrers. Són les conegudes popularment com a “lleis apaga focs” perquè com els bombers anaven a apagar els successius incendis que els projectes urbanitzadors van encenent per tota la costa balear. Evidentment, i segons el grau d’execució de cada projecte d’urbanització, els promotors varen iniciar plets per a demanar indemnitzacions i danys i prejudicis multimilionaris. Anys després, aquests plets han anat arribant al Tribunal Suprem un rera l’altre i el màxim tribunal sempre ha donat la raó a les tesis proteccionistes: si la societat és la que els va donar la possibilitat de poder guanyar milers de milions amb una simple reclassificació del terreny, és la mateixa societat la que pot retirar aquesta possibilitat sense haver de pagar per això.

La darrera sentència del Tribunal Suprem és de fa sis mesos i una vegada més falla en contra dels promotors-urbanitzadors de Capocorb, una urbanització gegant situada a una costa verge que va ser desclassificada i protegida per una de les dotze lleis citades anteriorment. En el seu moment el Partit Popular (aleshores en el govern autonòmic) va advertir que aquelles decisions del Parlament Balear costarien milers de milions de les arques públiques i fa només uns mesos s’ha confirmat de forma definitiva (la urbanització de Capocorb va ser la que es va aturar en un procés més avançat, ja que fins i tot s’havien obert els carrers) que aquelles proteccions costaran només les despeses dels permisos i els diferents treballs, projectes i plànols que els promotors haguessin fet fins el moment de la desclassificació, però res d’enormes recompenses econòmiques per a compensar-los pels diners que deixaven de guanyar.

Sentències com aquestes s’han repetit una rera l’altra a les Balears, després de llargs processos iniciats als anys 80 pels promotors i haurien de servir d’exemple a altres comunitats del camí a seguir si pretenen aturar la destrucció dels seus espais naturals. Si a les Balears vàrem ser pioners en la destrucció dels recursos, aquesta mateixa balearització ha servit perquè la societat de les illes arribés abans a la conclusió que es feia necessari aturar la destrucció dels espais naturals que quedaven. Totes les sentències obtingudes fins ara han anat creant jurisprudència i han acabat amb el vell aforisme que “protegir és molt car” perquè s’ha de recompensar el “lucro cesante” dels promotors lesionats en els seus drets. Protegir, si l’administració ho vol fer, no costa gairebé res més que el propi desgast de fer-ho.

José Manchado. Grup d’Ornitologia Balear. Professor del Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears.
© Mètode 26, Estiu 2000. 

 

 

© Mètode 2013 - 26. Redescobrir el litoral - Estiu 2000