Fa unes hores que he finalitzat un itinerari interpretatiu pel parc nacional d’Aigüestortes i Estany de St. Maurici amb uns alumnes de quart de secundària d’Alacant, que ben segur encara tindran gravades a les seues retines, l’estany de St. Maurici vestit de blanc i l’emblemàtica muntanya dels Encantats.
Sovint, penso com és possible que un paratge que he vist, observat, trepitjat i remirat tantes vegades em continuï embadalint i seduint com el primer dia que el vaig conèixer? Veritablement, aquests paisatges del Pirineu encisen a qualsevol. Muntanyes punxegudes amb crestalls esbalçats entre blocs esmicolats per l’efecte de la gelifracció, rierols d’aigües tortes i cascades eixordadores en el desglaç aboquen les seues feréstegues aigües a estanys de muntanya enlluernadors. Aquestes aigües, primaverenques d’un blau intens sorprenen, sedueixen els visitants quan encara romanen glaçades. Altius boscos de coníferes amarats d’avets al vessant obac i amb pins negres aïllats trescadors fins al capdamunt de l’estatge alpí. Just allà on el vent i el medi hostil els recaragola en un veritable procés d’adaptació.
Us heu aturat mai a pensar que aquest paisatge reposa damunt d’una base de roques plenes d’història? La geologia d’aquest paisatge és fascinant, qui ens hauria de dir que fa uns quatre-cents milions d’anys, en el mar de l’era primària en què vivien petits organismes, crinoïdeus o els extingits trilobits, es començarien a depositar llims, margues, calcàries i s’originarien els sediments devonians de les actuals roques que actualment donen forma a l’emblemàtica i seductora muntanya dels Encantats? Roques que vuitanta milions d’anys més tard a l’orogènesi herciniana s’aixecarien, formarien plecs, fractures, falles i clivatges, i alhora, les margues es metamorfitzarien en les actuals pissarres. Granits que es varen coure a les entranyes de la terra fa més de dos-cents milions anys i es refredaren, capriciosament i lentament a l’escorça terrestre fins que emergiren a la superfície a la formació dels Pirineus, durant l’orogènia alpina, ara fa entre vuitanta i trenta milions d’anys. Paisatges que l’acció de les glaceres quaternàries van acabar de modelar fins a l’actualitat, on l’ésser humà en un obrir i aclucar d’ulls ha estat capaç de transformar de manera sobtada, i a vegades massa accelerada. Un entorn protegit que reposa actiu en el llit geològic. Roques que són vida de nombrosos processos, agulles esveltes, tarters de pedra que em recorden l’encisadora descripció que en va fer Jacint Verdaguer al seu cant IV del poema Canigó.
…Hi pugen los pedraires ací en les hivernades, los penyalars granítics a rompre a barrinades? Los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps, que els llancen arrancant-los d’arrel i els migparteixen amb los pregons abismes i rius que los glateixen, parlant-se amb trons i brams.
Quan visiteu un paratge, a banda d’observar tot el que es mou i belluga us recomano que us fixeu en la base del seu fonament perquè la geologia forma part d’aquesta història. Les primeres pàgines del llibre de la vida i de la història dels nostres paisatges. Un entorn per a gaudir i viure entre roques.