Honey bees and pollination. Entomophilous pollination is a special example of mutualism, a product of the co evolution of insects and plants. Recorded data referring, in many cases, to honey bees, show that the number of these insects has dropped in recent decades. Current studies estimate that between 30-40% of agricultural end product is dependent on pollination by entomofauna and point out that their role in the conservation of autochthonous vegetation is of even greater importance. The author believes that in recognising the special social function of these insects we should implement a policy of more sustainable agriculture, respecting their role within it, and this demands a radical change in the management of, for instance, the citrus growing sector in Valencia.
La flor del taronger és molt atractiva per a les abelles de mel, que busquen la gran quantitat de nèctar que produeixen. Des dels seus inicis, els apicultors i els citricultors han conviscut en harmonia, uns fan la tan preuada mel de taronger i els altres milloren la qualitat i quantitat de les seues collites gràcies a la pol·linització de les abelles. Foto: J. Pellicer
La pol·linització entomòfila, un cas especial de mutualisme
En ecologia el terme “mutualisme”, es pot definir com un tipus d’associació interespecífica en què les dues espècies implicades obtenen beneficis mutus i els individus de cada una de les seues poblacions creixen i/o sobreviuen i/o es reprodueixen amb una taxa superior quan es troben en presència d’individus de l’altra espècie mutualista. I evidentment els beneficis que aporten a cada soci superen els costos que poguera ocasionar l’esmentada associació. A banda dels mutualismes associats a l’agricultura i ramaderia de l’Homo sapiens, un dels mutualismes ecològics més espectaculars que existeixen en la naturalesa és el mutualisme de pol·linització. Així és, la majoria de les flors pol·linitzades per animals ofereixen nèctar i/o pol·len com a recompensa per als seus visitants.
La pol·linització creuada és el transport del pol·len des de les anteres d’una planta fins a l’estigma del pistil d’una altra planta distinta. En varietats compatibles es produeix la fecundació i aquest gra de pol·len, en contacte amb l’estigma, emet el tub pol·línic i penetra a l’ovari. Llavors l’ovari es transforma en fruit i l’òvul fecundat en llavor.
Segons sembla el nèctar, les formes, els colors i les aromes no tenen un altre valor per a la planta que el d’atraure els animals, i representa un cost que la planta hauria pogut utilitzar per a altres funcions, ara bé el benefici que obté és el de la pol·linització a través d’un vector animal del pol·len. En plantes conreades i silvestres la pol·linització provoca un increment de la producció (augment del nombre i la grandària dels fruits) i l’increment de la seua diversitat genètica. Així mateix provoca un augment important del nombre de fruits maturats i de la qualitat de la maturació, i també millora la qualitat dels fruits obtinguts.
«Segons estimacions de la FAO i de la Unió Europea, el valor de la pol·linització de les abelles és de 20 a 30 vegades superior al valor de la mel i de la resta de productes apícoles»
Les pressions evolutives recíproques han desembocat, en alguns casos, en una coevolució en què els mutualismes són tan estrets que la interacció s’ha dirigit cap a vies d’especialització cada vegada més restringides i el mutualisme passa a ser obligat, almenys per a una de les dues espècies implicades. Els pol·linitzadors de vida més prolongada, com són els ratpenats, els rosegadors, o les abelles amb les seues colònies de vida llarga, és més probable que siguen generalistes, és a dir, que visiten les flors de diferents espècies durant les distintes estacions o bé que prenguen aliments diversos quan no hi ha nèctar disponible.
Diversos animals han establert relacions de pol·linització amb les plantes en flor; entre aquests es troben els colibrís, els ratpenats i fins i tot alguns petits rosegadors i marsupials. Però els pol·linitzadors per excel·lència són indubtablement els insectes i per això val la pena aprofundir en les característiques del seu mutualisme, de la seua importància i de la seua problemàtica.
L’abella de mel, pol·linizador majoritari
Actualment en el nostre planeta hi ha descrites més d’un milió d’espècies d’insectes i dins d’aquests, els que poden considerar-se com a mutualistes de pol·linització pertanyen als grups següents: coleòpters, lepidòpters, dípters i himenòpters. És justament en aquest últim grup d’insectes on es troben els pol·linitzadors més eficaços i amb adaptacions especials. En les zones de clima temperat s’ha estimat que entre el 70% i el 95% dels insectes pol·linitzadors són himenòpters. Cal esmentar les abelles solitàries, els borinots i sobretot l’abella de la mel.
Resulta indiscutible que el benefici en pol·linització, gràcies a les abelles i la resta de pol·linitzadors, afavoreix la fecundació i fructificació, per la qual cosa contribueix directament a la conservació d’espècies amenaçades (animals i vegetals) i de la diversitat biològica. D’aquesta manera es garanteix la renovació i manteniment de la coberta vegetal i es redueix el risc d’erosió, cosa que constitueix una mesura activa de protecció. Desgraciadament, no hi ha suficients estudis científics sobre el tema i seria necessari desenvolupar i posar en marxa programes d’investigació que permeten avaluar i quantificar els efectes beneficiosos produïts pels pol·linitzadors en els ecosistemes.
«Les conclusions dels estudis de les últimes dècades ens alerten de la tendència creixent a la desaparició dels pol·linitzador»
Les conclusions dels estudis de les últimes dècades ens alerten de la tendència creixent a la desaparició dels pol·linitzadors i de les greus conseqüències que el seu dèficit provoca. La causa principal d’aquest crític descens es pot atribuir, directament o indirectament, a la intervenció de l’espècie humana. L’aplicació d’insecticides d’ús agrícola, les transformacions incessants de terrenys forestals en agrícoles i la urbanització intensiva provoquen la destrucció contínua dels hàbitats naturals dels pol·linitzadors. N’hi ha molts que fan niu a terra, bé per a reproduir-se o per a hivernar, i totes les operacions que impliquen el moviment del sòl eliminen inevitablement una gran quantitat d’individus. D’altra banda, si es redueixen les zones amb flora autòctona, també ho fan les fonts de pol·len i nèctar, que són la base de la dieta de la majoria dels pol·linitzadors. Els incendis repetits, la sequera prolongada, la pèrdua de sòl a causa de les pluges torrencials han accelerat el procés de desertització de les nostres terres.
Des de fa 16 anys, les nostres abelles de mel pateixen la varroasi, qualificada com la pitjor plaga de l’apicultura mundial. Ha causat greus pèrdues als apicultors i ha minvat el vigor i el rendiment de les colmenes. En la foto, tres apicultors observen una bresca de cria per esbrinar els símptomes provocats per l’àcar Varroa. Foto: E. Simó
L’abella mel·lífera és el principal insecte pol·linitzador que existeix en la naturalesa, la seua abundància pot variar entre el 60% i el 95% de tots els pol·linitzadors. La comunitat científica mundial ha reconegut que la mel i la resta de productes procedents de l’abellar són insignificants en comparació amb el principal benefici que reporta l’apicultura: la pol·linització de conreus i espècies vegetals silvestres. Aquest fet, moltes vegades ignorat, és d’importància crucial en un context general de deterioració ambiental. Segons estimacions de la FAO i de la Unió Europea, el valor de la pol·linització de les abelles és de 20 a 30 vegades superior al valor de la mel i de la resta de productes apícoles. En un estudi recent sobre la importància dels pol·linitzadors a la Comunitat Valenciana, editat per la Unió de Llauradors i Ramaders-COAG, es posa de manifest que el benefici generat pels pol·linitzadors supera els 600 milions d’euros anuals, només en el sector agrari (entre el 30% i el 40% de la producció final agrària). I la part corresponent a l’abella de la mel s’acosta als 480 milions d’euros.
Les colònies de l’abella mel·lífera es troben, en l’actualitat, gairebé exclusivament en els ruscs que mantenen els apicultors, per tant, l’abundància d’aquest important pol·linitzador va lligada a la cabanya apícola existent en cada zona. És, per tant, absolutament necessari garantir una cabanya apícola suficient per a cobrir la demanda en pol·linització de conreus i en els ecosistemes naturals.
L’apicultura valenciana ocupava el primer lloc de l’apicultura espanyola fins fa pocs anys. Actualment ocupa el segon lloc en producció de mel i cens de ruscs. Hi ha uns 1.600 apicultors que es reparteixen uns 350.000 ruscs i bona part són professionals que viuen en gran part de la venda de la mel, pol·len i cera. La producció de mel oscil·la entre els 7 i els 8 milions de kg, la de cera entorn dels 250.000 kg, la de pol·len, que és molt variable, podríem situar-la en uns 150.000 kg. Açò representa una aportació a la producció final agrària d’uns 15 milions d’euros, però, com dèiem adés, aquesta quantitat cal multiplicar-la per 30 per a, en justícia, afegir-hi el valor generat per la pol·linització de les abelles mel·líferes.
Però l’amenaça també s’estén sobre l’abella mel·lífera, la població de la qual també disminueix. Els 8.800.000 ruscs europeus estan assetjats per patologies cada vegada més difícils de tractar, també hi ha greus problemes d’intoxicació i pèrdua de ruscs per l’aplicació de certs productes fitosanitaris. A més cal afegir els efectes que sobre els apicultors professionals tenen les mels d’importació (el preu mitjà de les importades és d’1,11 euros/kg, enfront de 2,05 euros/kg de les europees). En aquestes condicions –augment dels costos de producció, disminució del rendiment i dificultat de recuperar els ruscs perduts– el desànim s’estén entre els apicultors europeus, aquesta activitat ja no atrau els joves i el nombre de nous apicultors ha disminuït dràsticament, encara que l’apicultura constitueix una alternativa per al delicat teixit rural i que està ben integrada en el medi natural. La producció de mel europea cobreix només el 50% de la seua demanda interna, però tot i que aquesta és una bona causa, la raó principal per a garantir la pervivència de l’apicultura és la de mantenir una població mínima de pol·linitzadors, abans que resulte impossible solucionar els problemes derivats del seu dèficit: conservació de la flora natural, protecció de la biodiversitat i producció agrícola.
L’apicultura i la pol·linització de cítrics
En altres països les abelles són respectades i considerades com a protectores del medi ambient, per aquests provats beneficis abans esmentats. No obstant això, lamentablement a la Comunitat Valenciana, pionera en l’apicultura espanyola, en massa ocasions l’abella és tractada com una lladre de nèctar i pol·len, i els apicultors gairebé com a delinqüents, tal com veurem tot seguit.
Els apicultors han fet un gran esforç per actualitzar les seues explotacions per reduir costos de producció, però la crisi del sector és molt greu, els fronts oberts són variats i sembla que açò no és suficient.
Foto: E. Simó
La producció teòrica de mel de flor de taronger és de 6.000 tones l’any, però durant les dues últimes campanyes la producció real anual d’aquesta mel s’estima que difícilment ha arribat a les 1.000 tones i les expectatives per a la present campanya del 2002 són semblants. La crisi del sector apícola ve de lluny i està motivada per múltiples causes. Però, sens dubte, la causa principal d’aquest crític descens de producció ha estat l’aplicació d’una normativa restrictiva per a aquesta activitat (decrets 33/2000 i 37/2001) que ha impossibilitat, en gran manera, la producció de mel de flor de taronger a la Comunitat Valenciana i ha afavorit l’entrada de mels d’importació. Aquesta normativa ha obligat els apicultors a un desterrament forçós, a situar els seus ruscs a més de 5 km lineals de les plantacions de cítrics en floració i a haver de sofrir les conseqüències dels tractaments insecticides en plena floració citrícola. Els apicultors, en el millor dels casos, han hagut de buscar floracions alternatives sobresaturades i això ha augmentat els costos de producció i ha disminuït considerablement el rendiment i la rendibilitat de les seues explotacions. I a més a més han hagut de fer front a les inversions realitzades recentment per millorar i modernitzar les seues explotacions.
Com a conseqüència de l’aplicació d’aquests decrets, es produeix un enorme dèficit de pol·linitzadors, es perden els efectes beneficiosos adés indicats i es causa un gran perjuí a la biodiversitat i als ecosistemes amenaçats. Hem de tenir en compte que, d’una banda, hi ha les abelles traslladades voluntàriament o involuntàriament, i d’una altra, l’extermini directe de pol·linitzadors i altres espècies (algunes d’amenaçades) causat per les polvoritzacions sobre els cítrics en floració permeses en els esmentats decrets i amb productes gens selectius. Tot això representa un greu atemptat contra la biodiversitat i contra l’ecosistema en general, precisament enguany, 2002, que ha estat declarat per la Conselleria de Medi Ambient l’any de la biodiversitat a la Comunitat Valenciana. No té sentit gastar milers de milions a promoure la lluita biològica i declarar l’any de la biodiversitat i d’altra banda exterminar tota bestiola vivent amb aquests tractaments gens selectius. La polèmica sobre els assentaments de ruscs en cítrics es va iniciar fa gairebé una dècada, i va trencar una convivència pacífica de dècades. És a partir dels anys 90 quan comencen a proliferar les plantacions de varietats híbrides de mandariners, amb l’objectiu de prolongar el període de producció de mandarines i “desestacionalitzar” l’oferta, sense tenir en compte el fet, ja constatat anteriorment, que causaven problemes de llavors, ja que es produïa la pol·linització creuada entre aquests mandariners i la resta de varietats conreades.
«Els nombrosos estudis científics realitzats en l’àmplia gamma de cítrics existents indiquen que la pol·linització provoca un increment de la producció»
Aquests híbrids, introduïts clandestinament, es van anar estenent i amb ells el pol·len “contaminant” causant del problema, sense passar cap període d’experimentació. Des de llavors les distintes administracions que han passat pel Govern Valencià han coincidit en la seua invalidesa manifesta i en la seua incapacitat per a solucionar el greu problema de l’aparició de llavors en les mandarines. Les úniques mesures posades en marxa per a tractar de limitar els efectes de la pol·linització creuada entre plantacions de cítrics únicament s’han limitat a condemnar inútilment les abelles, els apicultors valencians, la resta de conreus i l’ecosistema en general.
A més, a l’hora de comparar la importància socioeconòmica d’ambdós sectors, la Conselleria sempre ha esgrimit un argument econòmic erroni per a justificar-se (sector citrícola = 45% de la producció final agrària / sector apícola = 0,5%). Oblida que el problema de la presència de llavors només afecta una part del sector citrícola i el dèficit de pol·linitzadors afecta negativament la majoria d’explotacions citrícoles. El valor de la pol·linització de les abelles de la mel representa la xifra, gens menyspreable, d’uns 480 milions d’euros anuals i el valor econòmic de la producció de les varietats híbrides, difícilment arriba als 150 milions anuals.
Des que es va iniciar el problema de l’aparició de llavors a les plantacions de cítrics en la campanya 92-93, l’opinió de la Unió de Llauradors i Ramaders-COAG és la mateixa: pensa que la solució definitiva a aquest problema passa per una correcta reordenació i planificació de les plantacions de cítrics presents i futures.
Els nombrosos estudis científics realitzats des de fa més de cinquanta anys en l’àmplia gamma de cítrics existents indiquen que, llevat de comptades excepcions, la pol·linització provoca un increment de la producció: augment del nombre i la grandària dels fruits, augment important del nombre de fruits maturats i de la qualitat de la maturació i també millora de la qualitat dels fruits obtinguts.
Servesca d’exemple l’interessant estudi publicat en la revista Levante Agrícola (núm. 352, 4t trimestre de 2001) sobre la pol·linització de la varietat fortune, l’híbrid de mandariner més abundant. En aquest treball s’exposen dues conclusions que proven l’error comès en la plantació d’aquesta varietat i ridiculitzen els promotors de la idea d’eliminar els pol·linitzadors de la zona citrícola: “Per a obtenir adequats nivells de producció en fortune sense problemes de llavors, seria necessari que les plantacions estigueren aïllades […] d’altres varietats compatibles. La introducció d’insectes pol·linitzadors en plantacions aïllades de mandarina fortune milloraria la producció i qualitat del fruit, que així no tindria llavors.”
L’administració hauria de solucionar definitivament el problema de l’aparició de llavors a les plantacions de cítrics establint una correcta planificació i reordenació de les plantacions citrícoles presents i futures. D’aquesta manera se solucionaria el principal problema de l’apicultura i es podrien recuperar els beneficis en pol·linització que es perden any rere any.
