El mes de febrer ens ha dut importants mobilitzacions agràries arreu d’Europa i al nostre territori. Iniciades a França, les manifestacions s’han estès pels països veïns arribant fins a Espanya i les terres valencianes. De motius no en falten al sector agrari, el malestar és crònic entre els productors agraris.
Quan parlem dels problemes i les reivindicacions del sector agrari, la llista és molt llarga, però no tot és el mateix. Trobem un model d’agricultura atlàntica i altre d’agricultura mediterrània, el primer fortament subvencionat per la política agrària europea (PAC), el segon discriminat en ajudes respecte al primer. I dins de cada model hi ha grans i xicotets productors que no viuen igual els problemes. Els llauradors valencians, normalment explotacions familiars, que han estat la base social del camp i la riquesa valenciana, ara estan en les pitjors situacions possibles.
Les actuals protestes dels agricultors són desconegudes fins ara, per extensió (en tot el territori estatal) i per la durada (portem ja una setmana i el calendari encara no ha arribat a l’equador). En els primers dies les convocatòries han estat d’incògnit i en poc de temps s’ha vist l’intent de l’extrema dreta de protagonitzar-les. Els pocs missatges llançats han estat contradictoris, almenys confusos, i en el sentit d’afavorir grups concrets de grans agricultors i l’agroindústria. Els sindicats agraris han reaccionat d’alguna forma amb altres convocatòries, i reunint-se amb el ministre d’Agricultura, a qui li ha vingut molt bé aquest encontre per a tirar balons fora, diu que tot depèn d’Europa, quan no és així.
Entre les consignes compartides per tothom destaca el rebuig a la burocràcia de la PAC. És cert que la paperassa és enorme, dissuasiva per a molts agricultors xicotets. Moltes vegades es demanen cada any els mateixos documents, quan en l’era de la informàtica açò té molt fàcil solució. Es critica l’excessiva burocràcia que reparteix les ajudes de la PAC, però no que aquestes ajudes es donen sense criteris socials. El 0,5 de les explotacions més grans rep el 16,6% de tots els recursos, i la proposta de limitar a un màxim de 100.000 € per explotació no ha tirat endavant.
S’argumenta que les normatives ambientals ens posicionen mal de cara a la competència exterior, quan són la base per a rebre les ajudes europees, i no es critica la desregulació de preus i la supressió d’aranzels als aliments exteriors, a causa dels tractats de lliure comerç que beneficien a la indústria europea. El neoliberalisme i la globalització castiga l’agricultura, utilitzada com a moneda de canvi en aquests negocis. En aquest sentit, ha estat molt encertada l’actuació de la Unió Llauradora davant el port de Castelló, que està subvencionant les tasses portuàries a les taronges que venen de fora.
L’agenda 2030
Una altra demanda que apareix lligada a la dreta i extrema dreta és anar contra l’agenda 2030, perquè aquesta vol caminar cap a una economia més circular, apostant per la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic i evitant el malbaratament alimentari. Proposa, entre altres coses, un etiquetatge senzill i transparent perquè els consumidors trien informats, promoure canals curts de comercialització per fer un comerç més just, la reducció de pesticides, fertilitzants i antibiòtics, així com l’augment de la superfície d’agricultura ecològica fins al 25% de la superfície agrària. Tot açò per a l’any 2030.
Ells s’oposen, però molts altres, agricultors i ciutadans, ho veuen com una oportunitat. Ara cal presentar, en els anys que queden fins a 2030, accions i ajudes perquè els agricultors no suporten més esforç que altres sectors econòmics.
En concret, la reducció de pesticides, per a ells, serà la causa de la pèrdua de competitivitat, quan qui importa i exporta és l’agroindústria i la gran distribució, que compren i venen aliments que no compleixen els estàndards europeus, i d’això fan gran benefici. També són ells qui tenen latifundis agraris a l’estranger i no volen regulacions. Si no es redueixen els pesticides, no tindrem més competitivitat sinó més residus en els aliments i més tòxics a l’ambient.
La Comissió de la Unió Europea ha proposat la paralització de la llei que anava a regular la reducció de pesticides, com a gest enfront de les manifestacions agràries que no saben com gestionar. Aquesta acció forma part del Pacte Verd, que naix d’una llarga discussió al Parlament Europeu per establir les bases d’un model agrari més sostenible. Presentat en 2019, el Pacte Verd s’ha trobat força diluït pels lobbies, els grups de pressió de l’agroindústria, que ara han trobat el moment per rematar la feina.
Dues notícies negatives més se sumen al compte desfavorable per la sostenibilitat agrària. Dos gols per l’escaire… fa uns mesos s’autoritzava continuar utilitzant l’herbicida glifosat, llargament qüestionat, i fa uns dies s’autoritzaven les noves tècniques d’edició genòmica (NTGs) que ens portaran més varietats de cultiu modificades genèticament i patentades, augmentant la dependència dels agricultors i reduint la biodiversitat dels cultius.
El preu dels aliments
Talls de carreteres, bloqueig del port de Castelló, manifestacions davant centres de distribució d’aliments… Al centre de tots els problemes es troba la incapacitat dels llauradors de traslladar els increments de costos que sofreixen als seus productes, que sempre van a la baixa, i així és impossible obtenir rendibilitat. La solució passa per la llei de la cadena alimentària, que impedisca vendre a pèrdues, evitar les pujades de preus no justificades i imposar sancions als infractors. La dificultat és que açò afecta a l’agroindústria i la gran distribució, agents molt poderosos que estan millor sense controls.
La part positiva d’aquests dies és la bona percepció dels ciutadans i consumidors davant la vaga dels agricultors. Moltes persones entrevistades suportaven els talls de carretera amb certa solidaritat, altres aplaudien al pas dels tractors, perquè saben que la situació dels productors és difícil i que no són els beneficiats dels preus finals dels aliments. A ells, com a consumidors, caldria demanar-los un esforç més i que donen suport al sector comprant collites locals, ben identificades i, si és possible, de temporada i sostenibles. Uns pocs cèntims més per producte és la seua contribució a què no desapareguen els llauradors i conserven els recursos naturals i el medi ambient en bon estat.
Encara queden temes bàsics per al futur de l’agricultura valenciana. Caldrà parlar d’envelliment i renovació generacional, i per això cal dignificar la professió i que tinga un nivell de vida adequat. Què fem amb els «fons d’inversió»? Estan comprant grans quantitats de terres, i amb el seu afany de benefici ràpid en pocs anys les deixaran esquilades. Com estem deixant que s’ocupe el territori de manera descontrolada amb macroplantes fotovoltaiques? Quan tractarem l’aigua de manera sostenible evitant els consums impossibles?
Quan acabe la vaga es podran valorar els resultats, a partir d’aquest moment hauríem de continuar parlant d’agricultura, alimentació i medi ambient. Ens hi juguem molt i no queda molt de temps per actuar.
