Naturalesa humana

La visió de la naturalesa humana ha canviat considerablement en el segle xx gràcies al desenvolupament inicial d’una hermenèutica que considerava l’home un animal de llenguatge, impossible de definir en termes essencials, i l’existència del qual és inseparable de les maneres que té de comprendre el món i de comprendre’s a si mateix. L’equació entre comprensió (l’home, per a ser, necessita comprendre) i manera de viure travessa una part important de les antropologies, filosòfiques i culturals, de l’últim segle; i, tal vegada, culmina en els escrits sobre l’hermenèutica del subjecte i la biopolítica amb què es tanca l’obra de Foucault, i que tants efectes estan tenint en el pensament posterior.

A aquesta lectura de l’home com a ésser de símbols s’afegeix (ara amb caràcter complementari, ara entrant en conflicte) el desenvolupament de la comprensió en termes de teoria de l’evolució i de biologia genètica, producte de l’enorme avanç teòric efectuat per la biologia, i que tendeix a naturalitzar la nostra visió de l’home; o, en tot cas, a relativitzar la distància entre l’ésser viu i l’ésser de llenguatge, i que torna problemàtica la manera d’entendre la inserció de l’ésser humà en la naturalesa.

Aquesta problemàtica general, que pot teoritzar-se des de perspectives distintes –i a aquesta visió plural pretén contribuir aquest monogràfic– té conseqüències importants sobre la nostra manera de pensar l’ètica, amb l’emergència de problemes nous, i d’idees com «drets dels animals» o «drets de generacions futures»; i, evidentment, té la seua incidència sobre els modes d’entendre les diferències de gènere, perspectiva que també hem volgut incorporar. No pretenem establir doctrina sobre els temes tractats, sinó incitar a la reflexió i contribuir a fer que es generalitze el debat aportant alguns instruments per fer-ho.

Monogràfic coordinat per Sergio Sevilla. Catedràtic de Filosofia. Departament de Filosofia. Universitat de València.
© Mètode 67, Tardor 2010.