Bruno Latour: els humans i la natura

El filòsof, antropòleg i sociòleg francès Bruno Latour ha mort aquest passat 9 d’octubre de 2022. En 2021, va ser guardonat amb el prestigiós Premi Kyoto en l’apartat de Pensament i Ètica de la categoria d’Arts i Filosofia, fet que va inspirar l’elaboració d’aquest article, que es publicarà en el proper número de la revista Mètode. Latour va revolucionar la visió convencional de la ciència, basada en el dualisme entre natura i societat, en proposar una nova forma de pensar el coneixement científic com a resultat d’una xarxa complexa d’interaccions entre diversos agents igualment rellevants. Una perspectiva que ha desembocat també en propostes per a fer front als problemes ambientals actuals.

Si poguera canviar alguna cosa, faria que sortírem del sistema de producció per a construir una ecologia política.

Bruno Latour

Una successió de catàstrofes naturals recents convida a una reflexió profunda sobre les relacions i interaccions entre nosaltres, els éssers humans, i la natura. La pandèmia de coronavirus és un cas susceptible d’anàlisi per esbrinar quins són els factors que l’han determinada i quins han col·laborat a fer-li front. Per començar, caldria demanar-se si el virus és la causa de la malaltia o més aviat és la manifestació d’un planeta malalt. Quan, en un món immers en la globalització, al deteriorament mediambiental s’hi afegeixen el canvi climàtic, la pobresa, la manca d’higiene, la marginalitat, la fam, la misèria… llavors tenim el còctel perfecte perquè es produïsca l’esclat d’una zoonosi i l’expansió de noves pandèmies.

Durant el curs de la covid-19 hem parlat de coronavirus, de vacunes, de respiradors, d’atenció primària, d’unitats de cura intensiva, de quarantena, de mascaretes… tots elements fonamentals, en diferent mesura i en diferents etapes, de l’evolució de la pandèmia. Explicar-la requereix un model complex de pensament, més enllà del reduccionisme científic. En aquesta línia, un dels pensadors contemporanis que amb més claredat ens ha ajudat a analitzar les relacions entre els éssers humans i la natura ha sigut Bruno Latour.

Qui era Bruno Latour?

Bruno Latour es definia a si mateix com una mescla de filòsof, antropòleg i sociòleg, que va aprendre a pensar quan va començar a escriure, sent tot just un nen. Professor emèrit de l’Institut d’Estudis Polítics de París, Sciences Po, durant l’última etapa de la seua vida, a l’edat de dotze anys va adoptar un hàbit que l’acompanyaria sempre: anotava tot allò que li impactava, que li interessava o li feia pensar. «Des que vaig arribar a la universitat vaig tenir clar que el que m’interessava era la filosofia. Vaig llegir molt Nietzsche i em va interessar analitzar com es construeix la veritat. Vaig fer treball de camp a Àfrica, a Abidjan, per a una institució científica francesa; després vaig anar a Califòrnia i em va interessar molt comparar ambdós mons, l’africà i el nord-americà. És el que vaig definir com a antropologia simètrica. Sempre he buscat analitzar com es va construint l’objectivitat científica i per això vaig començar a fer antropologia de la ciència als laboratoris de Califòrnia, on simplement vaig aplicar el ben conegut mètode etnogràfic» (Latour, 2021).

«Un dels pensadors contemporanis que més ens ha ajudat a analitzar les relacions entre els éssers humans i la natura ha estat Bruno Latour»

Bruno Latour va rebre el 2021 el Premi Kyoto, un prestigiós guardó internacional que s’atorga a persones que han fet contribucions destacades en ciència i tecnologia, arts i filosofia. Segons el jurat, Latour va revolucionar la visió convencional de la ciència tractant la natura, els humans, els equips de laboratori i altres entitats com a actors igualment rellevants, i descrivint la tecnociència com una xarxa complexa d’interaccions entre tots ells. En sotmetre a debat la noció de modernitat tradicional, basada en el dualisme entre natura i societat, la filosofia de Bruno Latour va esdevenir influent en moltes disciplines, amb dimensions polièdriques que inclouen propostes relacionades amb els problemes ambientals globals.

Amb la seua visió trencadora sobre les relacions entre la humanitat i l’entorn natural, l’obra de Bruno Latour va influir en moltes disciplines més enllà de la sociologia. / Foto: jeanbaptisteparis / Flickr

A propòsit del Premi Kyoto, cal destacar que aquest vol «contribuir al progrés de la humanitat, mantenint l’equilibri entre el desenvolupament de la ciència i la civilització i l’enriquiment de l’esperit humà». El seu fundador, Kazuo Inamori, enginyer ceràmic, va crear el 1959 la Kyocera Corporation dedicada a ceràmica electrònica, enginyeria ceràmica i ceràmica estructural. Quan el 1984, la Kyocera Corporation commemorava el vint-i-cinquè aniversari del seu èxit tecnocientífic i comercial –conseqüència d’una determinada filosofia tecnològica i empresarial– Inamori va posar damunt la taula els seus principis: un ésser humà no pot tenir vocació més alta que la de lluitar pel bé més gran de la humanitat. D’acord amb aquesta convicció, va crear la Fundació Inamori, que atorga el Premi Kyoto, com a mitjà per reconèixer les persones que han contribuït al progrés de la ciència, la civilització i l’esperit humà.

Segons les paraules d’Inamori: «Estic convençut que el futur de la humanitat només es pot assegurar mitjançant un equilibri entre el progrés científic i una profunda espiritualitat. Tot i que la civilització basada en la tecnologia està avançant ràpidament, hi ha un retard deplorable en la investigació de la nostra naturalesa espiritual…» i acabava dient: «Res seria més gratificant que donar un petit impuls a la construcció d’un nou paradigma filosòfic». Amb aquesta declaració, Inamori sincretitzava el més profund de la religiositat i la filosofia natural d’Orient amb els valors i assoliments de la cultura occidental. Tot i que, amb els sotracs de la pandèmia, la concessió del Premi Kyoto a Bruno Latour passara desapercebuda en el seu moment, vam considerar oportú endinsar-nos en la seua filosofia i els mèrits que el van conduir a rebre el guardó. Malauradament, en el procés d’edició d’aquest article, el 9 d’octubre de 2022, Bruno Latour ha mort.

En la imatge, Latour durant una ponència en 2016. Foto: Ulysse Bellier / Flickr

El reconeixement a Bruno Latour

Junt amb Steve Woolgar, Bruno Latour aportà als anys vuitanta nous enfocaments als estudis sobre la ciència: ambdós van fer etnografia de les activitats dels científics durant el treball de laboratori, mitjançant l’observació participant, i van impulsar un nou camp anomenat antropologia de la ciència. Durant aquesta època, Latour va desenvolupar l’actor-network theory (‘teoria de l’actor-xarxa’), una teoria sociològica que descriu la investigació en el marc de la tecnociència, la societat i la natura. Ho va fer en col·laboració amb Michel Callon, John Law i altres investigadors, al Centre de Sociologia de la Innovació de l’Escola de Mines de París. Aquesta teoria descriu la producció de coneixement científic com a l’acció d’una xarxa complexa que engloba activitats, gestió de laboratoris, equipaments, infraestructures, experiments, investigadors, matèries primeres, salaris, etc. Tots operen en sistemes socials, obtenen finançament per a investigació… Són els actors de la xarxa tecnocientífica. Aquesta nova perspectiva posava en qüestió la tradicional visió de la tecnociència basada en una concepció dualista de la modernitat, vigent des de Rousseau fins als nostres dies, on la natura sembla estar formada per éssers materials inerts, en contrast amb una ment humana i una societat capaç de dominar-la, manipular-la i adaptar-la als seus interessos.

Recentment, Latour va defensar la necessitat d’una revisió profunda de l’Antropocè per tal de resoldre els problemes ambientals globals. En altres paraules, els conceptes antropocèntrics de natura –és a dir, una realitat adaptable als interessos i les necessitats definides pels humans– i de medi ambient s’han construït a partir d’aquest dualisme, que és el que ha provocat aquests problemes ambientals i el canvi climàtic. Per allunyar-se d’aquesta concepció, Latour va proposar una perspectiva alternativa del món i la natura, centrada en allò que és terrestre, que s’entrellaça dins de diversos límits, incloent-hi els humans, els animals, les plantes, les característiques topogràfiques, el clima i altres éssers de la biosfera. Tot el que forma part de la fina capa que cobreix la superfície de la Terra d’uns pocs kilòmetres de gruix. Latour plantejà la necessitat de reorganitzar el sistema polític, social i econòmic a partir d’aquesta perspectiva terrestre, i col·laborà sovint amb científics naturals i artistes per a estendre-la.

Com reaccionar davant un canvi en la cosmologia

En la recepció del Premi Kyoto, Latour va titular el seu discurs «Com reaccionar davant un canvi en la cosmologia». En aquest afirmava que, durant dècades, els historiadors de la ciència han mantingut un llarg debat per tal de revisar la versió heroica del que la historiografia anomenava «revolució científica» i han trobat moltes maneres de donar major complexitat al relat sobre el desenvolupament de la ciència moderna. Tot i això, queda clar que entre els segles XVI i XVIII, els europeus construïren una nova noció del cosmos, una nova xarxa d’accions i interaccions entre humans i no humans. Partint de les formes en què es va entendre aquest canvi en la cosmologia, es pot explicar la relativa manca de comprensió de com havien de relacionar-se amb altres cultures, durant el que es va denominar «l’era del descobriment», una etiqueta també discutible.

Segons Latour, la visió de la natura com una realitat adaptable als interessos dels humans és el que ha provocat, entre altres, el canvi climàtic o les emergències sanitàries com la pandèmia de covid-19. En contraposició, ell proposava reorganitzar el sistema polític, social i econòmic d’acord amb el fet que els éssers humans formem part de la natura i el nostre destí hi va lligat. / Foto: Alisdare Hickson / Flickr

Ara estem vivint un període que, en certa manera, se sembla al canvi en la representació del cosmos que els europeus van viure als inicis de l’edat moderna. En canvi, no es tracta de la transició d’un cosmos tancat a un univers infinit (en expressió d’Alexandre Koyré) o de la possibilitat d’expandir els recursos per a la prosperitat i el desenvolupament, quelcom que ja ha aportat la globalització des dels anys vuitanta del segle XX. El canvi cosmològic que va observar Latour era més aviat el descobriment de la condició limitada, fràgil i amenaçada de la Terra, el que els geoquímics anomenen zona crítica, que correspon a la petita part del planeta que ha estat modificada per formes vives al llarg dels eons. En geologia, s’anomenen eó a cadascuna de les divisions més grans de temps en què s’ha dividit la història de la Terra des del seu origen: Hadeà, Arqueà, Proterozoic i Fanerozoic, totes de diferent durada. Allò que sembla més rellevant és que l’impacte d’aquest darrer canvi és encara major –almenys per als occidentals acostumats a la idea de modernitat– que l’impacte que van haver de suportar els nostres avantpassats a l’època del Renaixement. Sobretot, perquè significa modificar de manera molt profunda no només les relacions dels humans amb la naturalesa, sinó també l’impuls cap al que fins ara s’ha anomenat «progrés i prosperitat», i això tot just en el moment en què els èxits relatius del desenvolupament del paradigma anterior s’han estès per totes les nacions globalitzades. Encara que la situació sovint s’analitza com una qüestió d’ecologia, i que continua sent un tema bastant marginal al costat de les preguntes econòmiques i socials, més aviat hauria de definir-se com un canvi cosmològic o de cosmovisió. Per resistir-lo, hem de ser capaços de mesclar capacitats científiques, polítiques, jurídiques, artístiques i religioses.

La teoria de l’actor-xarxa i la salut pública

En 2005, Bruno Latour va publicar el llibre titulat Reassembling the social: An introduction to actor-network-theory (Oxford University Press). El llibre ofereix un paràgraf aclaridor sobre la seua teoria: «Tothom sembla saber amb quin tipus de forces i amb quin tipus de materials està fet el món social. Sempre m’ha cridat l’atenció, al contrari, l’enorme desfasament entre la gran varietat de vincles amb què les persones elaboren els seus diferents mons i el repertori limitat que tenim en ciències socials per explicar-los. Vaig trobar que aquesta bretxa s’ampliava encara més quan vaig començar, fa trenta anys, a buscar una explicació social de la pràctica científica. Tot i que la majoria de la gent va dir que aquesta empresa era clarament insensata, mentre que alguns dels meus col·legues propers afirmaven que era, si no fàcil, almenys factible dins dels límits normals de les ciències humanes, uns quants amics i jo vam decidir prendre les enormes dificultats d’aquesta tasca com l’ocasió per repensar les nocions de societat i d’explicació del social. A partir de les noves idees que aportaven els estudis sobre la ciència, des de llavors hem explorat molts altres dominis, des de la tecnologia fins a la salut, des de les organitzacions de mercat fins a l’art, la religió o la llei, la gestió o la política. Aquesta forma alternativa de practicar la sociologia s’ha anomenat teoria de l’actor-xarxa. Tot i que s’ha explicat i aplicat àmpliament, també sovint s’ha malinterpretat, en part a causa de l’ambigüitat de la paraula social. […] En aquest llibre mostre per què la sociologia es pot interpretar com la ciència de les associacions i no només com la ciència del social» (Latour, 2005).

«Latour ha defensat la necessitat d’una revisió profunda de l’Antropocè per tal de resoldre els problemes ambientals globals»

En el meu llibre International diplomacy and public health. A transnational perspective, comentava com l’establiment de burocràcies estatals va configurar diferents formes d’administracions sanitàries durant la transició al segle XX i el període d’entreguerres. El fenomen va estar estretament relacionat amb els nous desenvolupaments de l’administració estatal associats a l’aparició de la salut com a qüestió política (Barona, 2019). Aquest context històric va portar Bruno Latour a explicar la construcció de Louis Pasteur com a icona social i política (Latour, 1988). Latour va suggerir que no importava si els personatges principals de la història eren científics, metges, microbis o administradors polítics. Cada participant de la xarxa hi jugava un paper específic en funció de les relacions de poder.

Portada del llibre Reassembling the social: An introduction to actor-network-theory, on Bruno Latour revisitava la seua teoria de l’actor-xarxa, que va desenvolupar en la dècada del 1980. Aquesta teoria va posar en qüestió la visió de la natura com un ens inert i subjugable a la ment humana, capaç de dominar-la, manipular-la i adaptar-la als seus desitjos i necessitats. / Portada: Oxford University Press, 2005

La biopolítica estatal en els anys d’entreguerres va representar una xarxa plural que connectava natura, ciència i societat. Els arguments legitimadors incloïen valors morals, el reconeixement de la salut com a dret civil i la importància dels beneficis econòmics. En un moment crític en què l’estat nació exigia que les persones sanes aportaren riquesa i defensaren el país en la lluita contra les potències rivals, el que Latour va anomenar «pasteurització» –i podem conceptualitzar com a biopolítica de salut pública– es va convertir en una de les solucions.

La salut pública experimental i la medicina social van florir en un context sociohistòric particular, quan el reformisme liberal va assumir la idea de regenerar la humanitat com a objectiu social i polític. L’agent més potent en la difusió i traducció dels valors de la salut pública va ser l’higienisme. Si mirem el tema des de la perspectiva de la teoria de l’actor-xarxa, la innovació reeixida en sèrums, vacunes, productes farmacèutics, investigació sobre nutrició, producció de vitamines i altres tecnologies innovadores, només va ser possible quan tots els actors –foren o no humans– donaren forma a una xarxa estable, poderosa i que es reforçava activament. Quan l’àntrax es va convertir en pandèmia i quan les epidèmies de còlera van devastar la població europea, l’actor més poderós i essencial de la xarxa era el microbi. No obstant això, la relació de poder es va invertir quan la bacteriologia, la serologia i altres instruments d’investigació experimental van redefinir els vincles socials, i després «es van convertir en els portaveus d’aquests nous agents innombrables, invisibles i perillosos» (Latour, 2005), aïllables i fets visibles a través del microscopi mitjançant tècniques experimentals. Durant els anys d’entreguerres van ser els experts en salut associats amb diplomàtics, agències internacionals i polítics, els que van construir les noves institucions (laboratoris, dispensaris, comissions d’experts) que van transformar els experiments científics en campanyes socials i accions polítiques. A partir de finals del segle XIX, l’aliança entre estadístics, diplomàtics, arquitectes higienistes, enginyers i experts en salut pública va canviar radicalment la concepció mateixa de la societat amb gran capacitat d’influència.

Aquesta xarxa de participants mostra com la salut pública experimental va aconseguir el poder suficient per a reordenar i redefinir les posicions dels actors, les relacions entre ells i les seues influències sobre el conjunt de la xarxa.

La ideologia del programa d’higiene social es fonamentava en el domini de l’expertesa científica sobre la natura. De fet, implicava la supremacia de la ciència i els valors científics sobre la societat i la política. Amb l’arribada de la salut pública experimental, les biopolítiques van impulsar transformacions profundes. Latour ens va explicar com la societat podria pressionar els científics perquè investigaren certes malalties infeccioses, però els científics podrien redefinir tota la xarxa mitjançant resultats científics i innovació, i llavors la ciència podria revertir la direcció de la pressió i forçar el canvi en les polítiques i intervencions socials. En paraules de Latour, la presència del microbi va redefinir el significat de la llibertat individual. Els projectes de reforma urbana a les ciutats i el sanejament a les zones rurals són bons exemples, com també la medicalització de la sexualitat i les malalties venèries: «Ningú tenia dret a contaminar els altres. Per salvar la llibertat de tothom, el pacient contagiós ha de ser avisat pels metges, aïllat, desinfectat i posat fora de perill, com un delinqüent» (Latour, 2005). Models explicatius similars es podrien proposar per analitzar la malnutrició, la dieta, la tuberculosi i l’alcoholisme o el consum de drogues. En molts casos, la pressió implicava culpar la víctima.

La pandèmia i els seus actors

La pandèmia de la covid-19 que ve afectant-nos des de fa més de dos anys representa un excel·lent estudi de cas per provar la capacitat explicativa de teoria de l’actor-xarxa de Bruno Latour i veure l’evolució de la pandèmia des d’una perspectiva més oberta. El 31 de desembre del 2019 la Comissió de Salut de Wuhan (Hubei, Xina) va notificar els primers casos de pneumònia. Poc després es va confirmar que eren causats per un coronavirus que es va anomenar SARS-CoV-2, l’estructura genètica del qual va ser seqüenciada el 12 de gener del 2020. L’expansió va ser tan ràpida que el 30 de gener l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va aplicar el Reglament Sanitari Internacional (RSI) i va declarar el brot de coronavirus emergència sanitària internacional. En aquell moment hi havia 7.818 casos confirmats a tot el món, principalment a la Xina, i s’havien detectat casos en una vintena de països. A finals de gener, Xina havia confinat la ciutat de Wuhan i estès l’aïllament a diverses ciutats de la província de Hubei. A mitjans de febrer van començar els senyals d’alarma a Itàlia, on es va produir el primer brot europeu i es van prendre les primeres mesures de confinament fora de la Xina. L’11 de març l’OMS va declarar l’estat de pandèmia global. El 14 de març es va decretar l’estat d’alarma a Espanya. En dos mesos i mig, la pandèmia afectava tota Europa.

«Els humans formem part de la natura i no la podem sotmetre al nostre interès, perquè el dany que li fem ens el fem també a nosaltres»

A més de la dimensió sanitària i epidemiològica, la pandèmia ha causat estralls a l’economia mundial i ha alterat profundament la mobilitat i les condicions de vida de la població. La xarxa d’actors que ha influït en l’origen i evolució de la pandèmia ha estat molt diversa: el coronavirus, els viròlegs, l’OMS, les autoritats sanitàries, els serveis d’atenció primària i d’urgències dels hospitals, els ventiladors, la pneumònia, les mascaretes, la quarantena, els seròlegs, les vacunes, les polítiques sanitàries i de vacunació… Una xarxa complexa, la pluralitat d’actors de la qual ha tingut una importància relativa i un pes diferent en cada etapa de la pandèmia. En una primera etapa fou la tasca dels viròlegs, la detecció del virus, la seqüenciació de la seua estructura genètica, la que va orientar l’acció de la xarxa; més endavant ho va ser la capacitat de resposta hospitalària, la prevenció del contagi, el confinament, la quarantena; després la vacuna i les vacunacions…

La visió ampla i complexa que proposava Bruno Latour ens permet superar la dicotomia entre humans i natura elaborada des del més tradicional pensament de la modernitat il·lustrada, i entendre que els humans formem part de la natura i no la podem sotmetre al nostre interès, perquè el dany que li fem ens el fem també a nosaltres. Una reformulació postmoderna d’un vell pensament tan fortament arrelat a les filosofies naturals de l’antiguitat.