Quins peixos hi ha als rius mediterranis?

Which fish are to be found in the Mediterranean rivers? A rich and diverse ichthyofauna has developed in our rivers with a great many species, mainly comprising cyprinids, of the genera Barbus, Chondrostoma and Squalius. Their conservation is very difficult, due to both the competition they face with the numerous fish species that have been introduced from elsewhere and also the great environmental impact suffered by the Mediterranean rivers caused by strong urbanistic pressures and high levels of water consumption throughout the Mediterranean region.

Les comunitats biològiques responen als factors que modelen el seu hàbitat, als factors ambientals en què viuen, als factors climàtics que pateixen, als factors biològics relacionats amb les espècies que les formen, etc. En el cas dels peixos de riu, com per a d’altres organismes aquàtics, el lligam amb l’hàbitat aquàtic fa que s’hi afegeixin els factors que regulen la quantitat i la qualitat de l’aigua. A l’acció de tots aquests factors cal sumar en una escala temporal, a llarg termini, la relació amb la història geològica del seu territori. La separació de la península Ibèrica respecte a Europa, a causa dels Pirineus, i d’Àfrica, per l’estret de Gibraltar, ha originat una ictiofauna d’aigua dolça rica i diversa, aïllada de les existents en la resta d’Europa, que ha evolucionat durant un llarg període de manera independent, amb el resultat d’un elevat nombre d’endemismes. En aquest procés històric, les conques fluvials s’han mantingut separades per llarg temps, fet que es reflecteix en el fet que nombroses espècies de peixos es troben distribuïdes per poques conques fluvials.

El resultat d’aquesta particular història geològica és una ictiofauna mediterrània amb un considerable nombre d’espècies autòctones (27 espècies de peixos) i una elevada proporció d’endemismes (13 espècies, gairebé el 50% de les autòctones). Cal remarcar el gran nombre d’espècies introduïdes (fins un total de 17, un 36% de les 44 espècies presents en els rius mediterranis) que es converteixen en un dels grans problemes per a la conservació de la nostra ictiofauna. La majoria d’aquestes espècies, ja sia autòctones o introduïdes, són ciprínids, família predominant també a la resta de rius de la Península. Si parlem dels peixos autòctons, els ciprínids pertanyen als gèneres Barbus (cinc espècies), Chondrostoma (cinc espècies) i Squalius (dues espècies). Entre els barbs podem diferenciar les espècies adaptades als trams mitjans i baixos dels rius (B. graellsii, B. guiraonis i B. sclateri), que arriben a talles considerables, al voltant de 50 cm; i un segon grup que trobem en trams alts, amb aigües ràpides, de menor talla (B. haasi i B. meridionalis). Excepte aquest últim, el barb de muntanya, els altres quatre barbs són peixos endèmics. De les espècies del gènere Chondrostoma, totes són endèmiques i tres d’elles exclusivament mediterrànies (Ch. arrigonis, Ch. miegii i Ch. turiense). Per últim, dins el gènere Squalius ens trobem amb una espècie, de major talla (fins uns 60 cm), distribuïda per Europa Central i les conques mediterrànies del nord com és S. cephalus; en tant que S. pyrenaicus, de talla menor (fins uns 25 cm), es troba en rius meridionals tant de la vessant mediterrània com de la vessant atlàntica.

La resta de famílies es troba escassament representada amb una o dues espècies autòctones. En el cas dels salmònids, dels quals la truita comuna (Salmo trutta) és l’única espècie nativa i, si bé presenta una distribució per tot el continent europeu, les poblacions mediterrànies es troben genèticament diferenciades de la resta. Per això té un valor considerable la seva conservació, en relació a la gestió de la seva pesca basada en repoblacions contínues amb truites d’altres orígens poblacionals. Encara que no estan relacionades taxonòmicament, els cobítids (Cobitis calderoni i C. paludica), els balitòrids (Barbatula barbatula), els gasterostèids (Gasterosteus gymnurus) i els blènnids (Salaria fluviatilis) són espècies de petita talla, de 10 a 15 cm com a màxim, amb distribucions reduïdes perquè presenten requeriments ambientals estrictes i són molt sensibles a la contaminació de l’aigua. Trobem un reduït nombre d’espècies migradores (Petromyzon marinus, Acipenser sturio, Alosa fallax i Anguilla anguilla) amb una presència cada cop més reduïda, per culpa de la degradació i contaminació dels trams baixos, que es troben sobretot en els grans rius mediterranis, principalment a l’Ebre. En aquesta descripció de la ictiofauna fluvial ens falta citar dues espècies d’aigua dolça de petites dimensions, d’entre 5 i 8 cm, pròpies de les llacunes litorals com són el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica), endèmiques del litoral mediterrani i que actualment es troben en un petit nombre de localitats.

Si parlem de peixos exòtics, ens trobem amb una gran diversitat tant des del punt de vista taxonòmic com pel seu origen i l’antiguitat de la seva introducció. En relació als impactes ecològics que poden produir, podem diferenciar entre els predadors i els no predadors. La majoria dels predadors (Esox lucius, Silurus glanis, Micropterus salmoides, Perca fluviatilis, Sander lucioperca, etc.) s’han introduït per a la pràctica de la pesca esportiva i el major impacte produït és l’amenaça de supervivència de les espècies natives. En el cas dels no predadors (Alburnus alburnus, Scardinius erythropthalmus, Ameiurus melas, Gambusia holbrooki, Lepomis gibbosus, etc.) poden competir avantatjosament amb els peixos natius en ambients degradats, per una major capacitat reproductora, per tractar-se d’espècies més generalistes o amb major capacitat d’adaptació… I per completar els canvis en les comunitats íctiques ens trobem amb translocacions d’espècies autòctones a rius fora de la seva àrea de distribució natural. En algun cas, aquest intercanvi de peixos s’ha degut a la interconnexió entre conques fluvials, com en el transvasament Tajo-Segura, responsable de l’arribada del peix vermell, Carasius auratus, i el gobi, Gobio gobio al Segura; i de la boga, Chondrostoma polylepis, al Xúquer i al Segura. En situacions de contacte entre espècies pròximes s’afegeix la hibridació com un factor de risc més, com s’ha produït entre la boga i la loina en el Xúquer. Els nous transvasaments previstos en el PHN són una greu amenaça per a la conservació de la integritat d’unes comunitats íctiques que han estat aïllades entre si durant milions d’anys.

Avui dia es produeixen importants impactes relacionats amb l’activitat de l’home. La canalització dels rius, la construcció de preses i canals, la contaminació de l’aigua, la destrucció del bosc de ribera, la pressió urbanística, les pràctiques agrícoles i forestals agressives… produeixen canvis irreversibles que, en els rius mediterranis, amb cabals molt variables i escassetat d’aigua en moltes conques, encara representen una major pressió ambiental. Aquesta gran transformació dels rius es tradueix en el fet que només una espècie de la fauna íctica mediterrània es pot considerar com a no amenaçada, d’acord amb els criteris tècnics fixats per la Unió Internacional per la Conservació de la Natura. Més del 80% de les espècies autòctones es troben sota un risc d’extinció important en un futur proper en cas que persisteixin els factors d’impacte abans comentats. El gran valor biològic dels rius mediterranis, incrementat en el cas del peixos pel seu elevat grau de endemicitat, converteix en necessari i de prioritat màxima el desenvolupament d’un pla de protecció dels nostres peixos i els nostres rius que millori el seu precari estat de conservació.

Frederic Casals. Secció de Fauna Silvestre. Departament de Producció Animal, ETSEA. Universitat de Lleida.
© Mètode 38, Estiu 2003.

Barbus haasi, barb cua-roig.

Barbus graellsii, barb comú.

Gobio gobio, gobi.