Quins peixos hi ha als rius mediterranis?

© A. AguilellaSalaria fluviatilis, bavosa de riu.

Which fish are to be found in the Mediterranean rivers? A rich and diverse ichthyofauna has developed in our rivers with a great many species, mainly comprising cyprinids, of the genera Barbus, Chondrostoma and Squalius. Their conservation is very difficult, due to both the competition they face with the numerous fish species that have been introduced from elsewhere and also the great environmental impact suffered by the Mediterranean rivers caused by strong urbanistic pressures and high levels of water consumption throughout the Mediterranean region.

Les comunitats biològiques responen als factors que modelen el seu hàbitat, als factors ambientals en què viuen, als factors climàtics que pateixen, als factors biològics relacionats amb les espècies que les formen, etc. En el cas dels peixos de riu, com per a d’altres organismes aquàtics, el lligam amb l’hàbitat aquàtic fa que s’hi afegeixin els factors que regulen la quantitat i la qualitat de l’aigua. A l’acció de tots aquests factors cal sumar en una escala temporal, a llarg termini, la relació amb la història geològica del seu territori. La separació de la península Ibèrica respecte a Europa, a causa dels Pirineus, i d’Àfrica, per l’estret de Gibraltar, ha originat una ictiofauna d’aigua dolça rica i diversa, aïllada de les existents en la resta d’Europa, que ha evolucionat durant un llarg període de manera independent, amb el resultat d’un elevat nombre d’endemismes. En aquest procés històric, les conques fluvials s’han mantingut separades per llarg temps, fet que es reflecteix en el fet que nombroses espècies de peixos es troben distribuïdes per poques conques fluvials.

El resultat d’aquesta particular història geològica és una ictiofauna mediterrània amb un considerable nombre d’espècies autòctones (27 espècies de peixos) i una elevada proporció d’endemismes (13 espècies, gairebé el 50% de les autòctones). Cal remarcar el gran nombre d’espècies introduïdes (fins un total de 17, un 36% de les 44 espècies presents en els rius mediterranis) que es converteixen en un dels grans problemes per a la conservació de la nostra ictiofauna. La majoria d’aquestes espècies, ja sia autòctones o introduïdes, són ciprínids, família predominant també a la resta de rius de la Península. Si parlem dels peixos autòctons, els ciprínids pertanyen als gèneres Barbus (cinc espècies), Chondrostoma (cinc espècies) i Squalius (dues espècies). Entre els barbs podem diferenciar les espècies adaptades als trams mitjans i baixos dels rius (B. graellsii, B. guiraonis i B. sclateri), que arriben a talles considerables, al voltant de 50 cm; i un segon grup que trobem en trams alts, amb aigües ràpides, de menor talla (B. haasi i B. meridionalis). Excepte aquest últim, el barb de muntanya, els altres quatre barbs són peixos endèmics. De les espècies del gènere Chondrostoma, totes són endèmiques i tres d’elles exclusivament mediterrànies (Ch. arrigonis, Ch. miegii i Ch. turiense). Per últim, dins el gènere Squalius ens trobem amb una espècie, de major talla (fins uns 60 cm), distribuïda per Europa Central i les conques mediterrànies del nord com és S. cephalus; en tant que S. pyrenaicus, de talla menor (fins uns 25 cm), es troba en rius meridionals tant de la vessant mediterrània com de la vessant atlàntica.

La resta de famílies es troba escassament representada amb una o dues espècies autòctones. En el cas dels salmònids, dels quals la truita comuna (Salmo trutta) és l’única espècie nativa i, si bé presenta una distribució per tot el continent europeu, les poblacions mediterrànies es troben genèticament diferenciades de la resta. Per això té un valor considerable la seva conservació, en relació a la gestió de la seva pesca basada en repoblacions contínues amb truites d’altres orígens poblacionals. Encara que no estan relacionades taxonòmicament, els cobítids (Cobitis calderoni i C. paludica), els balitòrids (Barbatula barbatula), els gasterostèids (Gasterosteus gymnurus) i els blènnids (Salaria fluviatilis) són espècies de petita talla, de 10 a 15 cm com a màxim, amb distribucions reduïdes perquè presenten requeriments ambientals estrictes i són molt sensibles a la contaminació de l’aigua. Trobem un reduït nombre d’espècies migradores (Petromyzon marinus, Acipenser sturio, Alosa fallax i Anguilla anguilla) amb una presència cada cop més reduïda, per culpa de la degradació i contaminació dels trams baixos, que es troben sobretot en els grans rius mediterranis, principalment a l’Ebre. En aquesta descripció de la ictiofauna fluvial ens falta citar dues espècies d’aigua dolça de petites dimensions, d’entre 5 i 8 cm, pròpies de les llacunes litorals com són el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica), endèmiques del litoral mediterrani i que actualment es troben en un petit nombre de localitats.

Si parlem de peixos exòtics, ens trobem amb una gran diversitat tant des del punt de vista taxonòmic com pel seu origen i l’antiguitat de la seva introducció. En relació als impactes ecològics que poden produir, podem diferenciar entre els predadors i els no predadors. La majoria dels predadors (Esox lucius, Silurus glanis, Micropterus salmoides, Perca fluviatilis, Sander lucioperca, etc.) s’han introduït per a la pràctica de la pesca esportiva i el major impacte produït és l’amenaça de supervivència de les espècies natives. En el cas dels no predadors (Alburnus alburnus, Scardinius erythropthalmus, Ameiurus melas, Gambusia holbrooki, Lepomis gibbosus, etc.) poden competir avantatjosament amb els peixos natius en ambients degradats, per una major capacitat reproductora, per tractar-se d’espècies més generalistes o amb major capacitat d’adaptació… I per completar els canvis en les comunitats íctiques ens trobem amb translocacions d’espècies autòctones a rius fora de la seva àrea de distribució natural. En algun cas, aquest intercanvi de peixos s’ha degut a la interconnexió entre conques fluvials, com en el transvasament Tajo-Segura, responsable de l’arribada del peix vermell, Carasius auratus, i el gobi, Gobio gobio al Segura; i de la boga, Chondrostoma polylepis, al Xúquer i al Segura. En situacions de contacte entre espècies pròximes s’afegeix la hibridació com un factor de risc més, com s’ha produït entre la boga i la loina en el Xúquer. Els nous transvasaments previstos en el PHN són una greu amenaça per a la conservació de la integritat d’unes comunitats íctiques que han estat aïllades entre si durant milions d’anys.

Avui dia es produeixen importants impactes relacionats amb l’activitat de l’home. La canalització dels rius, la construcció de preses i canals, la contaminació de l’aigua, la destrucció del bosc de ribera, la pressió urbanística, les pràctiques agrícoles i forestals agressives… produeixen canvis irreversibles que, en els rius mediterranis, amb cabals molt variables i escassetat d’aigua en moltes conques, encara representen una major pressió ambiental. Aquesta gran transformació dels rius es tradueix en el fet que només una espècie de la fauna íctica mediterrània es pot considerar com a no amenaçada, d’acord amb els criteris tècnics fixats per la Unió Internacional per la Conservació de la Natura. Més del 80% de les espècies autòctones es troben sota un risc d’extinció important en un futur proper en cas que persisteixin els factors d’impacte abans comentats. El gran valor biològic dels rius mediterranis, incrementat en el cas del peixos pel seu elevat grau de endemicitat, converteix en necessari i de prioritat màxima el desenvolupament d’un pla de protecció dels nostres peixos i els nostres rius que millori el seu precari estat de conservació.

Frederic Casals. Secció de Fauna Silvestre. Departament de Producció Animal, ETSEA. Universitat de Lleida.
© Mètode 38, Estiu 2003.

 



Chondrostoma miegii, madrilla.
Foto: A. Aguilella

 

 

Barbus haasi, barb cua-roig.

 

 

Barbus graellsii, barb comú.

 

 

Gobio gobio, gobi.


Taula amb dades de les espècies de peixos meditarranis

Família Nom científic Nom castellà    Nom català Espècie Estat
de conservació
Principals conques
mediterrànies on es troba
Petromyzontidae Petromyzon marinus Lamprea marina Llamprea de mar Autòctona Vulnerable Ebre
Acipenseridae Acipenser sturio Esturión Esturió Autòctona  En perill crític Ebre, Túria, Xúquer
Clupeidae Alosa fallax Saboga Saboga Autòctona  Vulnerable Ebre, Fluvià
Anguillidae Anguilla anguilla Anguila Anguila Autòctona  Vulnerable En totes
Salmonidae Oncorhynchus mykiss Trucha arco-iris Truita irisada Introduïda —  Llobregat, Ebre, Palància,
Túria, Xúquer, Segura
  Salmo trutta Trucha Truita Autòctona Vulnerable En la majoria de capçaleres
Esocidae Esox lucius Lucio Lluç de riu Introduïda —  Ebre, Xúquer
Ciprinidae Abramis bjoerkna Blica   Introduïda —  Distribució puntual
Alburnus alburnus Alburno Alburn Introduïda —  Ebre, Túria, Xúquer
Barbus graellsii Barbo de Graells Barb comú Endèmica Menor risc Ter, Llobregat, Ebre
Barbus guiraonis Barbo mediterráneo Barb Endèmica Vulnerable Palància, Túria, Xúquer
Barbus haasi Barbo de cola roja Barb cua-roig Endèmica  Vulnerable  Llobregat, Ebre, Millars, Palància, Túria, Xúquer
Barbus meridionalis Barbo de montaña Barb de muntanya Autòctona Vulnerable Muga, Fluvià, Ter, Besòs
Barbus sclateri Barbo gitano Barb Endèmica Menor risc Segura
Carassius auratus Pez rojo Carpí Introduïda —  Ebre, Túria, Xúquer 
Chondrostoma arcasii Bermejuela Madrilleta Endèmica  Vulnerable francolí, Ebre, Palància, Millars, Túria, Xúquer
Chondrostroma arrigonis   Loina Endèmica  En perill Xúquer
Chondostroma miegii Madrilla Madrilla Endèmica  Menor risc Llobregat, Ebre
Chondrostroma polylepis Boga de río Boga de riu Endèmica  Menor risc  Xúquer, Segura
Chondrostroma turiense Madrija Madrill Endèmica  En perill Millars, Túria
Cyprinus carpio Carpa Carpa Introduïda —  En totes
Gobio gobio Gobio Gobi Autòctona Vulnerable Ebre, Túria, Xúquer, Segura
Phoxinus phoxinus Piscardo Barb roig Autòctona  Vulnerable  Muga, Ebre
Rutilus rutilus Rutilo   Introduïda —  Distribució puntual
Scardinius erythrophthalmus   Gardí Introduïda  —  Muga, Llobregat, Ebre
Squalius cephalus Bagra Bagra Autòctona Vulnerable Muga, Ter Llobregat, Ebre
Squalius pyrenaicus Cacho   Autòctona  Vulnerable  Ebre, Millars, Túria, Xúquer, Segura
Tinca tinca Tenca Tenca Autòctona  No amenaçada Distribució puntual
Cobitidae Cobitis calderoni Lamprehuela Llopet ibèric Endèmica Vulnerable   Ebre
Cobitis paludica Colmilleja Llopet de riu Endèmica  Vulnerable   Millars, Túria, Xúquer, Bullent
Balitoridae Barbatula barbatula Lobo de río Llop de riu Autòctona Vulnerable   Ter, Ebre
Ictaluridae Ameiurus melas Pez gato Peix gat Introduïda —   Distribució puntual 
Ictalurus punctatus Pez gato punteado Peix gat americà Introduïda  —   Distribució puntual 
Siluridae Silurus glanis Siluro Silur Introduïda  —   Ebre
Cyprinidontidae Aphanius iberus Fartet Fartet Endèmica En perill  Litoral
Valenciidae Valencia hispanica Samaruc Samaruc Endèmica  En perill  Litoral 
Poeciliidae Gambusia holbrooki Gambusia Gambúsia Introduïda —    Distribució puntual
Poecilia reticulata Gupi   Introduïda  —    Millars
Gasterosteidae Gasterosteus gymnurus Espinoso

Espinós

Autòctona  En perill   Muga, Fluvià, litoral
Blenniidae Salaria fluviatilis Fraile Bavosa de riu  Autòctona  En perill   Fluvià, Ebre, Xúquer
Centrarchidae Lepomis gibbosus Pez sol Peix sol Introduïda   —     Distribució puntual  
Micropterus salmoides Perca americana Perca americana Introduïda   —     Distribució puntual  
Percidae Perca fluviatilis Perca Perca Introduïda   —     Distribució puntual  
Sander lucioperca Lucioperca Luci-perca Introduïda   —     Muga, Ebre
© Mètode 2013 - 38. Camins d'argent - Estiu 2003

Secció de Fauna Silvestre. Departament de Producció Animal, ETSEA. Universitat de Lleida.