El repte de liderar una empresa basada en el coneixement
10 anys del Parc Científic de la Universitat de València
La tasca de desenvolupar un medicament d’ús humà és una de les més complexes que hi ha. Es tracta d’un sector molt innovador sotmès a uns criteris reguladors molt estrictes, i amb un temps de desenvolupament molt llargs, al qual cal afegir nivells d’inversió en R+D enormement elevats. Tot això ha de ser finançat sense generar ingressos, la qual cosa converteix aquest model de negoci en una aposta d’alt risc.
«El lideratge d’una companyia biofarmacèutica representa un repte constant que ha de mantenir l’equilibri entre la ciència i la gestió»
D’inici, moltes de les persones emprenedores abordem el desenvolupament empresarial amb un estil molt naive. A mesura que les empreses es consoliden i van requerint majors recursos, els emprenedors hem d’evolucionar de manera paral·lela, dedicant més i més temps a la gestió. En el meu cas, la meua trajectòria anterior ha estat clau per a dirigir una empresa innovadora com Bioncotech. D’una banda, el doctorat en Ciències de la Vida em permet entendre la base científica, així com consolidar una xarxa de col·laboradors dins de l’entorn acadèmic que donen suport als esforços de l’empresa. Però potser l’aspecte més diferencial és el meu coneixement sobre propietat intel·lectual, que vaig obtenir gràcies al treball que realitzava com a responsable de Transferència Tecnològica en la Fundació Botín i posteriorment com a directora d’Innovació del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques. Finalment, la meua formació com a MBA em facilita molt la tasca de liderar una companyia innovadora.
El lideratge d’una companyia biofarmacèutica representa un repte constant que ha de mantenir l’equilibri entre la ciència i la gestió. A la curiositat per descobrir allò desconegut amb la finalitat de poder resoldre una necessitat mèdica no coberta, s’afegeix la tasca de fer-ho possible identificant, assegurant i organitzant els recursos per a portar avant la companyia. Només les companyies, i per tant els emprenedors, que s’adapten a cada circumstància aconsegueixen sobreviure en el temps. Les nostres plantilles fluctuen i han d’incorporar diferents perfils cientificotècnics. Els espais que requerim són diferents; a vegades ens recolzem en infraestructures existents dins de centres d’investigació, i en altres casos, necessitem disposar de laboratoris propis. L’immobilitzat no sol aportar valor, no obstant això, disposar d’una infraestructura flexible és clau, com també ho és la proximitat a l’acadèmia com a font de nou coneixement per a mantenir la nostra competitivitat. El coneixement i talent no sempre són accessibles a l’àmbit local, per la qual cosa hem d’aprofitar l’oportunitat de treballar des d’Espanya sense deixar de competir per finançament i talent a escala global.
Empreses com la nostra són elements necessaris perquè la transferència realment s’esdevinga. Per això crec que el món acadèmic també obté un benefici per tenir-nos a prop. Que el coneixement teòric arribe a ser un tangible requereix un desenvolupament empresarial: els equips investigadors no tenen per què estar al dia de la rigorosa normativa que l’empresa sí que necessita complir per a arribar al pacient; no obstant això, és molt útil poder veure de prop com es porta a terme aquest procés per a, en un futur, participar d’iniciatives similars. El flux de coneixement és bidireccional, com també ho és l’intercanvi de professionals tècnics. En aquest sentit, considere que és necessari que es dinamitze la relació acadèmia-empresa per a, d’aquesta manera, agilitar el desenvolupament de nous productes, tan necessaris en l’entorn oncològic.
