El repte de la comunicació científica
El projecte CONCISE va reunir 100 voluntaris per entendre com s’informa la ciutadania sobre ciència
Tres o quatre bolígrafs blaus, dos retoladors de colors i dues gravadores al mig de la taula. Els retoladors hi eren perquè els participants ficaren al seu davant un cartell xicotet amb el seu nom i, d’aquesta forma, propiciar una comunicació més personal i fluida entre els participants. Els bolígrafs, perquè tant els assistents, com moderadors i observadors pogueren prendre notes si ho necessitaven. Per últim, les gravadores hi eren per a enregistrar tot allò que els voluntaris del projecte CONCISE havien de dir al voltant dels temes que es tractaren durant la jornada: canvi climàtic, vacunes, transgènics i teràpies alternatives.
En total, cent persones vingudes de tota Espanya es van reunir el passat 26 d’octubre al Jardí Botànic de la Universitat de València, on va tenir lloc una de les cinc consultes ciutadanes organitzades a tota Europa en el marc d’aquest projecte europeu. CONCISE busca investigar l’impacte de la comunicació científica en la formació d’opinions i creences de la societat europea al voltant de l’actualitat científica. Quatre ciutats ja han celebrat les seues consultes: Vicenza (Itàlia), Lódz (Polònia), Trnava (Eslovàquia) i València (Espanya). Lisboa (Portugal) acollirà l’última de les jornades públiques el pròxim 16 de novembre.
Per a Carolina Moreno, catedràtica de Periodisme de la Universitat de València i coordinadora del projecte CONCISE, la jornada a València va ser tot un «èxit». Segons la investigadora, la consulta va representar «un espai de participació on els ciutadans i ciutadanes expressaren lliurement les seues opinions al voltant d’alguns temes científics i el paper que exerceixen fonts d’informació i institucions públiques en la configuració de les seues opinions».
Un debat cada cop més dinàmic
La jornada s’inicià parlant de canvi climàtic. Primeres presentacions: nom i número d’identificació. La remor a la sala de l’Estufa Freda, un dels espais del Jardí Botànic on tingué lloc la consulta, començà tímida, com si no volguera molestar, però a mesura que la gent es carregava de confiança, pujà i es tornà activa, dinàmica. La conversa d’una hora donà per a molt. La preocupació entorn de la cobertura mediàtica fou una constant: es parlava d’interessos econòmics i desinformació. A una de les taules, tots reciclaven, però ningú recordava haver trobat cap notícia sobre reciclatge als mitjans de comunicació durant els últims mesos. «Aquests temes han d’aparéixer a la televisió», reivindicava una participant de mitjana edat. Curiosament, la gran majoria afirmava no veure la televisió habitualment.
Després del primer debat, arribà la primera pausa. Els participants s’agrupaven al voltant de les safates plenes de suc de taronja, café i pastisseria de tota mena mentre comentaven les particularitats de les seues taules. Prop dels cafés es trobava un grup de joves universitaris madrilenys, tots estudiants de graus científics i que s’havien presentat voluntaris perquè un amic o un familiar els havia passat l’enllaç per a inscriure’s a la consulta. El grup compartia la impressió que els participants que componien la mostra eren individus relativament «informats» d’aquelles qüestions que sorgien a les taules.
Per contra, una de les moderadores de taula considerava que encara que els voluntaris tractaren d’informar-se prèviament del contingut, el tipus de preguntes els pillaven en molts casos per sorpresa: «Quan tu li preguntes a una persona si té un referent en tema de canvi climàtic, la gent es queda pensant». També explicà que els moderadors havien de reconduir de forma continuada el debat, per tal de focalitzar les converses entorn de l’objectiu principal: esbrinar com i per quins mitjans els participants formaven les seues opinions.
La tendència al debat sobre els temes seleccionats per a la jornada es va fer més notòria al segon col·loqui sobre vacunes. «No vacunar no prevé malalties, en canvi, vacunar sí», s’escoltava per una taula, mentre que dos metres més endavant, una veu masculina assegurava que «no es pot deixar la salut en mans d’altra persona». Moderadors i observadors escoltaven i prenien nota sense poder proporcionar informació de cap mena. La presència d’alguns professionals sanitaris entre els participants va aportar una perspectiva prou interessant al debat: la responsabilitat dels mitjans de comunicació a l’hora de desmentir falsos mites. Els participants apuntaven cap a la cobertura mediàtica com un dels principals responsables de la desinformació ciutadana que, en molts casos, provoca que els individus s’informen de temes controvertits per mitjà d’opinions de familiars, coneguts o fonts poc fiables.
Al dinar, els participants conversaven entre ells amb un plat d’arròs en una mà i una beguda en l’altra. Dos amics, professors de ciències naturals, es coneixien des de fa anys i es van trobar a la consulta. El primer va veure la convocatòria per la xarxa i la va compartir per Twitter amb l’esperança que els seus alumnes s’apuntaren –sense èxit—. La segona va veure el retuit del seu company i va decidir inscriure’s. «Ho estem passant molt bé perquè cadascú solta la seua i és molt enriquidor», assegurava ell. Ambdós coincidiren que els debats transcorrien sense «dissonàncies espectaculars», però sense aportar un consens clar al voltant de les qüestions que es presentaven a la taula.
Encara així, en temes com els transgènics, hi havia veus que admeteren desconéixer el significat d’aquest terme. Inclús al debat entorn de les teràpies alternatives, la sensació generalitzada era de confusió. Van aparèixer molts conceptes: ioga, reiki, homeopatia, fitoteràpia, acupuntura… «És tot el mateix?», plantejava un assistent. Alguns participants argumentaven que no es podia parlar de totes aquestes pràctiques «ficant-les al mateix sac», que no eren necessàriament equivalents i que els mitjans de comunicació haurien de participar en l’aclariment d’aquests dubtes. «Hi ha molta informació, però allò que falta és divulgació científica», reclamava un home d’uns seixanta anys.
Una vegada finalitzades les taules de debat, es va procedir a la clausura de l’acte per part de Carolina Moreno, coordinadora del projecte, i d’Antonio Calvo Roy, periodista científic i expresident de l’Associació Espanyola de Comunicació Científica (AECC).
Després d’agrair la participació i destacar la importància de la ciutadania en la comunicació de la ciència, reivindicà la importància de generar informacions vinculades a l’actualitat i que aborden temes poc tractats als mitjans de comunicació com, per exemple, la política científica. Segons Calvo Roy, el periodisme científic és el «periodisme estrella» del segle XXI: «El deure dels periodistes és contar a la societat com és el món en el qual viu i aquesta societat està tan “tecnologitzada” que les decisions que prenguen hui, tindran una repercussió enorme en el futur». Cal esperar per a comprovar si els resultats derivats del projecte poden aportar al periodisme estrella les claus necessàries per a enfrontar-se als obstacles d’atraure la diversitat de públics.
