Contemple amb admiració la primera imatge que ens arriba de l’equip del telescopi espacial James Webb. Un camp de milers de galàxies se’ns presenta als ulls en un tros de cel tan menut com el que tapa un gra d’arena sobre un dit amb el braç estès. En el centre de la imatge observem el cúmul de galàxies SMACS 0723 envoltat per uns anells de llum. I, per ací i per allà, petites galàxies enrogides esguiten el conjunt. Aquesta imatge icònica del fons de l’univers marca l’inici d’una nova era en l’exploració espacial, ja que ens mostra una gran part de la infantesa de l’univers, de moment ben desconeguda. Una meravella visual que ens ofereix tot un nou món per explorar.
Però no vull parlar de la ciència que s’amaga en aquesta imatge, sinó de la seua bellesa. Un camp celeste ple de galàxies tan bell que no deixa ningú indiferent. A partir d’una composició d’imatges obtingudes a través de diversos filtres en longituds d’ona en l’infraroig, s’ha fet una imatge multicolor, visible per als humans, més entenedora i estètica. El nostre sistema visual està millor adaptat a veure subtils diferències de colors, cosa que ens en facilita l’estudi. Però també amb una imatge de colors cridaners es pretén que la societat s’interesse per l’univers i hi reflexione. Per diversos motius sembla essencial, per tant, la presentació estètica dels resultats astronòmics.
Molts científics pensen que la bellesa que mostren les imatges del cel és un plus per a fer ciència. D’això en saben molt els astrofotògrafs, que busquen els millors indrets lluny de les ciutats per capturar les més belles galàxies, només per un plaer estètic. Però, per extraure nous coneixements de la imatge, com que la natura és vergonyosa i no ens mostra els seus secrets, cal fer un treball suplementari, profund i de vegades arriscat.
Però no només una imatge pot evocar la bellesa, sinó que sovint és prou la mera contemplació de la natura nocturna. Confesse que alguna vegada he patit vertigen i confusió en observar la Via Làctia en un entorn veritablement fosc com Aras de los Olmos o l’Observatori del Roque de los Muchachos, a l’illa de La Palma. He sofert, potser, un episodi suau de la síndrome de Stendhal per sobreexposició a una sobredosi de bellesa natural.
D’altra banda, cal dir que un profà i un astrònom no veuran igual un paisatge nocturn. El primer es quedarà parat amb el moviment ondulant d’una aurora boreal o amb la brillantor de la Via Làctia, mentre que el científic, a més, pensarà en la interacció del vent solar amb el nitrogen i l’oxigen atmosfèric o en el forat supermassiu del centre de la galàxia. Són actituds complementàries i no oposades. La bellesa del fenomen no és enemiga de la bellesa del coneixement. Tanmateix, no sempre ha estat així. En l’època romàntica, per exemple, els artistes es rebel·laven contra la racionalitat de la ciència perquè malmetia la bellesa dels fenòmens naturals. El periodista Toni Pou, en el llibre Si un dit assenyala la Lluna, conta com el poeta John Keats brindava maleint Newton per destruir la poesia de l’arc iris en reduir-lo a un prisma, i com el poeta Samuel Taylor Coleridge va dir que caldrien les ànimes de cinc-cents Newtons per obtenir un Shakespeare o un Milton.
Aquesta cerca de la bellesa en astronomia també es pot estendre a les grans teories físiques. Així, el professor José Adolfo de Azcárraga ens deia que la física havia de tendir a la bellesa i que, en aquesta aproximació a la «veritat» que és la ciència, calia fer teories belles. En aquest sentit, ens feu notar l’encant de les equacions de Maxwell. També el físic soviètic Lev Landau considerava que la teoria general de la relativitat era la més bella de les teories científiques.
Admirem, doncs, l’univers, fins i tot amb la seua bella violència neutra.
