No som solitons

L’home que seu a la meva esquerra amaga darrere d’una aparença senzilla la gran saviesa dels qui saben enriquir-se en les cruïlles de camins, en comptes d’optar per una sola de les direccions possibles. El 1981 va rebre el premi Nobel de química, però avui més aviat ens parla d’alquímia, d’alquímia de les paraules i dels sentiments. Es diu Roald Hoffmann i avui ens llegeix els seus poemes. Presenta un llibre titulat Catalista, on es recullen versions en castellà d’alguns dels seus versos –també n’hi ha de traduïts al català, per Ramon Carbó-Dorca, i publicats a la Revista de Girona.

Hoffmann va compartir el premi Nobel amb Kenichi Fukui pels seus treballs sobre la conservació de la simetria orbital. A molts els sorprendrà que la mateixa persona escrigui poemes. Però darrere de cada descobriment en química hi ha una extraordinària creativitat. Hoffmann ho explica en el llibre Chemistry Imagined. Allà compara química i poesia i els seus mètodes. Parla d’un poema de William Blake, “Songs of Innocence”, i en reprodueix el manuscrit. El poeta ha escrit, guixat, reescrit, guixat allò que havia suplert les guixades anteriors… Sense comptar els mots que no veiem perquè la seva pròpia ment els guixava abans no passessin al paper. Blake cerca el mot adient i corregeix una i altra vegada.

Setanta-cinc anys després de Blake, Dmitri Mendeleiev també va voler posar ordre. En aquest cas es tractava dels elements químics. Els alineava i els separava, els agrupava d’una forma i, insatisfet, els arrenglerava d’una altra manera. També els seus apunts estan plens de guixades i ratlles. Fins que, com Blake, va trobar l’ordre correcte, la figura harmònica.

Hoffmann ens ve a dir, doncs, que en poesia i en ciència es treballa amb elements –paraules o atòms– i es busca l’ordre adequat, la composició que respon a una realitat, sigui aquesta l’explicació del comportament de la matèria o la plasmació dels nostres sentiments. Per això, també és lògic que Hoffmann, un dels creadors del mètode que permet predir teòricament quines molècules reaccionaran entre si i quines no, també hagi esmerçat moltes hores a estudiar quines paraules encaixen i quines no, quines frases acaben tenitn sentit i quines formen un conjunt incompatible amb la nostra experiència o el nostre raonament. Hoffmann aprofita conceptes cientítics per compondre alguns poemes, però la química està més present en les seves obres com a inspiradora d’una forma de veure el món, com a entrenadora de la capacitat d’observar, que no pas en els mots concrets. És cert que compon un “Oligopoema” on es dol del tedi de la uniformitat. “Propilè,/ propilè…/ Com evitar/ aquest avorriment/ d’aparellar-se/ amb idèntics/ companys?” O que per explicar-nos el comportament dels gasos i la llibertat de moviment de les molècuels que els formen se li acut un símil esportiu: “…és jai/ alai en el calent frontó molecular…”.

Però, sobretot, ens recorda que no estem aïllats. En el poema “Tsunami”, del recull Solitó, defineix aquest darrer terme. Correspon a una singularitat, una ona en moviment que es desplaça en una sola direcció, sense deformació ni esmorteïment. I ens explica: “Els solitons passen/ uns a través/ dels altres/ impertorbats.” Però a la receptora del poema li diu: “Tu ets una ona; en/ els teus ulls m’enfonso/ amb gran delit./ No som solitons,/ no podem pas travessar-nos/ inalterats.” Els humans, doncs, interactuem com molècules, fem sorgir d’aquests encontres frases i sentiments. De vegades, les anomenades ciències i lletres actuen com a solitons, avancen en una direcció, passen una al costat de l’altra, ignorant-se. Hi ha, per sort, personatges com Hoffmann, que igualen les fases de les ones per fer-les coincidir, que ens ensenyen que la riquesa prové de la interacció. Potser encara més: ens mostren que és absurd intentar evitar aquesta interacció.

Xavier Duran. Químic i periodista científic. Director del programa Medi Ambient (TV3).
© Mètode 38, Estiu 2003.

 

 
«De vegades, les anomenades ciències i lletres actuen com a solitons, avancen en una direcció, passen una al costat de l’altra, ignorant-se. Hi ha, per sort, personatges com Hoffmann, que ens ensenyen que la riquesa prové de la interacció»

 

© Mètode 2013 - 38. Camins d'argent - Estiu 2003

Periodista científic. Director del programa El Medi Ambient de TV3, Barcelona.