L’autor afirma que la ciència i la poesia, o el mètode i la literatura, es donen la mà en Primo Levi, qui assaja, tempta les idees i crea un estil per dir el que abans ningú havia explicat sobre Auschwitz.

Poques figures com la de Henry David Thoreau, autor de Walden, simbolitzen una resistència racional i activa a l’escissió entre ciència i poesia.

En una Europa en flames, Rita Levi-Montalcini perseverà en les seves investigacions. De fet, hi ha un pòsit optimista en la seua mirada, també de molta humiltat. En qualsevol cas, la profunditat assagística de la seva obra és indubtable.

La literatura científica representa el més noble intent de transmetre el poder de la ciència al públic general.

A Goethe li interessava trobar allò que manté íntimament unida la naturalesa, el «sagrat enigma» que caracteritza tots els éssers.

Pascal va ser defensor de la unitat del ser i la cerca del saber de manera conjunta en la filosofia i en la ciència.

Darwin creà un híbrid entre la novel·la i l’assaig on l’ordre narratiu es troba al servei de la veritat, establint així un nexe entre literatura i ciència.

L'arquitectura de Miquel Àngel reflecteix l'esperit del Renaixement: una fusió entre les formes de coneixement, entre l'art i la ciència.

La poesia ha estat un contrapunt a la ciència a l'hora de descriure la humana sensació d'allò inabastable que té el curs del temps.

Txékhov –sempitern malalt–, com a metge, escora cap a formes d’empatia literària. El do de l’escriptura aguditza les seves facultats d’observació clínica: és la seva una prosa que s’enfonsa en el misteri de la vida i indaga l’enigma del dolor.

Els hi he fet haikús: les libèl·lules són la metàfora de la fragilitat i l’efímer. Ales de vidre tallades per l’art nouveau de l’evolució (o la cooperació) i la tristesa de la mort.

«La recreació intel·lectual és un fet que necessitem per a la nostra salut», escriu un professor de matemàtiques, ben avorrit i victorià, que sabia ben bé el que deia, ja que ho patia en carn pròpia.

Vull oferir-ne una selecció als lectors de Mètode, perquè no hem d’oblidar el que va dir John Wheeler: “La filosofia és massa important per deixar-la [només] als filòsofs”, on he afegit un qualificador per sentir-me més còmode.

L’home que seu a la meva esquerra amaga darrere d’una aparença senzilla la gran saviesa dels qui saben enriquir-se en les cruïlles de camins, en comptes

Fa uns dies conversava amb un amic, catedràtic de la Universitat de València, a propòsit de la datació de l’univers que els científics acabaven de donar-nos a conèixer. El catedràtic em digué: un poeta que s’estime ha de valorar l’exactitud!

“La monarquia és una metafísica del DNA.” És difícil trobar una definició més precisa i aguda d’aquesta venerable institució (i, de retruc, de la mateixa noció de DNA). La frase

Quins animals insòlits les abelles! Desperten en mi, i en vostès, crec, una explicable ambivalència. Admirades i temudes. Vaig haver d’esperar vint anys perquè me’n piqués una d’abrilenca, en un

Qué podem fer amb el nostre sentiment de llibertat si tot es causalitat? Qué relació te la causalitat amb el mètode científic?

Ciència i poesia engloben conceptualment dues maneres, dues mirades pròpies de l’home, per comunicar amb els altres allò que pretenem saber sobre nosaltres i sobre la resta. Julio Casares diu

Article que narra el descobriment d'una proteïna, Cati, que pot intervindre en el control del cicle cel·lular i activar tumors, pel que podia esdevenir un nou fàrmac contra el càncer.

Els clínics han vist característiques tòxiques en alguns enganxaments passionals particularment intensos i parlen, amb asèpsia, d’addiccions al sexe o a l’amor romàntic segons predominin els aspectes gimnàstics o els espirituals de l’assumpte.

I arribem al genoma, el conjunt de la informació genètica que portem cadascú de nosaltres en una llarga seqüència de DNA composta de només quatre unitats bàsiques que representem per lletres, A, C, G i T.

L'autor fa una analogia entre la vida i la literarura, fins al punt de comparar els gens amb les lletres de l'abecedari.

  El mar no té memòria. El mar només té història, i per això no conforma