Tots hem sentit a parlar dels estralls de l’eugenèsia durant la primera meitat del segle XX. Evidentment, l’holocaust queda com a recordatori de la «neteja» de sang que pretenien fer els nazis per a conservar la pretesa puresa de la raça ària, amb l’empresonament i l’eliminació sistemàtica de persones de les ètnies jueva i gitana, entre d’altres. Tanmateix, qui va encunyar la paraula eugenèsia va ser Francis Galton, a la primera dècada del segle XX. Com a molts aristòcrates britànics, li preocupava el baix índex de natalitat a les famílies nobles i l’elevada natalitat entre la gent de classe obrera, a qui considerava netament inferior en capacitats cognitives i mesures físiques com ara l’estat de salut, l’alçada o la bellesa. Un any abans de morir, Galton va escriure que s’haurien de reproduir només aquells qui tinguessin els millors gens (per a tenir els millors fills, és clar) i esterilitzar els deficients mentals i curts d’esperit.
Mai no es van aplicar directament les idees de Galton al Regne Unit, però sí que n’hi va haver ferms defensors que van importar-les a la resta del continent europeu, com ara Alemanya, i també a Suècia i als Estats Units, on als anys vint, molt abans del III Reich alemany, es van promulgar lleis en diferents estats que permetien primer empresonar i després esterilitzar les persones descrites com a dèbils mentals i categoritzades com a idiotes, retardades o imbècils. I aquí hi cabia tot: persones amb problemes de salut mental, dislèxics, prostitutes, noies violades i adolescents rebels, i sobretot, un calaix de sastre on anaven a parar els indigents i la gent més humil, que no tenien mitjans econòmics, que van passar gana amb la recessió econòmica i que, evidentment, no tenien accés ni a un menjar bàsic ni a uns mínims sanitaris. Per exemple, mares de fills a qui les infeccions o la manca de vitamines durant l’embaràs i els primers anys de vida havien causat malalties de retard en el desenvolupament. L’eugenèsia i la «neteja social» van servir com a excusa per a esterilitzar desenes de milers de persones, amb la pretensió equivocada de deslliurar la societat de gens «defectuosos». Alhora, hi havia competicions a les fires dels pobles i ciutats per a trobar i guardonar l’«infant ideal» entre nadons i nens petits. El que pot arribar a fer la ignorància dels que creuen estar en poder de la veritat!
Potser creiem que amb un segle de distància hem canviat, però les idees són resistents i multiformes, i es van retrobant en un format o altre. Fa pocs mesos, va sortir un estudi d’associació analitzant variants polimòrfiques de tot el genoma de més de tres milions de perfils genètics (de persones, bàsicament, dels Estats Units), per tal d’identificar les variants genètiques que poguessin predir millor l’èxit als estudis i a la vida. Per més que han buscat en tot el genoma, el que han trobat és que la correlació més important és amb l’estatus social i econòmic de la família de la qual es procedeix. No perquè la genètica no tingui a veure amb les capacitats intel·lectuals –que és clar que sí, tot i que estem parlant d’una herència complexa, on contribueixen molts gens diferents–, sinó perquè en una societat que no procura la universalitat de l’educació i la sanitat de qualitat per a tots, el hàndicap principal és que, per molt llesta que sigui, una persona no es pot dedicar a estudiar i anar a la universitat si ha de treballar per sobreviure. Per a reblar el clau, un article recent correlaciona els barris de pobresa extrema amb la nefasta qualitat de l’aire, ple de contaminants neurotòxics que interfereixen en el desenvolupament neurocognitiu dels infants durant els primers anys de vida. I aquí no són els gens, no; aquí el que hi ha és un efecte ambiental. Potser cal que ens ho repensem tots plegats.
