Es podria dir que ser humà implica tenir un cervell amb consciència humana, tot i que aquesta definició no té límits discrets i precisos.
Els éssers humans, al contrari que alguns animals, no ens basem en la genètica per a trobar la parella perfecta. Intervenen molts condicionants socioculturals.
Gràcies als avenços en genètica, a partir del DNA en podem extreure molta informació i inferir un retrat força acurat del rostre a qui pertany.
El nostre DNA és un trencadís format per seqüències genètiques d’antics ancestres oblidats.
Durant el segle XX, hem quasi duplicat l’esperança de vida, d’uns 45 anys a 80 i escaig i, per això, hem hagut d’enfrontar-nos a les malalties de la vellesa, els problemes cardiovasculars i metabòlics, les malalties neurodegeneratives i de demència senil i, també, el càncer. No ens morim ara igual que fa un segle.
Recordo que fa vint anys, davant de cada nou avenç en genètica, se’m preguntava què es podria arribar a fer i saber. Sovint em plantejaven escenes d’un món quasi apocalíptic i distòpic, basades en l’imaginari col·lectiu creat pels llibres i pel·lícules de ciència-ficció. I ara, quin és el límit?
Regalant el nostre ADN i les nostres dades genètiques, regalem l’ADN i les dades genètiques de tota la nostra família biològica. Cal pensar si l’objectiu que es persegueix s’ho val.
Què fan els científics quan expliquen i exposen la seua recerca o la dels altres? Comuniquen la seua recerca o la divulguen? A Gemma Marfany li agrada dir que dissemina coneixement...
El nostre ADN no és nostre, sinó que és un trencaclosques d’ADN, llegat dels nostres ancestres.
