El descobriment de l'estructura en doble hèlix de l'ADN va ser cosa de quatre, i el paper de Rosalind Franklin està a l’altura de la contribució de Wilkins, Watson i Crick.
Un any abans de morir, Galton va escriure que haurien de reproduir-se només aquells que tingueren els millors gens (per a tindre els millors fills, clar) i esterilitzar als deficients mentals i curts d'esperit.
L’origen dels grups sanguinis A, B i O i el seu manteniment encara és un misteri de l'evolució. Sabem que altres homínids ja presentaven els tres grups, mentre que amb els ximpanzés compartim els grups A i O, però no el B, que el presenten els goril·les.
Es podria dir que ser humà implica tenir un cervell amb consciència humana, tot i que aquesta definició no té límits discrets i precisos.
Els éssers humans, al contrari que alguns animals, no ens basem en la genètica per a trobar la parella perfecta. Intervenen molts condicionants socioculturals.
Gràcies als avenços en genètica, a partir del DNA podem extreure informació i inferir un retrat força acurat del rostre a qui pertany.
El nostre DNA és un trencadís format per seqüències genètiques d’antics ancestres oblidats, és a dir, és una composició harmònica de diferents colors i textures.
Durant el segle XX, hem quasi duplicat l’esperança de vida, d’uns 45 anys a 80 i escaig i, per això, hem hagut d’enfrontar-nos a la vellesa o els problemes cardiovasculars.
Em plantejaven escenes d’un món quasi apocalíptic i distòpic, basades en l’imaginari col·lectiu creat pels llibres i pel·lícules de ciència-ficció. Ara, quin és el límit?
Regalant el nostre ADN i les nostres dades genètiques, regalem l’ADN i les dades genètiques de tota la nostra família biològica. Cal pensar si l’objectiu que s’ho val.
Què fan els científics quan expliquen i exposen la seua recerca o la dels altres? Comuniquen la seua recerca o la divulguen?
El nostre ADN no és nostre, sinó que és un trencaclosques d’ADN, llegat dels nostres ancestres. Som portadors de petits fragments d’ADN dels nostres rerebesavis i rerebesàvies