Cos humà i ordre social: l’anatomia com a metàfora

110dins-88El cos humà és una construcció cultural on conflueixen elements culturals de tota mena: científics, artístics i religiosos. Si les filoso­fies naturals clàssiques identificaven cos i cosmos, dins d’una concepció unitària de la natura, en tot moment la imatge del cos humà ha estat farcida de metàfores religioses, naturals o polítiques, com en el cas de Miquel Servet, quan al llibre cinquè de la Christianismi Restitutio feia servir la circulació de la sang com a argument per debatre el dogma de la Santíssima Trinitat. Al Renaixement foren molts els autors que feren servir l’ordre corporal com a referent i model de l’estructura social, l’ordre polític i l’organització domèstica. És un fet ben conegut que les narratives sobre la naturalesa humana generalment han contribuït a justificar com a natural l’ordre social.

En la Declaración de un sueño que soñó […] el Marqués de Mondéjar, apèndix del Libro de la Anothomia del hombre (1551), el catedràtic de Valladolid Bernardino Montaña de Monserrate comparava l’organització domèstica i urbana amb la del cos humà, format per tres cambres que es complementen per al manteniment: una per a la producció i reproducció, altra per a donar calor i defensa, i una tercera, la més elevada, per a dirigir. Una representació jeràrquica que s’adiu amb els tres estaments de la societat feudal i la filosofia natural platònica.

En la Nueva filosofia de la naturaleza del hombre (1578) Oliva Sabuco parlava d’un suc nerviós transmissor de les sensacions i el moviment, fent servir una analogia botànica entre la sang humana i la saba dels vegetals i esbossant una concepció arbòria del territori corporal. El monarca o príncep de l’organisme està al cervell i la resta de membres estan al seu servei. En una altra de les seues obres, la Vera medicina y vera filosofía, oculta a los antiguos (1587) abundava Sabuco en la visió política del cos. Si el cosmos té un príncep, creador i governant, igualment el «món petit» (microcosmos) té un príncep, que és l’origen dels actes, moviments i decisions. És l’ànima que habita al cervell, òrgan principal del cos. El cervell ocupa la posició més elevada i Sabuco representava el cos humà com un arbre invertit, que rep i transforma les substàncies dels altres òrgans, les converteix en suc nerviós i el difon a través dels nervis per donar sensibilitat i moviment a tot el territori corporal.

També els esbossos de la ciutat ideal elaborats per Leonardo da Vinci per a Florència partien d’una concepció orgànica, inspirada en el cos humà, on es distingia un àmbit per a la reflexió contemplativa dels gentilhomes dirigents, prudents i preclars, i un altre àmbit dedicat a la conservació i manteniment, per a satisfer la defensa, la reproducció i altres necessitats materials dels habitants.

El platonisme mèdic i la legitimació de l’ordre social estaven darrere de la construcció del cos feta per l’humanisme renaixentista. L’arquitecte florentí Antonio Averlino, més conegut pel nom de Filarete, afirmava al seu Trattato d’architettura que tot espai arquitectònic ha de pensar-se sota formes humanes, per poder així respondre adequadament a les necessitats dels habitants. L’argument és incontestable perquè, com afirmava Francesco di Giorgio Martini al Trattato di architettura civile e militare (còdex, edició de 1841): «estant el cos humà millor organitzat que qualsevol altre, per ser més perfecte, […] és cosa convenient que tot edifici puga assemblar-se-li». Una arquitectura corporal construïda d’acord amb un ordre i una jerarquia.

Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.
© Mètode 88, Hivern 2015/16.

© Mètode 2016 - 88. Comunicar la salut - Hivern 2015/16

Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.